dissabte, 24 de desembre del 2011

Torna Carolíngia

(Abans de començar a llegir aquest apunt, us suggereixo que feu un cop d’ull a altres apunts del blog, com "La Unió Europea, vers la des-Unió?", "Els grans canvis socials arriben de sobte (agradi o no)", "La Tercera Globalització" i fins i tot "«España va bien» (sic)". Poden servir com a contextualització per al que explico tot seguit.)

El desembre del 2011, a la Unió Europea s’ha produït un cop de timó. O, més ben dit, un cop de puny sobre la taula (amb el un posterior viratge de rumb derivat del cop de puny).

El president francès, en Nicolas Sarkozy, i la cancellera alemanya, n’Angela Merkel, s’han posat d’acord per a reconduir la situació tan
delicada en què es troba la Unió Europea. Tal delicada situació té a veure amb la crisi de dèficit públic i de deute sobirà, que afecta molts països. Però en el fons hi ha una crisi política considerable, per falta de lideratge i d’objectius clars (vegeu l’apunt en aquest blog "La Unió Europea, vers la des-Unió?"). Aquesta crisi política ja fa temps que s’arrossega, però ningú no feia res. Ara bé: la manca de tremp polític només fa que agreujar la situació econòmica, i en Sarkozy i na Merkel se n’han adonat. Per tant, no hi ha més remei que refer (reformar?, reformular?, refundar?) la Unió Europea per tal de dotar-la de més capacitat política.

França i Alemanya han vist que tenen de liderar aquest procés. Però liderar no vol dir tan sols ser el primer a proposar, sinó actuar i fer actuar. Almenys és així en els temps que vivim, convulsos i agitats. Per això han imposat mesures dràstiques als altres països membres de la Unió Europea, com si aquests no tinguessin sobirania. Vegeu el rescat de Grècia, amb mesures draconianes; la negativa alemanya a emetre eurobons conjunts (deuen pensar que no tenen de resoldre els problemes dels seus socis); l’obligació de canviar constitucions a la resta de socis; o les condicions que han volgut imposar a la Gran Bretanya (tema que tot seguit reprenc).

En aquest procés dirigit per França i Alemanya, la resta de països de la Unió Europea poc hi tenen a dir. Bàsicament perquè són petits (cas de Dinamarca, Holanda, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia,  Lituània, Letònia, Estònia...); o perquè, tot i ser grans, geogràficament estan allunyats del centre i per tant no tenen pes en les decisions (cas de Romania o Polònia); o perquè, tot i ser grans, estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna (cas d’Espanya i Itàlia); o perquè alhora són petits i estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna (cas de Bèlgica o Hongria); o perquè alhora són petits, estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna i geogràficament estan allunyats del centre (cas de Grècia, Portugal, Irlanda i Xipre). Ja veieu que el panorama és ben galdós.

En aquest context, l’únic país amb una certa mida -i una certa entitat política per trajectòria- per a fer de contrapès a francesos i alemanys és la Gran Bretanya. Però França i Alemanya s’han posat durs en les noves condicions que han de complir els països membres de la Unió Europea, que la Gran Bretanya no accepta. Tot plegat ha desembocat a la gairebé sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Aquesta situació no s’ha donat de cop i volta: entre els britànics hi ha bastant euroescepticisme i la Gran Bretanya ja no va ingressar a la zona euro (manté com a moneda la lliura esterlina). Per tant, estem parlant d’un terreny ja poc propici a la integració total britànica a la Unió Europea.

Tal com està tot, ja es veu que la Unió Europea va cap a una reformulació, i que tal reformulació implicarà moltes coses: potser la desaparició de l’euro (o el trencament de la zona euro); i potser la marxa de la Gran Bretanya.

Si la Gran Bretanya ix de la Unió Europea, França i Alemanya faran i desfaran a gust. La resta de països no pintaran res. En efecte, a banda dels tres països en dansa en aquest ball de cadires (França, Alemanya i la Gran Bretanya), l’escenari geopolític europeu pot quedar més o menys així:

a) Els països mitjans-petits situats entorn de França i Alemanya i amb una certa afinitat cultural amb aquests dos, com Holanda, Luxemburg, Dinamarca i Àustria, poden acabar seguint (de grat o per força) el nucli dirigent francoalemany. Bèlgica és de facto un Estat binacional francòfon -els valons- i neerlandòfon -els flamencs- i, per tant, entraria en aquesta llista, si bé segurament sota la forma de dos Estats.

b) Tots els països de l’Europa de l’Est (Lituània, Letònia, Estònia, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Ucraïna, Hongria, Eslovènia, Croàcia, Romania, Bulgària, etc.) poden acabar sent satèl·lits dels països germànics (Alemanya i Àustria). És possible, però, que Rússia recuperi influència sobre alguns d’aqueixos països, sobretot els que formaven part de la Unió Soviètica i també Polònia.

c) Els països nòrdics (Suècia, Finlàndia, Noruega) es mantindran a una certa distància de tot plegat. Més o menys com han fet fins ara, val a dir: Noruega ha intentat dos cops d’entrar a la Unió Europea (1971 i 1994) i en les dues ocasions l’ingrés no s’ha materialitzat.

d) Els països mediterranis (Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal,  Sèrbia, Croàcia, Albània, etc.) prou feina tindran a no quedar reduïts a un rol secundari (si és que mai han aixecat realment el cap). I si tenien deliris de grandesa que despertin del somni. Potser el nord d’Itàlia, enganxat a França i Àustria i amb una economia prou potent, es decantarà cap a l’aliança francogermànica.

e) De la seva banda, els països que han orbitat tradicionalment a l’entorn d’Anglaterra (és a dir, Irlanda i Escòcia) potser preferian mantindre’s dins la Unió Europea per tal d’evitar ser xuclats de nou per la metròpoli anglesa. Més val estar al club dels nombrosos -i llunyans- que estar sol davant un gegant amb ganes de tutelar-los. L’experiència els menarà a adoptar aquesta fórmula (Irlanda es va independitzar de la Gran Bretanya el 1921 i Escòcia ho farà aviat).

f) El nord d’Àfrica també rebrà, ni que sigui indirectament, l’onada de la reforma europea. El Magrib (Tunísia, Algèria, el Marroc) mantindrà relacions amb França, com ha fet tradicionalment.

g) Finalment, al Mediterrani oriental hi ha una disputa per l’hegemonia regional entre Israel, Turquia i Egipte. Les tibantors entre aqueixos tres països al llarg del 2011, però també entre Turquia i França (desembre del 2011), poden interpretar-se en aquest sentit. Tanmateix, allà tot és massa convuls (el conflicte araboisraelí, la qüestió de Palestina, la qüestió del Kurdistan, el conflicte turcoarmeni, la Primavera Àrab, etc.) per a entrellucar cap on es decantarà tot plegat.

Per tant, anem cap a un escenari geopolític en què França i Alemanya constituiran un nucli poderós i emergent, que dictaran els passos a seguir a la resta d’Europa (i potser fins i tot el Magrib), a excepció de la Gran Bretanya i l’àrea d’influència que pugui controlar Rússia. No és un escenari gaire diferent del que hauria somniat n’Adolf Hitler, amb la diferència que el dictador alemany va emprar la força (guerres, ocupacions, genocidi) i la resta del món va haver d’aliar-se per a parar-li els peus (per sort de tothom, val a dir). Ara els dirigents francesos i alemanys ho hauran aconseguit per la via d’imposar una nova estructura política en què tothom, afeblit per la crisi econòmica, ha d’acotar el cap.

Argòticament, la premsa i la classe política usa el terme eix francoalemany per a designar l’entesa entre ambdós països quan la fan servir com a mesura de pressió i acció. Però aquest pol de poder ja s’havia manifestat abans. En efecte, estem parlant de l’Imperi Carolingi. Va ser una estructura de poder pròpia del poble franc (una tribu germànica assentada al nord de França) que va durar des de mitjan segle VIII fins a mitjan segle IX, amb el màxim moment d’esplendor sota l’emperador Carlemany. Aquest imperi abastava els actuals França, Alemanya, Països Baixos, Àustria, Suïssa, nord d’Itàlia i el vessant sud del Pirineu. Aquest darrer territori era controlat per noblesa visigòtica local (l’emperador sovint s’intitulava de francs i gots) i hom l’ha anomenat Marca Hispànica.

Com es pot veure, l’escenari geopolític a curt-mitjà termini pot ser una reproducció del mapa europeu de l’any 800. En definitiva, l’aprimament de la Unió Europea ha comportat el ressorgiment de Carolíngia. Deu ser que la història es repeteix.

Per cert: als segles VII-IX, Catalunya ja formava part de Carolíngia. Si més no la Catalunya Vella (o Catalunya comtal, que també se n’ha dit), és a dir, les terres entre el Llobregat-Montsec i el Pirineu. Com que era un territori de l’emperador franc, en àrab els habitants d’al-Àndalus l’anomenaven
Ifranja, és a dir, França. No en va abans de l’any 800 les ciutats de Girona i la Seu d’Urgell van passar lliurement a la sobirania franca; i Barcelona va ser conquerida pels francs el 801. Veam si, amb la nova configuració d’Europa (llegiu-hi el ressorgiment de Carolíngia), Catalunya hi serà com va ser-hi fa més de mil anys. Suposo que tothom entén que Catalunya no pot quedar-se al marge d’aquesta nova configuració geoestratègica que s’està forjant i, doncs, ha de plantejar-se si vol tindre un rol semblant al d’Holanda o al de Grècia.

(Com a addenda, podeu llegir-vos lapunt "Anglaterra contra Alemanya", del blog de n’Enric Vila, Dietari a destemps.)

AFEGITÓ (28-12-2011)

Per a sorpresa meva, al blog Dies de Fúria acaben de posar-hi (de fet, reproduir) un escrit de l’any 2006 en què s’explica per què els catalans (i illencs, i andorrans, i valencians...) celebrem Sant Esteve i Dilluns de Pasqua. Aquestes celebracions tan catalanes (i tan poc espanyoles) tenen l’origen en una disposició legal de l’Imperi Carolingi. Una altra conseqüència del fet que Catalunya pertanyia a Carolíngia i Castella no. Per cert: no és estrany que el govern del PP a les Illes hagi dictaminat que, l’any 2012, Sant Esteve no hi serà festiu. Potser és que volen esborrar tot vestigi de l’herència carolíngia en terres catalanes... i imposar-hi les castellanes. De debò algú creu que és bo per a una societat fer-li trontollar els pilars de la seva cultura?
 

diumenge, 18 de desembre del 2011

“España va bien” (sic)

Cap a l’any 1997, quan l’economia espanyola començava a florir a base de totxo (l’anomenada bombolla immobiliària), l’aleshores president espanyol, en José María Aznar, va dir que “España va bien” (sic).

El setembre del 2008, el següent president espanyol, en José Luis Rodríguez, va afirmar públicament a Nova York que “El sistema financiero español es quizás el más sólido” (sic), i es vantava que Espanya havia superat Itàlia en renda per càpita i que en 3 o 4 anys superaria França (sic). Aquesta idea de superar Itàlia i França en un indicador econòmic, el president Rodríguez ja l’havia exposat el gener del 2008.

La tardor del 2008 començava la pitjor crisi econòmica des de l’any 1929 (el que l’economista barceloní Santiago Niño Becerra, de l’Institut Químic de Sarrià, anomena crash del 2010). Aquesta crisi ha arribat a ser d’una cruesa enorme a Espanya. Arribats al 2011-2012, a Espanya hi ha vora un 25% d’atur (entre el jovent, gairebé un 50%); diverses entitats d’estalvi intervingudes; una morositat pels núvols; administracions públiques amb un dèficit astronòmic a frec de la insolvència; empreses grans en fallida, especialment del sector del totxo; empreses petites a punt de fallir per la davallada del consum i impagaments de les administracions públiques; una retallada considerable dels serveis públics; i un empobriment generalitzat.

Vist en perspectiva, les declaracions dels presidents espanyols Aznar i Rodríguez fan riure (per no dir que fan plorar). 


A les portes de la pitjor crisi econòmica que Espanya ha viscut mai, el president espanyol es vantava de la situació econòmica. I anys abans, l’anterior president es mostrava cofoi d’un progrés econòmic que, per la seva naturalesa, acabaria desembocant a la crisi esmentada. Semblen escenes tretes d’una pel·lícula italiana dels anys 50 del segle XX.

A un adolescent li diuen: “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. L’anomenada saviesa popular es manifesta en dites més o menys fixades que, com a tals, es poden repetir i transmetre de generació en generació. D’aquesta manera es fa arribar a les generacions futures informació acumulada per les generacions pretèrites. D’aquí vénen frases fetes i refranys com “Qui de jove no treballa de vell dorm a la palla”, “Gos bordador, poc mossegador”, “Més val ocell en mà que cent a volar” o “Més val boig conegut que savi per conèixer”. No es pot menystindre aquesta via de transmissió de la informació, perquè té unes bases sòlides. “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. Doncs això. Veam si els dirigents polítics i econòmics espanyols fan cas de la saviesa popular i del sentit comú i n’aprenen.

dimecres, 7 de desembre del 2011

I tu, indignat, ja pagues IVA?

Sí, benvolgut indignat, tens raó. Vivim una de crisi econòmica, social i política de magnituds considerables. El sistema pràcticament està en col·lapse. I hi ha responsables d’aquesta situació. Els banquers que, per cobdícia, apostaven perquè tothom rebés crèdits, al marge de la capacitat real de tornar els diners i sense tindre en compte que les bonances van seguides sempre de penúries. Els polítics, que molts cops no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies, mirant més de repartir-se el pastís que no pas de servir el país i la seva gent. I els qui han practicat la corrupció política, l’enxufisme, el cobrament de dietes astronòmiques en organismes diversos per assistir a un parell de reunions i, en definitiva, el malgastament que es troba en moltes administracions públiques. Amb aquest panorama és normal, és del tot justificat, que estiguis indignat. Jo també.

Però permet-me una pregunta. I tu, ja pagues IVA?

L’impost sobre el valor afegit (IVA) es carrega sobre moltes coses. Les tomaques que comprem al súper o els joguets que adquirim de cara a Nadal i Reis, per exemple. Però també les petites reparacions que fem a casa: pintar una habitació, canviar aixetes, apariar un llum que fa pampalluges, revisar l’aire condicionat...

I ja sabeu què passa: mentre hom fa les reparacions a la llar, no hi ha in situ cap inspector d’hisenda que ho vigili. Per tant, quan el tècnic fa el pressupost i diu: “Això puja tant, i hi has d’afegir l’IVA”, sigues honrat i respon-te a tu mateix: quantes vegades no has pensat a no pagar l’IVA? I quantes vegades realment no l’has pagat?

Qualsevol tècnic o muntador sap que, si ofereix un pressupost amb IVA (complint la llei) i un altre tècnic o muntador el presenta expressament sense IVA (en negre, que es diu popularment), molt probablement el client tendirà a encarregar la feina al que ofereix el pressupost sense IVA. Per tant, el tècnic que hi posa IVA acaba per treure’l dels pressupostos, perquè no té més remei.

I ara ve la pregunta clau. Oi que estàs emprenyat perquè a l’ambulatori t’han donat hora per d’aquí a una setmana i hi ha moltes cues? Oi que estàs enfadat perquè a la carretera hi ha un clot de fa molt temps i el Govern no ho arregla?

Doncs fixa’t: si no pagues IVA el responsable que aquests problemes no s’arreglin ets tu.

Està molt bé queixar-se del malfuncionament del sistema. I està molt bé criticar als polítics. Ho hem de fer, efectivament. Però si un no paga IVA no està legitimat per a badar boca en aquest tema. Si tu ets dels que et queixes -amb raó- del malfuncionament del sistema, pensa primer si pagues IVA sempre que encomanes una feineta. Si no és així, em sap greu però no tens cap raó de queixar-te.

És així: perquè el sistema funcioni primer hem de corresponsabilitzar-nos del seu manteniment econòmic.

És clar que, a banda d’això, igualment hi ha polítics que no ho fan prou bé. I que hem de lluitar contra la corrupció política. Però també s’ha de ser coherent. Ja sabeu què diu la Bíblia: qui està prou net per a tirar la primera pedra?

Si has arribat fins aquí, estimat lector, tampoc et deixis portar per l’ímpetu de les meves paraules. El problema que plantejo és més profund. No es tracta només de l’IVA: el treballador autònom també ha de cotitzar a la seguretat social. Pot ser que contractem algú perquè faci una reparació o una petita obra i que no cotitzi a la seguretat social. Per tant, el problema té unes dimensions més grans, i cal trobar fórmules que assegurin que tothom sufraguem els serveis públics, i així se’n pugui beneficiar igualment tothom.

Però de la mateixa manera que els ecologistes diuen que sigues respectuós amb el medi des de la teva esfera, de manera que així entre tots farem un món millor, amb el tema dels impostos és el mateix. Amb un agreujant: aquí, qui no paga IVA, no té dret a exigir que les coses funcionin. Pensa-hi, amic indignat.

dijous, 1 de desembre del 2011

Núria de Gispert: un error més profund que no sembla

Em sap greu, però no puc estar-me de dir-ho.

La presidenta del Parlament de Catalunya, na Núria de Gispert, ha prohibit que als plens del Parlament es diguin expressions com espoli fiscal o Espanya ens roba, per considerar-les ofensives (30-11-2011). Tot ve perquè els diputats de Ciutadans s'han queixat que ho diuen sovint els diputats de Solidaritat Catalana per la Independència.

Deixo estar el fet que molts polítics de CiU empren l'expressió espoli fiscal arreu (ja una badada de la presidenta). I deixo estar si realment la relació fiscal Catalunya-Espanya és un robatori/espoli o no (en tot cas és lesiva pels catalans i valencians). Jo vull centrar-me en un altre aspecte molt, molt, molt, molt greu. Gravíssim.

Establir que els diputats d'un parlament no poden dir una determinada cosa és inadmissible. Això és contrari, oposat, antitètic al parlamentarisme. De fet, fins i tot es pot interpretar com un cas de censura, del tot condemnable en la societat actual.

En definitiva, és un error majúscul de la presidenta del Parlament. (No és el primer. El desgavell de les votacions de les resolucions al debat de política general del 2011 també va ser per mala gestió de la mesa -la qual va culpar Solidaritat de presentar unes 100 esmenes; però és segons em van dir CiU n'havia presentat unes 80, per tant el desgavell va ser originat a la mesa-.)

Potser alguns ho veuran, sí, com una errada, però petita al capdavall. No: la presidència de la mesa d'un parlament no pot dir mai als diputats què no poden dir. Els diputats hi són per a dir el que creguin oportú.

Els diputats representen les diferents sensibilitats polítiques del país, escollits democràticament; i si pensen que una situació és injusta bé han d'usar el vocabulari que considerin més adient. Sigui encertat o no. El que no pot fer la presidència d'un parlament és posar una llista de mots prohibits per cap raó. Qui fa això no entén què és la democràcia parlamentària.

No hi ningú que faci notar a la presidenta del Parlament la magnitud de l'error que ha comès?

Si na De Gispert considera que no ha comès cap error, potser no és la persona adequada per a exercir de presidenta del Parlament. I no ho dic amb acritud: potser, simplement, no té el perfil adequat per a aquest càrrec (i és vàlida per a altres càrrecs: va ser consellera de Justícia i fins i tot presidenta de la Generalitat en funcions, i ningú va qüestionar cap mesura seva). Per tant, CiU i els altres partits que van posar-la de presidenta potser s'haurien de plantejar de rellevar-la. 

Pel bé de la democràcia: algú pot fer-li veure a na De Gispert que hauria de rectificar? (Potser ella mateixa se n'adonarà i estarà a l'alçada: deixarà dir als diputats allò que creguin oportú al marge de si ella ho troba bé o no. Tant de bo...)

AFEGITÓ (13-12-2011)

Núria de Gispert ha rectificat. Admet que, com a presidenta del Parlament de Catalunya, no pot censurar el que diguin els diputats. La meva enhorabona a la presidenta. Si equivocar-se és humà, rectificar és de savis, com diu la dita. A banda, sempre dic que hom aprèn a fer les coses fent-les. Això val per a tot: fer classes, conduir, cuinar, cosir, fer anar un ordinador... també, doncs, presidir un parlament. Si De Gispert ha vist que ha comès un error i ha rectificat, vol dir que ha après una mica més el seu ofici. És una bona notícia per a tothom que es consideri demòcrata.

diumenge, 27 de novembre del 2011

El preu de les taxes universitàries: un debat més difícil que no sembla

1. EMMARCAMENT

Fa temps que se sent a parlar de l’augment de les taxes universitàries en les universitats públiques catalanes. Se’n parla com a mínim des del curs 2010-2011 (que jo en tingui constància: potser en altes esferes se’n parlava abans i tot). A Catalunya es van apujar
un 7,6% el curs 2011-2012, i es volen tornar a apujar de cara al curs 2012-2013.

L’augment per al curs 2012-2013 és pràcticament un fet. Dimarts 22-11-2011, dos dies després de les eleccions generals espanyoles, el president de la Generalitat de Catalunya, n’Artur Mas, va sortir públicament a anunciar noves mesures d’ajust per al pressupost del Govern català del 2012. Tals mesures tenen raó de ser per la delicada situació de les finances públiques, causada per la greu crisi econòmica que vivim des del 2008. Cal dir que durant l’exercici 2011 ja hi ha hagut ajustos considerables dins l’Administració pública catalana (incloent-hi l’augment de taxes del curs 2011-2012).

Entre les mesures d’ajust anunciades per en Mas per al 2012 hi havia rebaixes de sou de treballadors públics (el que popularment es coneix com a retallades) i també l’encariment del preu d’alguns serveis públics: aigua, transport públic, receptes mèdiques i universitats (i encara l’endemà s’anunciava una retallada a Televisió de Catalunya).

En aquest apunt vull donar la meva visió sobre la qüestió de les taxes universitàries. (M’agradaria fer una valoració de la resposta general del Govern català a la crisi financera, però és un tema força complex i necessitaria fer comentaris molt llargs.)

La qüestió de les taxes universitàries és un tema social calent. Especialment preocupa els alumnes universitaris -actuals i futurs- i els seus familiars. Cal tindre present que moltíssimes famílies tenen algun parent estudiant a la universitat: per tant, la qüestió afecta molta gent. I per això és important parlar-ne serenament. D’altra banda, la qüestió potser no preocupa tant els empresaris; però, com intentaré fer veure en aquest escrit, els hauria de preocupar moltíssim.

Com que faig classes a la Universitat Rovira i Virgili detecto preocupació entre els alumnes per aquest tema. (He de dir que els alumnes no estan preocupats tan sols per la qüestió de les taxes universitàries: en general, es preocupen també per l’atzucac en què es troba el país; per la delicada situació econòmica en general; pels problemes socials que poden derivar-ne; pel fet de veure com els governs estan subjectes a pressions dels mercats; per la corrupció política; per la desafecció política -en són partíceps i s’hi volen revoltar, però no saben com desafectar-se ni com desafectar la gent-; per la degradació del sistema educatiu públic; per l’augment de la xenofòbia; per les actituds irresponsables i antisocials d’alguns col·lectius -des del directiu de banca que s’embutxaca fortunes fins als moviments antitot-; per la situació de la llengua catalana -forta en alguns punts però molt vulnerable en d’altres-; per la degradació dels mitjans de comunicació... i així un llarg etcètera. Vull dir que no es preocupen només per la seva situació personal: miren més enllà, miren sobre el país.)

Tornant al tema de les taxes: a les pauses entre classe i classe, o quan ens trobem pel campus, o a les tutories, o fent un cafè al bar, alguns alumnes -aquells amb qui tinc més confiança- m’exposen les seves preocupacions sobre l’anunciat augment de les taxes universitàries. La majoria d’alumnes tenen un neguit justificable. Però he de dir que, en alguns, hi veig fins i tot una emprenyamenta latent. En una tutoria, una alumna va lamentar-se amargament d’haver de pagar 70 euros més quan alhora es troba que usar l’aula d’informàtica és una odissea. El fet és que les aules d’informàtiques de qualsevol centre docent poden presentar de tant en tant problemes; però certament que et facin pagar més i no millori el servei és una paradoxa.

Quan aquests alumnes amb qui tinc una certa confiança em plantegen el tema és perquè tenen la necessitat de trobar-hi alguna explicació, alguna resposta. Aleshores interpreto donar-los el meu parer, però a mode d’advertiment el primer que els dic és que és molt complicat prendre una decisió en aquest camp.

Aquesta primera frase els sobta. Tinc opinió formada sobre molts camps (l’ordenació territorial de Catalunya, com haurien de ser els peatges de les autopistes, la qüestió de la llengua, com establir mecanismes per a lluitar contra la corrupció política i la desafecció política, etc.) i, quan algú me la demana, solc oferir una proposta d’actuació (encertada o no, però en tot cas argumentada). Per tant, els alumnes amb qui tinc més confiança s’estranyen que, en una cosa aparentment tan simple com si cal apujar o no les taxes universitàries (simples en el sentit que es tracta de fer quadrar els números), els digui que és difícil prendre una decisió en un sentit o un altre.

Aquest escrit és una exposició dels problemes que hi ha a l’entorn d’un possible apujament de les taxes. Vull contribuir, humilment, a posar sobre la taula totes les complexitats que hi ha entorn d’aquest tema.

2. LES TAXES UNIVERSITÀRIES, UN CONCEPTE COMPLEX

Es coneix genèricament per taxes universitàries allò que hom paga quan fa una carrera en una universitat.

Aparentment sembla un concepte econòmic simple: si vols un servei, pagues (com si fos el futbol televisat). Com que sembla tan simple, és fàcil caure en la temptació de dir: “Qui vulgui estudiar una carrera, que se la pagui”. Al capdavall és per a profit propi; per tant, que s’espavili.

Ara bé: en realitat les taxes universitàries són un concepte econòmic complex. D’entrada, en aquest procés hi intervé un donador d’un servei (la universitat) i un receptor del servei (l’estudiant); el receptor del servei paga i el donador del servei cobra. Però el beneficiari del servei no és tan sols el receptor (l’estudiant), sinó també l’empresa que en un futur contractarà l’estudiant (quan acabi la formació). En efecte, els coneixements que la universitat dóna a l’estudiant seran aplicats a l’empresa on treballarà aquella persona (o en una administració pública, o posant-se aquell estudiant com a autònom i creant la seva pròpia empresa). Per tant, les universitats, amb la transmissió de coneixements, també contribueixen indirectament a crear valor afegit a les empreses. I, que jo sàpiga, les empreses no estan obligades a remunerar la universitat que ha format aquella persona (cosa que sí que pot passar en futbol: quan un club A fitxa un jugador despuntador que s’ha format de jovenet en un club B, el club B pot exigir al club A una compensació econòmica per la formació del jugador). Vist des d’aquest punt de vista, potser les empreses haurien de contribuir a sufragar les universitats, perquè es beneficien del que s’hi ensenya. (Cal dir que hi ha casos de col·laboració entre empreses i universitats, en què les empreses patrocinen determinats programes de formació o recerca; seria el que estic plantejant, però és voluntari i jo em refereixo al fet que s’hauria d’implantar una taxa a les empreses per cada persona que contracten amb formació superior.)

Encara més: de retruc també se’n beneficia la societat. Si una empresa contracta treballadors acabats de sortir de la universitat, i aquests nois tenen bons coneixements, l’empresa podrà desenvolupar productes o serveis amb més valor afegir, o amb més capacitat de penetrar als mercats. Per tant, aquella empresa podrà créixer i, doncs, llogar més personal per a altres funcions. En definitiva, una bona formació acadèmica pot portar a crear riquesa i ocupació. Per tant, la societat també pot ser beneficiària indirecta de la formació que s’ha impartit en una universitat. En resum, es pot afirmar que, en realitat, el beneficiari de l’acció formativa que té lloc a la universitat no és tan sols l’estudiant, sinó també tota la societat, incloent-hi les empreses.

Com es pot veure, decidir si s’han d’apujar o abaixar les taxes universitàries no és fàcil. Si es concep com una simple relació entre ‘donador de servei’ i ‘receptor de servei’ sí que és fàcil. Però si es concep com una fenomen on hi ha involucrats beneficiaris diversos, i també hi ha un fort impacte socioeconòmic, el debat esdevé molt més complex. Per tant, quan algú sosté que qui vulgui estudiar una carrera se l’ha de pagar, o no té coneixement de causa o, si en té, actua irresponsablement.

3. QUÈ PAGUEN ELS ESTUDIANTS (I): LA QUANTITAT

Cada curs, de taxes universitàries els estudiants de les universitats públiques paguen més o menys uns 1.000 euros.

(En realitat el preu de les taxes universitàries varia segons el tipus de carrera. Hi ha carreres que requereixen instal·lacions i maquinària complexes, com medicina, de manera que les taxes són més cares. I hi ha carreres amb menys equipament, com les filologies, de manera que són les taxes més barates. El curs 2011-2012, els graus més barats costen 15,16 euros/crèdit, mentre que els graus més cars costen 23,72 euros/crèdit. Com que cada curs té 60 crèdits, un alumne paga per curs entre 900 i 1400 euros. A més, hi ha altres despeses administratives menors. Aquests són preus sense repetició. Quan un alumne suspèn una assignatura i s’hi torna a matricular el curs vinent, paga unes taxes més altes per a aquella assignatura. Això sempre ha sigut així, però el curs 2011-2012 es va augmentar aquest punt. Una segona repetició implica pagar molt més, encara. Podeu veure el decret de la Generalitat per al curs 2011-2012.)

Com que avui dia les carreres són de 4 anys (240 crèdits), al final paguen entre 4.000 i 5.000 euros. (D’altra banda, si hom vol fer un màster de 60 crèdits a preu públic sol pagar 2.000 euros.)

Una despesa de vora 5.000 euros és molt per a moltes famílies. Certament, és un cost elevat per a una família de posició econòmica mitjana amb 2 o 3 fills que destina entre 1.500 i 2.000 euros mensuals a despeses (menjar, electricitat, carburant, roba, etc.). Hi ha famílies en què un membre guanya un bon sou, especialment en entorns urbans, i per tant poden assumir-ho; però hi ha moltes famílies amb unes entrades més modestes, o bé amb un membre a l’atur (recordem que el 2011 l’atur a Catalunya frega el 20%). En aquest context, destinar vora 5.000 euros a la formació d’un membre de la família és un esforç enorme.

Però encara n’hi ha més. El cost d’un estudiant per a una família no es redueix a les taxes universitàries. Cal pagar, per exemple, les despeses de material docent, com ara fotocòpies o llibres. I cal pagar el desplaçament des de casa fins a la universitat i/o la residència a la ciutat on hi ha la universitat. Per a un habitant de Tarragona, dur físicament el fill a la universitat no li costa ni un duro. Però per a un habitant de Gandesa o Sort és un cost enorme. Cal pagar el desplaçament i si el fill es queda a viure a despesa tota la setmana a Tarragona, a Lleida o Barcelona cal pagar-ho també. En definitiva, per a una família de posició modesta, com un matrimoni que viu en un poble, dur el fill a la universitat és un sacrifici enorme amb el preu de taxes universitàries a l’entorn de 5.000 euros.

S’ha de tindre en compte aquest fet a l’hora de valorar el possible augment de taxes. Els responsables polítics potser només miren que quadrin els números de la caixa de la universitat i apunten cap a l’augment de taxes. I potser no s’adonen que l’esforç de les famílies és molt alt.

4. QUÈ PAGUEN ELS ESTUDIANTS (II): EL PERCENTATGE

Ara bé: malgrat que 5.000 euros sembla molt per a famílies modestes, en realitat són molt poc en comparació del que costa una carrera.

Els estudiants universitaris, quan paguen les taxes, estan sufragant només un 15% del cost de seva la carrera. La resta del que costa una carrera es paga amb diners públics, provinents de la Generalitat (també hi ha una petitíssima part d’ingressos provinents de convenis amb empreses, tal com he dit més amunt; però percentualment és irrisori).

S’ha de tindre present que una universitat costa molts diners. Cal pagar el sou al professorat. Cal pagar el sou del personal que dóna suport administratiu (per exemple, les persones que treballen a la secretaria d’una facultat). Cal haver pagat l’edifici on s’imparteix docència (s’ha hagut de construir, s’ha de mantindre, etc.). Cal sufragar la formació del professorat (s’ha d’estar al dia i una manera de fer-ho és assistint a convencions, congressos, etc., o llegint publicacions especialitzades). Cal tindre aules d’informàtica, laboratoris i sales d’assaig degudament equipats, sovint amb aparells cars. I cal pagar la llum elèctrica, la calefacció de l’hivern, els ordinadors amb projector que hi ha a les aules, els llibres que s’han comprat per a la biblioteca, el mobiliari, etc.

El que costa tot això al cap de l’any és molt. I tots els alumnes, pagant cadascun d’ells 5.000 euros, només paguen a l’entorn d’un 15% del cost total.

Vist així, estudiar una carrera en una universitat pública és baratíssim. Si una família hagués de pagar el cost real d’una carrera seria inassumible.

Arribats en aquest punt, qualsevol persona (posem per cas un camioner) que no té fills estudiant a la universitat pot demanar-se per què, amb els seus impostos, ha de pagar a l’entorn del 85% de la carrera d’una altra persona. La resposta en aquest punt és fàcil. Ja he dit més amunt que tota la societat es beneficia a la llarga de la formació rebuda per qualsevol estudiant universitari. Però al camioner li podem dir que ell, per a fer negoci, transita per carreteres públiques que també costen molts diners de fer i mantindre. Ell se’n beneficia i fa diners. Doncs bé: el pare de l’estudiant universitari també paga impostos i amb aquests impostos es fan carreteres (i potser el pare de l’estudiant universitari no té permís de conduir).

(Fixem-nos que, al capdavall, la universitat és objecte de copagament. Se’n parla molt, del possible copagament dels serveis sanitaris. Doncs a la universitat ja s’aplica de fa molt de temps.)

De fet, el que plantejo és un debat molt més ampli: en què gastem els diners públics. Si hom demana per què s’ha de sufragar el 85% de la carrera universitària de qualsevol persona, també podem demanar per què els governs han de subvencionar entitats culturals o l’Instituto Cervantes (al qual l’Estat espanyol aboca una morterada, amb diners obtinguts d’impostos, perquè se’n beneficiïn... ciutadans no espanyols).

Al capdavall, amb diners públics se sufraguen serveis que tenen un cost altíssim per tal que siguin universals. Pensem en hospitals: la sanitat pública sempre serà deficitària, però mercès al fet que és pública pot gaudir-ne tothom al marge del seu nivell de renda. El mateix es pot dir de les carreteres o del transport públic (al metro, al tren, als cotxes de línia que connecten capitals amb pobles petits, etc., el que el viatger paga de bitllet no cobreix tot el cost).

Si els estudis superiors se’ls hagués de pagar tothom de la seva butxaca, al final només estudiarien els fills dels rics (com passava abans). Ara, pel fet que tenim universitats públiques sufragades majoritàriament amb diner públic, hi pot accedir tothom. Exactament igual que els hospitals i les carreteres.

Per tant, i com que els coneixements que dóna una universitat reporten beneficis a tota la societat, és raonable que hi hagi universitats públiques.

5. QUANTS ESTUDIANTS CAL SUFRAGAR AMB DINERS PÚBLICS?

En aquest debat sobre les taxes universitàries encara hi ha un altre factor que generalment no es té en compte: quants titulats en un grau (antigament llicenciatura) ha de tindre un país.

Es calcula que, en una societat occidental com la nostra, amb una indústria molt tecnificada i amb molts serveis, el mercat laboral ha d’estar distribuït aproximadament en terços. Més o menys hi ha d’haver un terç de persones amb estudis superiors i un altre terç amb estudis secundaris. Els estudis superiors poden incloure la formació professional. Que hi hagi un terç de persones amb estudis secundaris és important: són gent que desenvolupen tasques administratives o logístiques per a les quals no cal tindre carrera.

Si una societat només necessita un terç de professionals amb estudis superiors, vol dir que no té sentit destinar diners públics (el 85% de què parlàvem adés) a formar gent en estudis superiors més enllà del terç esmentat. Així, si hi ha un 45% de persones amb titulació superior és balder. La pregunta és: un govern ha de destinar diners a formar una persona en la carrera de Dret que després potser acabarà treballant de comercial o d’administratiu? Per a fer aquestes feines n’hi ha prou amb estudis secundaris. Una altra cosa és que, en una empresa, tindre un administratiu amb coneixements de dret li vagi molt bé. Però ara parlem de distribució del diner públic. Des d’aquest punt de vista, un govern ha de destinar diners a donar una bona formació universitària segons les necessitats de la societat.

La via que es fa servir per a limitar el nombre d’estudiants en una carrera és la selectivitat. En una carrera amb més demanda (quantitat de gent que vol fer-la) que oferta (nombre de places disponibles) s’apuja la nota de tall. Qui a la selectivitat tregui una nota més baixa no entra a la carrera. Sovint els ‘rebutjats’ en una carrera acaben matriculant-se d’una altra carrera, generalment afí a la primera, amb menys demanda i per tant amb una nota de tall més baixa.

Suposant que calgui limitar l’entrada d’estudiants a la universitat a un terç de la població en edat d’estudi, la selectivitat pot servir com a eina de regulació. Per tant, els diners públics que s’hi destinen no són -en principi- per a formar gent que acabarà treballant d’una feina amb menys qualificació (i si entra més gent de la qual cal es pot apujar la nota de tall). Fixem-nos que la nota de tall és un selector per mèrit, no per renda. És a dir, a la universitat hi entren els millors, els que tenen més talent i capacitat d’estudi; no pas els que tenen més diners.

6. LA UNIVERSITAT PÚBLICA HA DE SER TAMBÉ UN ASCENSOR SOCIAL

Com he apuntat, cada família que té un fill estudiant a la universitat fa un esforç econòmic enorme. Malgrat que la Generalitat posa un 85% del cost d’aquella carrera, el 15% restant és una quantitat considerable, a la qual cal sumar-hi altres despeses.

Si s’apugen les taxes universitàries, representa que cada família paga una mica més i que la Generalitat paga una mica menys. Però com que el que paga una família ara (vora el 15%) ja és un esforç enorme, un augment de les taxes universitàries pot comportar que una família ja no pugui assumir-ho i el fill no pugui estudiar a la universitat.

Aquest escenari és socialment indesitjable. En efecte, la universitat pública (gràcies al fet que és sufragada majoritàriament amb diners públics) és un ascensor social. Amb un sistema de pagament 15%-85%, una família modesta pot donar estudis universitaris a son fill. Si es varia la proporció una família sense gaires recursos pot haver de renunciar a donar a son fill una formació de qualitat. I s’impossibilita que un xiquet amb talent pugui rebre una bona formació i, doncs, progressar. La universitat pública catalana ha permès, del 1975 ençà, que qualsevol persona amb talent pogués formar-se al marge de la renda de la seva família. I en un futur això vol dir que aquella persona ha pogut progressar econòmicament i socialment. Això és una millora evident de la societat. De fet, molta gent que avui té feines de responsabilitat en empreses o a l’administració pública provenen d’estrats socials que no són els més alts; i poden treballar en aquests llocs perquè tenen titulació universitària; i tenen titulació universitària perquè l’enorme esforç que van fer les seves famílies va ser ajudat pels diners públics.

Si es fa pagar més a les famílies modestes, sons fills no podran accedir a la universitat per una simple barrera econòmica. D’aquesta manera es dificulta que una persona vàlida per als estudis pugui rebre’n. I es perpetua el que passava al segle XIX: només estudiaven els fills dels rics.

La conclusió és òbvia: augmentar les taxes universitàries pot comportar que la universitat deixi de ser (o ho sigui en menor mesura) un ascensor social. I no s’ha de perdre de vista que els ascensors socials són de les millors eines per a la cohesió social.

7. LA CORRECCIÓ MITJANÇANT BEQUES

El problema que he plantejat al punt anterior es pot corregir mitjançant la figura de les beques. El Govern espanyol destina uns diners en forma de beques als estudiants de les famílies més desafavorides. Amb aquestes beques es paga quasi tot el 15% que correspon a les famílies.

Ara bé: en aquest punt cal dir que molts estudiants estan discriminats. En efecte, la mitjana d’estudiants universitaris becats a Espanya és del 20%; però a Catalunya és del 14%. Com que la mitjana espanyola inclou Catalunya, la mitjana d’estudiants becats a Espanya sense comptar Catalunya encara és més alta. Aquesta gravíssima discriminació va en contra dels estudiants catalans.

La Generalitat ha anunciat que vol obrir una línia de beques pròpia per al curs 2012-2013. Però això només és un pedaç per a una situació injusta: els ciutadans catalans paguen impostos per a sufragar beques d’estudiants de fora de Catalunya mentre veuen com s’apugen les taxes universitàries a Catalunya.

Potser en comptes d’apujar taxes universitàries el curs 2012-2013 es podria fer un cop de força i que la Generalitat gestionés el percentatge que toca de beques per població que hi ha a Catalunya. Això permetria que, si hi ha un augment de taxes, un jove provinent d’una família modesta no hagi de renunciar als estudis universitaris.

Si la Generalitat no treballa en la línia d’assegurar que el 20% dels estudiants universitaris catalans tinguin beca de l’Estat espanyol estarà cometent un frau. (Ja sé que és l’Estat espanyol qui comet el frau, però la Generalitat n’és corresponsable en la mesura que, sent com és una branca de l’Estat espanyol, ho permet. I té eines per a evitar-ho; concretament, actuant com a Estat.)

8. AUGMENTAR TAXES NO IMPLICA NECESSÀRIAMENT AUGMENTAR INGRESSOS

Una darrera qüestió fonalmental: apujar les taxes universitàries segurament no significarà un augment substancial d’ingressos, o en tot cas aquest augment d’ingressos serà menor de l’esperat.

Com sap tot economista, els preus es regeixen per la llei d’oferta i demanda. Si una cosa es ven poc, baixa de preu. Si molta gent vol comprar una cosa, puja de preu.

Alguns alumnes em fan notar que companys seus estan preocupats perquè a casa seva fan un esforç enorme per a pagar-los els estudis i, si s’augmenten taxes, potser no podran pagar més. Es pot contraargumentar que l’augment serà d’uns 70 euros per alumne i any. Però el curs passat ja es va aplicar aquest augment. Per tant, per a qualsevol família l’increment pot ser de 140 euros cada any respecte de fa dos anys. Com he dit, hi ha famílies que s’ho poden permetre. Però si un pare de família ha sigut acomiadat fa poc (i n’hi ha molts, així!) i ha passat a cobrar el subsidi d’atur ha vist reduïts els seus ingressos de manera considerable (si cobrava 1.800 euros mensuals ha passat a cobrar-ne 1.200; si cobrava 1.000 euros anuals ha passat a cobrar-ne 800 i després 700; etc.). En aquest context, passar de pagar uns 5.000 euros en 4 anys a pagar-ne 5.600, més altres despeses, i veure com els ingressos familiars han baixat en picat pot comportar que al fill de 18 anys se li digui que no pot estudiar a la universitat.

En resum, si s’apugen les taxes universitàries hi ha gent que potser no farà la carrera. A la Universitat Rovira i Virgili hi ha uns 15.000 estudiants (dades del 2010). Com que paguen uns 1.000 euros per curs, cada curs entren, de taxes universitàries, uns 15 milions d’euros. Però si, per l’augment de taxes, un 7% deixa la carrera (o dels que fan batxillerat un 7% acaben no fent carrera), els 15.000 estudiants passen a ser-ne 14.000. Per tant, suposant que cada alumne pagués 100 euros més cada any per l’augment de taxes previst, la URV ingressaria de taxes universitàries el mateix: 15 milions d’euros. És a dir, s’impossibilitaria a un miler d’estudiants d’accedir a la universitat i, a canvi, la URV no ingressaria més diners, sinó els mateixos. (He posat l’exemple de la URV però es pot traslladar a qualsevol altra adaptant la quantitat d’alumnes.)

La pregunta és: val la pena patir desgast de govern per una mesura impopular que, a banda de tancar la porta de la universitat a molta gent, pot fer que s’ingressin exactament els mateixos diners?

9. ALTRES QÜESTIONS

Encara hi ha altres qüestions col·laterals que cal tindre en compte.

a) Si el Govern català decideix no augmentar el preu de les taxes universitàries, segurament dirà a la universitats que s’estrenyin el cinturó. Si això passa, és possible que, a mitjà o llarg termini, baixi la qualitat del servei prestat. És a dir, que baixi la qualitat de la docència. Això comportaria una formació no tan bona i, a la llarga, vol dir que tindríem professionals una mica menys qualificats. Es pot permetre una societat tindre enginyers més mal formats que els d’altres països com l’Índia?

b) La Generalitat sufraga els estudis dels estudiants de les universitats públiques catalanes. Però a les universitats públiques catalanes no necessàriament hi van estudiants catalans: també hi poden anar d’arreu d’Espanya i, segons els convenis Erasmus, d’arreu d’Europa (i encara d’arreu del món pels convenis Mou). A la Universitat de Lleida es va donar la paradoxa que hi assistien molts estudiants de medicina de fora de Catalunya que finalment exercien fora de Catalunya (a la URV hi ha també molts estudiants de medicina provinents del País Valencià). El conseller d’Universitats del moment, en Josep Huguet, va mirar de resoldre-ho, cosa que va ser interpretada per Ciutadans com un acte xenòfob (sic). Em demano: si realment cal ajustar la despesa universitària, potser que garantim que els diners que hi destina la Generalitat de Catalunya són fonamentalment -no dic exclusivament- per a ciutadans de Catalunya. Potser a més de les notes de tall de la selectivitat cal posar-hi una nota de tall lingüística (allà on calgui, és a dir, on hi hagi presència significativa d’estudiants de fora i se sàpiga que a l’acabar la carrera majoritàriament exerceixen a fora).

c) A la inversa: Catalunya forma moltíssimes infermeres que acaben treballant a França, la Gran Bretanya o Noruega. Això passa ara (amb la crisi econòmica) però passava ja als anys 90 del segle XX. Per tant: si realment cal ajustar la despesa universitària, potser que garantim que els diners que hi destina la Generalitat de Catalunya són fonamentalment -no dic exclusivament- per a ocupar feines a Catalunya. Ja sé que això no es pot controlar, però si se sap que hi ha una fuga de cervells vol dir que, d’una determinada matèria, no hi ha prou demanda a Catalunya; per tant, cal reduir-ne el nombre de places (i augmentar la nota de tall d’aquells estudis).

d) En tots els cursos del món hi ha abandonament. La universitat no n’és cap excepció. La taxa d’abandonament universitari a Catalunya és com la d’arreu d’Europa. Per tant, tampoc ens hi hem de capficar. I, com dic, és un fenomen que es dóna sempre, i per tant és inevitable. Ara bé: també és cert que l’abandonament es produeix sobretot en acabar el primer curs. En pic els alumnes passen a segon, pràcticament tots acaben la carrera. Els que abandonen a partir de segon són una minoria. En aquest punt cal dir que els càlculs que la Generalitat fa per a dotar de diners les universitats es basen molt en els estudiants de primer (no exclusivament). Potser s’haurien de fer a partir dels estudiants que hi ha a segon.

e) Veus ultraliberals difonen la idea que, qui vulgui estudiar, que s’ho pagui. Són veus molt properes al Partit Popular. Com que aquest model és antisocial, responen que hi ha maneres de sufragar-se una carrera. El model més corrent per aquest posicionament polític és el del préstec. Hom pot recórrer a un préstec per a pagar-se la carrera i després retornar-lo quan treballa. Aquesta fórmula implica que hom s’està molts anys retornant el préstec. Malgrat que és present als Estats Units, hi veig un inconvenient enorme: la majoria d’estudiants universitaris troben feina a l’acabar la carrera, però en alguns casos no és una bona feina i estable, o una plaça a la funció pública. Potser els enginyers de seguida troben feina estable i ben remunerada, però això no passa en altres branques, com dret, lletres, turisme, treball social, etc. En aquestes branques, l’estabilitat laboral s’assoleix al cap de molts anys de treballar en precari (més o menys uns 10). Per tant, no es pot demanar a una persona que treballa en precari que comenci a retornar un deute. Potser les veus ultraliberals poden fer-ho perquè estan ben posicionades socialment i accedeixen més fàcil a aquesta mena de feines. Però això no passa entre famílies modestes: el fill que estudia a la universitat una carrera social pot aconseguir una bona feina, però només al cap d’uns quants anys.

10. QUÈ CAL FER?

Tornant a la pregunta del principi: què cal fer? Com he dit, és difícil prendre una determinació, per tots els factors que hi incideixen.

Abans de prendre cap decisió, crec que cal partir de dues premisses, per a mi irrenunciables totes dues, i per a la majoria de la població segurament irrenunciable la primera.

a) L’ensenyament superior és necessari. Una societat no pot passar sense.

b) Hi ha d’haver una bona oferta d’ensenyament superior públic a l’abast de tothom. Evidentment, qui vulgui estudiar una carrera ha de posar-hi diners. Però la quantitat de diners que hi ha de posar no pot ser elevada fins al punt de fer-lo desistir: si ha de ser
a l’abast de tothom, ha de ser a l’abast de tothom.

Si aquestes dues premisses són vàlides, la decisió que s’hauria de prendre ha d’anar en aquesta línia: el curs 2012-2013 no s’haurien d’apujar les taxes universitàries; o, si s’apugen, ha de ser molt poc. No perdem de vista que el curs 2011-2012 ja es van apujar considerablement i algunes famílies estan al límit de poder mantindre un fill seu a la universitat. Un nou augment significaria que moltes persones deixarien d’estudiar la carrera (o molts que ara fan el batxillerat no farien carrera).

Aquest risc de despenjament és un fet. Ja he dit que alguns alumnes amb què parlo em fan notar que companys seus expressen la seva preocupació perquè estan fent un esforç enorme i potser no podran pagar més. Si aquest risc d’abandonament hi és (amb la conseqüent ruptura de l’ascensor social), la Generalitat no hauria d’aplicar cap apujament del preu de les taxes. Oimés si aquest abandonament implica que les universitats no tindran una major entrada de diners.

En aquest punt, qualsevol responsable de la Generalitat podria demanar-me quina contraproposta ofereixo per al manteniment de les universitats públiques. I té raó que cal oferir una alternativa.

Tal com ho veig, Catalunya genera prou riquesa econòmica per a finançar-ho. El problema és l’espoli fiscal a què Espanya sotmet Catalunya, i que ha sigut denunciat a bastament. Per tant, la solució al problema és que Catalunya sigui sobirana fiscalment. Es podran sufragar les universitats públiques (i molts altres serveis, com la sanitat) i no caldrà apujar taxes (ni universitàries, ni sanitàries, ni d’altra mena).

Si la Generalitat no vol exercir sobirania fiscal perquè prefereix la solució fàcil (apujar taxes) aleshores estarà comprometent un model de formació universitària que ha donat bons resultats. Impedirà a gent accedir a la universitat, de manera que l’ascensor social es redueix; i, per a més inri, no s’ingressaran gaires més diners. Això no ho hauria de trobar acceptable ningú: ni el familiar que té un fill a la universitat, ni el camioner que no té cap fill a la universitat, ni l’empresari que necessita bons treballadors, ni el polític que vol el millor per al seu país.


AFEGITÓ 1 (3-5-2012)

El 3-5-2012 els estudiants universitaris convoquen una vaga contra l’augment de taxes, coincidint amb la reunió del Banc Central Europeu a Barcelona. Amb motiu d’aquesta protesta, en Jordi Basté, a El Món a RAC1, ha entrevistat n’Arnau Mallol, líder estudiantí. Us recomano que us escolteu l’entrevista. En Mallol aporta moltes dades rellevants (per exemple, el preu de les taxes universitàries arreu d’Europa, on generalment són més baixes que aquí -tot i que en algun país són més cares, també-) i algunes idees respecte de com hauria de ser el sistema educatiu. En acabar els contertulians li han fet preguntes. En Vicent Sanchís ha demanat a en Mallol si els estudiants són conscients que paguen només el 15% de la matrícula, mentre que el 85% és sufragat per les administracions públiques (tal com apunto aquí). En Mallol ha respost una cosa interessant, que jo no m’havia plantejat, però que reporto pel seu enorme interès. Ha explicat que a la universitat s’hi fan dues coses, docència i recerca (cosa que tothom que coneix el món universitari sap). Doncs bé: segons ha explicat en Mallol, l’estudiant només hauria de pagar les despeses de docència, no pas les de recerca. Aquestes darreres haurien de ser assumides íntegrament per les administracions públiques (i potser també per patrocinadors privats -això ho dic jo, no ho ha dit en Mallol-). Si es parteix d’aquesta premissa, allò que paga l’estudiant (o la seva família) és si fa no fa la meitat del cost de la carrera. Crec que aquest enfocament és encertat: la recerca ha de ser sufragada no pas pels estudiants, sinó per les administracions públiques. Vist així, la càrrega econòmica sobre estudiants i els seus familiars és encara més gran. (Potseriorment en Sanchís li ha dit que és necessari que hi hagi recerca a les universitats perquè això fa que hi hagi una docència de primer nivell, i té raó. Però això no treu que la recerca hagi de ser sufragada sobretot per administracions públiques, penso.)


AFEGITÓ 2 (6-6-2012)

El rector de la Universitat Rovira i Virgili, Francesc Xavier Grau, com a president de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), ha sigut entrevistat per en Xavier Grasset a L’Oracle de Catalunya Ràdio (6-6-2012). Al programa s’han tocat altres temes, però s’han centrat força en la qüestió de les taxes universitàries. M’ha agradat molt la intervenció del rector Grau. Ha explicat amb deteniment que, a l’hora de tractar el sufragament de les universitats, més enllà de parlar de quant han de pagar els alumnes hi ha qüestions de fons a debatre o resoldre. Per exemple, com s’ha de sufragar una universitat. El rector entén que els governs haurien d’invertir-hi més. També creu que parlar de taxes universitàries en realitat vol dir parlar de fiscalitat i debatre àmpliament quina part ha de pagar la ciutadania de cada servei públic (sanitat, universitat, autopistes, aigua...). Són dues mostres del que ha dit el rector, en una intervenció que em sembla molt assenyada. Podeu escoltar el programa sencer aquí.


AFEGITÓ 3 (6-6-2012)

Al mateix programa hom es va fer ressò d’un report sobre taxes universitàries elaborat per l’Observatori del Sistema Universitari i presentat el mateix 6-6-2012. El report indica que un estudiant paga fins al 20% del cost de la carrera, en comptes del 15%. Podeu llegir la notícia aquí.


AFEGITÓ 4 (20-6-2012)

El digital Vilaweb ofereix quatre dades més sobre les taxes, just quan estan a punt de decidir-les. Us en recomano la lectura.

AFEGITÓ 5 (30-6-2012)

Finalment, la Generalitat, amb l’aprovació del Consell Interuniversitari de Catalunya (on participen les universitats catalanes), ha publicat el decret de preus de les universitats públiques per al curs 2012-2013. La decisió final ha sigut una mica salomònica. S’apugen els preus de les taxes universitàries, seguint el que fixava un decret del Govern espanyol emès a l’abril del 2012; però només ho fa per a rendes familiars mitjanes i altes (és a dir, famílies en què hom cobra bastant bé o molt). En canvi, els estudiants de famílies amb rendes baixes (és a dir, qui cobra poc) pagarà el mateix que el curs passat; i, en algun cas, fins i tot menys.

La mesura pot ser acceptable a una persona d’ideologia progressista, ja que es permet que la gent amb rendes baixes pagui el mateix que el curs passat (que, recordem, ja es van apujar les taxes) i no se’ls privi d’accedir a la universitat per una qüestió de preus. Per tant, aquest aspecte cal aplaudir-lo. És una mesura a priori bona.

Tanmateix, hi tinc una lleu objecció: castiga les rendes mitjanes. El llindar es troba cap als 45.000 euros anuals. Una família que ingressa aquesta quantitat pot veure com passa de pagar, per a son fill, de 1.200 euros/curs a 2.100 euros/curs. Estem parlant d’un augment a l’entorn del 50% (en alguns casos arriba al 66%). Potser -crec- el decret hauria hagut d’escalar una mica més aquesta qüestió. Per exemple, per a famílies que ingressen menys de 40.000 euros anuals, no apujar taxes, que és el que s’ha fet. Per a famílies que ingressen entre 40.000 i 50.000 euros anuals es podia haver apujat un 25%, i així passar de 1.200 euros/curs a 1.800 euros/curs. És un agument notable, però en general assumible per a aqueixes famílies. I per a famílies que cobren més de 50.000 euros anuals, l’augment podia haver sigut del 66%, i així passar de 1.200 euros/curs a 2.100 euros/curs.

Hi ha una tercera objecció, més de fons. Tal com va fer notar en Josep Cuní al programa 8 al Dia de 8TV (29-6-2012), per a estudiar un curs de la carrera de Medicina el curs 2012-2013, a Catalunya caldrà pagar 1.423 euros, mentre que a Andalusia només caldrà pagar 776 euros. Sent com és que a Catalunya és un dels llocs dels món on es paga més impostos, tal diferència és escandalosa. Si a Catalunya paguem tants impostos, les autoritats catalans no haurien de permetre que hi hagués una pujada de taxes universitàries. Al contrari: es podrien abaixar. Si no hi ha diners per al sistema universitari vol dir que algú malbarata els diners recaptats a ciutadans i empreses de Catalunya. És l’anomenat espoli fiscal: diners pagats per catalans que no reverteixen en serveis públics per a catalans, sinó per a altra gent d’Espanya. Per què hem d’aguantar pujades de preus públics si els catalans ja generem prou diner públic per a mantindre uns serveis públics d’alta qualitat i per a tothom?
 


divendres, 18 de novembre del 2011

Inventeu paraules, que és sa

A la Universitat Rovira i Virgili tinc els alumnes de 1r del Grau de Llengua i Literatura Catalana. També hi assisteixen estudiants d’altres carreres d’idiomes (anglès i castellà). Són una canalla la mar de trempada, amb potencial, amb ganes d’aprendre, amb capacitat per a absorbir el que els explico (no tan sols qüestions lingüístiques), preocupats per la societat i el seu futur. En fi, un grup eixerit. (Un cop vaig sentir dir a la ràdio a l’Andreu Mayayo, professor d’Història, que el millor de la universitat són els alumnes. Doncs això.)

A cops em trobo que algun alumne diu que el mot X el corregiria perquè no és als diccionaris. Aleshores dic que, si és un derivat predictible (és a dir, si s’hi ha adjuntat un sufix determinat), no cal que l’esmenin. Que deixin fluir la llengua.

El català té una gran capacitat per a crear de mots. Com qualsevol altre idioma. Ens pot semblar que el francès, l’italià o l’anglès tenen una gran capacitat neològica; i la tenen, de fet (la gandula es diu transat en francès, de transatlàntic; els italians anomenen el mòbil telefonino, si bé també tenen la solució més formal cellulare; en anglès van crear el mot workaholic ‘feinaddicte’; etc.). Però el català està a la mateixa altura. Una altra cosa és que, al català formalitzat que aprenem a l’escola i que es vehicula pels mitjans de comunicació importants, això no es vegi (o es vegi molt poc). Però capacitat per a créixer en té, i bastant més de la que sembla a primera vista.

En poso alguns exemples; segur que xalareu:

  • Com n’hem de dir, dels participants al ral·li Dakar? (encara que es corri per l’Argentina i Xile, es diu així, el Dakar). Doncs dakarians, tal com fa el diari Regió 7 (“Tots els dakarians ja són a casa”, any 2010). No és als diccionaris, però no hi fa res. Ens cal ladjectiu? Doncs avall.

  • El mot deixalleria. S’ha format a partir de deixalla ‘resta, residu’, derivat del verb deixar. És un mot que llisca força bé, creat des de dins de l’idioma (tot i que pot haver-hi hagut influència del francès), tan de dins que no hi ha manera de traduir-ho al castellà.

  • Qui no ha sentit a parlar d’una maragallada? En Pasqual Maragall, president de la Generalitat (2003-2006), per les seves pensades, va permetre que s’encunyés aquest terme que evoca una idea impregnada de genialitat.

  • Hi ha una antiga moneda castellana, l’ochavo (és a dir, que valia una vuitena part d’una altra moneda). Això va donar el català xavo, que diem en frases com Això val quatre xavos ‘val molt poc’. El sufix -alla és col·lectivitzador, de manera que xavalla va acabar designant un aplec de monedes. (Algun lingüista va arribar a proposar, per a mi encertadament, que havíem de difondre xavalla per tal de substituir el castellanisme estrident suelto.)

  • Quan hi ha una OPA, és a dir, una oferta pública d’accions, molts economistes parlen d’opar, de l’empresa opant i de l’empresa opada. Aquest joc derivatiu -que també es troba en castellà- és necessari per a designar tots aqueixos conceptes.

  • Hi ha establiments de restauració que ofereixen truites. És una alternativa nostrada als búrguers ianquis. D’això se’n diu truiteria. N’hi ha a manta. Als anys 90 del segle XX, a Lleida, vora el Rectorat de la Universitat de Lleida, van posar-n’hi un (no sé si encara hi és; si algú hi passa que m’ho digui). També hi ha la truitera L’Ou d’Or, de Figueres; i la truiteria Flash-Flash, de Barcelona. Certament, la primera té un nom més adequat que la segona pel tipus de producte que s’ofereix; però tal volta a Barcelona necessiten menjar més de pressa que a Figueres...

  • Si tens com a gana entre hores pots fer un mos. Si el mos és consistent rai; però sovint mengem una coseta de no-re. Llavors el que ens posem a la panxa és... com ho podem dir? Jo aposto per enganyaventres. Tant hi fa que no figuri als diccionaris: si s’entén (i s’entén perfectament) ja n’hi ha prou.

  • En català es creen força noms d’acció amb el sufix -ment adjuntat a verbs: agermanament, enfosament, seguiment, moviment, acabament, agraïment, enviament, etc. Però quan es vol donar una idea d’exageració se sol posar en femení. Així, podem dir enfadament, emprenyament o empipament (tots tres sinònims) però també podem dir enfadamenta, emprenyamenta o empipamenta, que és més grossa. Aquesta distinció pot ser útil. Ma tia Mercè, de Falset, un cop va dir-me que No és el mateix el despiste que la despistamenta. I, efectivament, té raó.

  • El món de les festes juvenils permet crear coses noves ben imaginatives. A l’associació juvenil vallenca La Fàbrica, per la festa de cap d’any del 2010-2011, van muntar la Capdanyada. I al poble de Ponts (Noguera) el jovent fa anys que organitza Lo Festeto (masculinització de festeta ‘festa petita’).

  • Els valencians tenen els térmens menfot i menfotisme, creats a partir de l’expressió Me’n fot (d’això). Ja sabeu que el verb fotre vol dir de tot. Aqueixos mots poden servir per a fer fora els castellanismes passota i passotisme. Podem dir passo d’ell (com es diu en els jocs de cartes), però el sufix -ota (de valor despectiu) és vingut de fora i, si us hi fixeu, en català no creem nous derivats amb aquest sufix. Per tant, no siguem menfotaires i utilitzem el vistós menfot (Aquest paio és un menfot) i el més elaborat menfotisme (El menfotisme és una xacra).

  • Fa molt temps que es parla de canviar les províncies per vegueries. Ara no entro a discutir-ho (de fet, és un canvi més que necessari, però els polítics solen ser reacis a canviar les estructures de poder, per obsoletes i afuncionals que siguin). Sí que m’agradaria fer notar que, en parlar de les vegueries, cal fer-ne un adjectiu. El que m’agrada més és veguerial.

  • Un cop vaig sentir dir a una responsable d’un organisme governamental que, “en un atac de pidolància extrema”, havia demanat diners a un altre organisme per tal de sufragar una despesa. A pidolar ‘demanar caritat’ hi va afegir el sufix -ància, i d’aquí pidolància. Aquesta paraula tenia una formalitat aparent, bé que, de fet, era una manera d’accentuar la graciositat de l’acte.

  • Si hi ha moltes coses podem usar el sufix -am (Quin cabellam!, vaig sentir dir al meu amic Bartomeu) o -ada (Quina cotxada!, va dir un cop la meva dona en veure una corrua de cotxes). Són sufixos corrents. La massa de seguidors del Barça rep el nom col·loquial de culerada, a partir de l’adjectiu culer ‘seguidor del Barça’. Aquest mot ha passat al castellà. Igualment, els diners també s’anomenen col·loquialment calés. Aquest mot evoca els gitanos, el poble caló, perquè hi havia unes monedes més fosques que d’altres (els gitanos tenen la pell més morena que la majoria d’europeus). Quan parlem de molts diners, doncs, diem calerada o caleram (els seguidors del Barça sovint diuen que tal jugador “ha costat un caleram” o “una calerada”). I en Jordi Salvat, a l’article “Idea empresarial!” (DelCamp.cat, 24-9-2009), usa el nom bitlletada (“Avui em sento generós i us plantejaré un projecte empresarial que, si el tireu endavant, en poc temps us farà navegar enmig d’una bitlletada indecent sense haver de recórrer a mètodes com els emprats per Fèlix Millet”). (En aquest mateix article d’en Salvat hi veiem el mot facturot: “Abans d’esmorzar ja el tens fet però el lliures al cap d’unes quantes setmanes passant un facturot del quinze”. És un altre cas de creació neològica expressiva, ara amb el sufix augmentatiu i sovint despectiu -ot.)

  • El sufix -ada de ‘gran quantitat’, que acabem de veure, és especialment útil en tecs. Quan es vol dir una ‘gran menjada’ solem posar-hi el sufix -ada: una calçotada, una arrossada, una botifarrada, etc. Fins i tot fideuada, que en pronúncia valenciana és fideuà (com mascletà per mascletada, llauraor per llaurador, maür per madur, etc.). A les Terres de l’Ebre tenen les baldanes, i els estudiants de Catalana de la URV, quan fan una calçotada, alhora fan una baldanada. I això ho podem fer amb qualsevol menja (sempre que hom no estigui a règim, és clar). La Colla Pessigolla va fer una menjada de pizzes el 2009 i en van dir pizzada; ho podeu veure al seu blog, on un diu: “Espero q tornem a repetir això de la pizzada, perque també esteu fets uns artistes amb les masses de pizza!!”.

  • Com que avui dia has de presentar un currículum brillant (si no, no ets res), ha aparegut una nova malaltia: la curriculitis. Consisteix a posar-hi tantes coses com sigui possible (també si tens gat). En el món acadèmic hi ha una variant d’aquesta malaltia, la publiquitis (cal publicar molt i en llocs destacats, per tal d’omplir el currículum).

  • La darrera setmana de novembre i primera setmana de desembre del 2010, el diari satíric i canyer El Triangle alertava d’una Catalunya Ciucialista. Una altra manera de referir-se a la sociovergència, una aliança tàcita entre CiU i el PSC.

  • Hi ha gent que consideren que, en certes coses, o s’hi va a totes o més val no anar-hi. És el que se’n diu tot o res. De l’actitud d’aquesta gent, com se n’ha de dir? Fàcil: totorresista. Aquest derivat apareix fins i tot en àmbits formals. Per exemple, al Diari de Sessions del Parlament de Catalunya del 4-3-2010 hi apareix una intervenció d’en Javier de Lucas Martín, un expert convidat a la cambra. Va començar la seva intervenció en català i acte seguit va dir: “Jo em trobe molt més còmode en castellà i, per tant, seguiré en castellà”, i dit i fet. Però a mitja intervenció diu: “yo creo que el argumento universalista que yo utilizo es un argumento que no es, si me permite la incorrección -es una incorrección aceptable, creo-, «totoresista», en el sentido de que nos coloca ante una lógica de o tot o res”. O sigui que l’home, tot i sentir-se més còmode parlant en castellà, per a expressar aquesta idea va haver de recórrer al català.

  • El nadal del 2010, la cadena de botigues de congelats La Sirena va fer una campanya publicitària (com fa sovint, val a dir). Els tríptics (i també la ràdio i la tele) deien Aquest Nadal, Sirena’t, surt a compte. Feien un joc de paraules amb asserenar-se (joc que llisca més bé en castellà: serénate versus sirénate).

  • El sufix -era permet designar les ‘ganes de fer una cosa’. Així, diem que tenim pixera ‘ganes d’orinar’, caguera ‘ganes de defecar’ o xarrera ‘ganes de xarrar’. A les Illes, tal sufix s’utilitza moltíssim, fins al punt que diuen que hom té casera ‘ganes de casar-se’; que el temps no té ploguera ‘sembla que no plourà’; o fins i tot podem llegir dormiguera ‘ganes de dormir’ (“es teu llit fa dormiguera”, fotolog d’Ezgaradeus, de Palma, maig del 2009). I n’hi ha molts més exemples. Si algú té exemplifiquera, que posi exemples a l’apartat de coments.

  • Al llibre Se sabrà tot, d’en Xavier Bosch (2010), hi llegim (pàgina 21) “Endreçava les seves coses fins a la collonèsima”. A la collonèsima: un nou numeral.

  • Per a feminitzar oficis i càrrecs (i altres conceptes) disposem del sufix -essa. Així, tenim alcaldessa, jutgessa, sastressa, deessa, vampiressa, tigressa. (Als noticiaris de TV3 s’entossudeixen a dir la jutge, usant una solució ben allunyada de la parla popular, on es diu jutgessa. I això que a TV3 mateix empren el terme sastressa als crèdits dels programes. En fi.) Com que vivim en l’era de la correcció política, els patges dels Reis Mags també poden ser dones. D’aquí que es creï el mot patgessa, com fa servir l’Ajuntament de Campdevànol (3-1-2011).

  • Si us passegeu per l’avinguda Catalunya de Tarragona veureu que hi ha un establiment de menjar que té per nom La Picateca. Un nom així convida a fer un tast!

  • El català crea molts noms d’acció amb el participi de passat (en femení) d’un verb. Així, una frenada ‘fet de frenar’, una encaixada de mans ‘fet d’encaixar les mans’, una caminada ‘fet de caminar, excursió’, una abraçada ‘fet d’abraçar-se’, una cantada d’havaneres ‘fet de cantar havaneres’, fer una telefonada ‘trucar per telèfon’, la portada d’aigua de Sant Magí ‘fet de portar aigua’, una badada ‘fet de badar’, una bona rebuda ‘fet de rebre bé algú o alguna cosa’, fer una ferida a algú ‘ferir’, fer una llegida ràpida ‘llegir ràpidament una cosa’, la caiguda de les accions ‘acció de caure’, la fosa de neu ‘acte de fondre’s la neu’, la represa ‘acció de reprendre una cosa’, una bestreta ‘allò que es bestreu’, etc. A partir del verb quedar ‘fet de trobar-se dues o més persones’ hom pot dir una quedada. Al fotolog de Cheltenham07 hi llegim: “Aquí una foto de l’última quedada” (setembre 2008). És magnífic.

  • El novembre del 2010, el Consell Comarcal de l’Alt Camp va editar uns fulls amb motiu d’una campanya perquè hom posés xip al gos. L’expressió posar xip és llarga, certament. Doncs al Consell Comarcal de l’Alt Camp ho van resoldre per la via ràpida (i encertada): el full tenia per títol Xipa’m i censa’m. No es van quedar aquí: al revers hi ha una mica més d’informació i hi llegim: omple la sol·licitud pel xipatge del teu gos. Aquesta mena de verbalització és d’allò més productiva. Així, jo a voltes uso el verb cafeïnar-se (dic “Anem a cafeïnar-nos?”), una manera lúdica de dir que em cal prendre un cafè per tal d’eixorivir-me, perquè puc estar una mica abatut. També hi ha el verb clicar, a partir de l’onomatopeia clic ‘acte de pitjar el botó del ratolí informàtic’. Aquest verb existeix en totes les llengües de la vora, però els xiquets catalans i andorrans n’han estès el significat: ara ja “cliquen” els botons de l’ascensor o els la pantalla del caixer automàtic. Per tant, podem dir que, en un futur molt proper, en català clicar també serà sinònim de pitjar, prémer. Semblantment es fa servir el verb lincar ‘fer un enllaç entre pàgines web’ i ‘establir una connexió entre idees’, a partir de l’anglès link ‘enllaç’. Potser no cal, ja que podem dir enllaçar, connectar... Finalment, tenim l’aplicació del Twitter, que ha donat el verb tuitejar (calcat de l’espanyol) però també piular i el derivat piulada (del qual he parlat adés) ja que l’anglès twitter significa ‘un ocell, cantar; piular; el fet de piular’. Aquest nou significat de piular més enllà dels moixons se suma a un altre, ‘explicar alguna cosa’, ja usual en català de fa temps (Si ta mare et pregunta què fem, tu ni piulis, entesos?).

  • Al programa Els Matins de TV3 (30-11-2010), a l’espai de la tertúlia, es parlava d’en José Montilla (president de la Generalitat sortint) i de n’Artur Mas (president entrant). Vegeu què es va dir quan els tertulians volien crear adjectius: en Vicenç Villatoro va dir montillà (i montillanament); en Josep Cuní va dir montilià (llatinitzant-ne un xic el nom), arturista i masista; i en Juan Carlos Girauta va dir arturí. Més diversitat és gairebé impossible.

  • I si ens cal dir que una cosa es pot fer? Cap problema: posem el sufix -ble a l’arrel verbal. Molts d’aquests derivats ja són als diccionaris: desitjable ‘que és de desitjar’, inservible ‘que no serveix’, imprimible ‘que pot ser imprès’, etc. Però sovint en necessitem de nous; doncs els creem i els diem. Així, agafable (“Aquest xicot és escorredís: és poc agafable”). O votable: bé hem de poder dir que “tal opció política és invotable” perquè no ofereix solucions als problemes socials.

  • A Andorra, una de les primeres línies de busos urbans va ser coberta per l’empresa Clípol. És un acrònim de Climent i Pol, els dos propietaris de l’empresa. Per això avui els andorrans (sobretot la gent més gran o de mitjana edat, no tant el jovent) anomena clípol l’autobús (podeu sentir una frase com “Agafem el clípol?”).

  • El sufix -aire indica generalment una ‘persona que fa una cosa’; també dóna adjectius (és el seu sentit original). Així, dansaire, escombraire, etc. A la Catalunya Nord fins i tot diuen pescaire ‘pescador’, caçaire ‘caçador’ per influx de l’occità. Tot i ser un sufix aparentment poc usat, es fa servir prou. Per exemple, a Tarragona hi ha una de les primeres xarxes ciutadanes d’internet, Tinet; els seus usuaris s’anomenen tinetaires. En altres àmbits d’internet també s’utilitza: blocaire ‘persona que fa blogs’. En altres camps n’hi ha més mostres. La maionesa Hellmann’s va emetre un anunci per televisió el juny i juliol del 2011. L’anunci consistia en una tirallonga de mots en -aire, com maionesaire i quetxupaire. Igualment, al número de novembre del 2010 de la revista Súpers!, del Club Super 3, en parlar de diversos llibres infantils, escriuen: “Tres contes preguntaires per abordar els teus dubtes existencials”. L’adjectiu preguntaire és adequat pel context: fa referència als infants que formulen preguntes a sons pares.

  • Ma filla, quan tenia 6 anys (any 2010), va demanar si compraria una colònia en una colonieria. Ja té raó: si hi ha papereries, copisteries i floristeries, per què no hi ha colonieries?

  • A l’Ordal (Penedès) hi ha una barana que, el novembre del 2010, tenia guixada una inscripció següent: ordalencament. Ni més ni menys. Una afirmació identitària concisa i per això mateix impactant. Som nosaltres, i aquí som. Hom no pot reivindicar-se amb més impacte i alhora precisió.

  • I qui no s’ha sentit alleujat quan, en voler dir una cosa i no li surt el nom de la cosa, ho resol amb un daixonses o un dallonses?

I per què és important inventar paraules (a partir dels recursos propis, com adjuntar-hi sufixos, crear compostos, fer truncacions, etc.)? Doncs perquè una llengua ha de poder créixer per si sola. Malament si l’encotillem. Malament també si només creix perquè rep interferències de llengües superposades culturalment (en el cas català, avui serien el castellà, el francès i l’anglès). Fem-la créixer des de dins; i deixem-la créixer quan creï brots per iniciativa pròpia. Que no es torni mústia! Com deia l’enyorat Joan Solà, que no se’ns revollin les paraules al diccionari, que el diccionari no faci pudor de resclosit. Avant amb la creació nostrada, avant!

AFEGITÓ (10-12-2011)

Cal esmentar el formant -sfera per la seva singularitat. El seu ús va estendre’s en el món internàutic quan van popularitzar-se els blogs. Significa ‘conjunt de blogs relacionats’ i, per tant, ja no té el significat original d’‘esfera’ que veiem en atmosfera, biosfera, semiesfera, etc. Va generar mots com blogosfera o blocosfera ‘conjunt de blogs relacionats’ i catosfera ‘blogosfera catalana’. En català, aquest formant ha tingut una vitalitat inusitada en adjuntar-se a topònims i crear, així, les denominacions de les blogosferes de regions, comarques, ciutats i altres àmbits, com Penedesfera ‘blogosfera del Penedès’, Ebresfera ‘de les Terres de l’Ebre’, Pirineusfera
del Pirineu, Vallesfera ‘del Vallès’, Pallarsfera ‘del Pallars’, Osonasfera o Osonosfera ‘d’Osona’, Bagesfera ‘del Bages’, Maresmesfera ‘del Maresme’, Anoiasfera o Anoiaesfera ‘de l’Anoia’, Ripollesfera ‘del Ripollès’, Berguedasfera ‘del Berguedà’, Lluçanesfera ‘del Lluçanès’, Girosfera o Gironasfera ‘de Girona’, Lleidasfera ‘de Lleida’, Tarracosfera ‘de Tarragona’, Reusosfera ‘de Reus’, Terrassasfera ‘de Terrassa’ (que no ha quallat, però en Joan Rovira se’l va plantejar), Barcelonasfera ‘de Barcelona’, Gràciasfera ‘de la vila de Gràcia’, Eixamplesfera ‘de l’Eixample barceloní’, etc., i encara amb altres sentits, com Ateneusfera ‘trobada de blogaires de l’Ateneu Barcelonès’. Una mostra no tan sols de la creativitat lèxica dels internatures, sinó també del tremp de la nostra societat. Bravo pels blogaires del nostre país!