El nimbi, els nimbis i el nimbisme: una proposta denominativa per a la ‘cultura del no’

Hi ha un fenomen social força estès consistent a rebutjar que una instal·lació o infraestructura presumptament molesta o perjudicial es posi prop de casa. Parlem d’abocadors, plantes de tractament de residus, plantes petroquímiques, canonades d’aigua o gas o hidrocarburs, embassaments, centrals nuclears o tèrmiques, molins de vent, línies d’alta tensió, presons, variants de carreteres, túnels, pedreres, sales de venopunció, cementiris nuclears, etc. És un fenomen social (que podem etiquetar com a ‘comportament/moviment’) relativament modern, actiu des de la segona meitat del segle XX. En efecte, en els temps en què les persones eren súbdites d’un senyor, el senyor posava la instal·lació que li donava la gana on li donava la gana; i la gent a callar i a creure (això si és que es plantejaven dir res, perquè normalment no s’ho plantejaven). Aquesta actitud mesella no és només pròpia de l’edat mitjana o del temps dels monarques absolutistes; en ple franquisme també es donava a casa nostra.

En una societat democràtica, però, on la informació circula i on la gent té dret a dir la seva sobre qualsevol tema, aquest fenomen social ha pres cos. La gent sap que pot tindre una opinió sobre qualsevol qüestió i que pot difondre-la (per moltes vies: es poden fer xarrades, es pot publicar la informació a internet, es poden repartit fullets impresos, es pot anar a una emissora de ràdio o televisió a explicar el teu punt de vista, etc.). Per tant, la gent no s’està callada i explicita la seva posició contrària, tot argumentant-la.

A Catalunya tenim diverses mostres de rebuig a una instal·lació o infraestructura (i també d’acceptació per actitud mesella: és el cas de la planta petroquímica de Repsol a la Pobla de Mafumet o de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, instal·lades en una època en què la gent no alçava la veu).

Però a partir del 1990 aquesta actitud canvia. El poble català -com moltes altres col·lectivitats del món occidental- ja no accepta així com així qualsevol instal·lació o infraestructura, i en general allà on toca que vagi la gent s’hi oposa. Diria que, a Catalunya, els primers casos d’oposició popular a instal·lacions d’aquesta mena -almenys d’un cert gruix- van ser a finals dels 80 i primers 90 del segle XX. Parlo del pantà de Rialb (a cavall de la Noguera i l’Alt Urgell) i de la planta de tractaments de residus a la Conca de Barberà, promoguda per la Generalitat de Catalunya. En el primer cas no es va poder aturar; però en el segon la població de la zona s’hi va oposar fermament i es va aturar. Encabat en van vindre més. La llista és llarga i segur que me’n deixo algun: el transvasament d’aigua de l’Ebre cap a València i Múrcia; el transvasament d’aigua del Segre (a la Cerdanya) cap al Llobregat; una instal·lació de gas vora el Delta de l’Ebre; una central elèctrica d’Enron a Móra d’Ebre; els molins de vent al Priorat, la Terra Alta i la Conca de Barberà; la línia de molt alta tensió entre la Catalunya Nord i l’Empordà o el Ripollès; la línia de molt alta tensió entre el Pallars i la Ribagorça; les sales de venopunció a Barcelona; el desdoblament de l’Eix del Llobregat (C-16) a l’altura de Puig-reig; els túnels de Bracons entre Osona i la Garrotxa; el Quart Cinturó; la urbanització de la Platja Llarga a Tarragona; l’autovia entre Tarragona, Valls i Montblanc; el cementiri nuclear a Ascó; la presó del Bages; i molts altres contenciosos de tipus ecologista. En alguns casos l’oposició és generalitzada entre la població de la zona, i per tant pren molt forta (transvasament de l’Ebre, línia de molt alta tensió, cementiri nuclear); en d’altres, però, només s’hi oposa una part de la població de la zona, mentre que una altra part hi està a favor (autovia Tarragona-Valls-Montblanc).

Una de les persones que més ha analitzat aqueix fenomen social a Catalunya és n’Oriol Nel·lo, expert en urbanisme i territori i amb una forta vocació política. Va ser diputat al Parlament de Catalunya entre el 1999 i el 2006 per Ciutadans pel Canvi. I va ser secretari per a la Planificació Territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i director de l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona. Com a autor va dirigir un llibre col·lectiu titulat Aquí no! Els conflictes territorials a Catalunya (Empúries, 2003), on diversos especialistes analitzaven els casos d’objecció a la presència d’instal·lacions o infraestructures. El mateix Nel·lo va redactar el capítol introductori de l’obra, “Els conflictes territorials a Catalunya. Orígens, dinàmica i alternatives” (pàgines 11-67).

Tal fenomen preocupa els polítics. I amb raó: amb una actitud així no poden fer i desfer d’esquena al territori. També és matèria d’interès per a sociòlegs i fins i tot per a urbanistes. I també preocupa els professionals de la llengua, és a dir, lingüistes i periodistes, perquè cal denominar el fenomen i no hi ha una manera concreta de dir-ho. Ha arribat l’hora, doncs, de batejar aquest fenomen social.

Anteriorment ja s’havia fet algun tempteig. En Jordi Pujol, president de la Generalitat (1980-2003) i, com a tal, mandatari que ha patit aquest fenomen social, va referir-s’hi com la cultura del no. Aquesta expressió va arribar a utilitzar-se, però no és prou sòlida. (Val a dir que en Pujol té una certa gràcia per a batejar conceptes que anomenem mitjançant expressions llargues o anglicismes. Un cop va parlar d’un grup social, els instal·lats, que és una manera de traducció de l’anglès establishment.)

El Termcat, el centre de terminologia catalana, s’ha enfrontat a la qüestió i ha fixat, de moment, l’expressió al costat de casa, no. Una solució insuficient: una frase com “L’actitud d’al costat de casa, no és prou estesa” no funciona (la coma enmig, per exemple, fa nosa).

Com se n’hauria de dir? Crec que la millor opció per a designar aquest fenomen social és nimbi.

És una denominació anglesa. En origen era una sigla, NIMBY, provinent de l’expressió és not in my back yard ‘no en el meu pati de darrere’. En diverses llengües aquest mot és prou usual: phénomène NIMBY [francès], NIMBY attitudes [anglès], conflitti NIMBY [italià], efecto NIMBY [espanyol], etc.

El mot NIMBY designa el fenomen social, però també pot designar la persona que el practica o hi participa, almenys en anglès: “Nimbies win again”, llegim als coments de la notícia “Pincents Hill development turned down” (GetReading, 1-7-2011). I també en espanyol: a l’article “Del ambientalismo individualista al ambientalismo altruista”, signat per n’Eduardo Gudynas, hi llegim: “En realidad los NIMBYs no están contra los avances económicos, sino que buscan defender su calidad de vida” (AmbienTico, 105, any 2002, pàgina 19).

En anglès hi ha altres sigles que designen aquest fenomen social, la majoria amb voluntat de ridiculitzar-lo: LULU (de locally unwanted land uses), NOPE (de not on planet Earth), CAVE (de citizens against virtually everything) i NIMEY (not in my election year, amb una crítica directa contra la classe política). Amb NOPE i CAVE fins i tot s’ha buscat un joc de paraules: en anglès, nope significa ‘no’ i cave és ‘caverna’, fent referència a la visió retrògrada del nimbi.

Em sembla, doncs, que la manera de designar aquest fenomen social en català ha de ser nimbi. Com es pot veure, proposo que la y final s’adapti en i. Així ho han fet algú. Ja el 2003, a l’entitat ecologista Mediterrània, s’oferia un curs titulat Monitors en comunicació i sensibilització ambiental. Dinamització de campanyes, al programa del qual hi veiem escrit “Gestió de l’efecte NIMBI”. De manera semblant, al blog Tenim idees, fem el que pensem hi llegim “Però el més greu, tal com jo ho veig, és què altra vegada hi ha qui dona ales al fenomen NIMBI” (apunt “PAAC al Parc de l’Oreneta”, 26-3-2009). I al blog d’en Joan Gil, on s’exposen idees sobre l’anomenat pla Bolonya que afecta les universitats catalanes, a l’apunt “Bolonya a debat: ni tan bo, ni tan dolent. Col·lectiu Jaume Damians” (20-9-2008) també hi llegim: “Exposa que som la generació del NIMBI, del No i No, deixant clara la seva ignorància - amb tots els respectes possibles perquè jo sóc el primer ignorant del tema - sobre la pluralitat i les accions del moviment estudiantil”.

 

El mot nimbi pot designar el fenomen social, com hem vist; però per a aqueix concepte també es pot encunyar nimbisme, adjuntant-hi el sufix -isme que designa moviments socials, polítics i ideològics en general. En anglès també s’empra aquest derivat: a l’article “Attack of the Fifty-Foot NIMBY’s”, de la Universitat Stanford (Califòrnia), s’hi llegeix NIMBY-ism. Igualment, el mot nimbi pot usar-se per a les persones (“Els nimbis s’oposen a...”) i com a adjectiu (“el fenomen nimbi”, “el moviment nimbi”, “unes propostes nimbis”, etc.). A partir d’aquesta configuració morfològica podem parlar també dels nimbistes, o de l’actitud nimbística tan estesa entre la societat catalana actual. Fins i tot podem crear -per què no?- un verb per a designar l’actitud i les actuacions, nimbiejar; i encara nimbieig, que podria ser quasisinònim de nimbisme.

 

L’adopció de térmens anglesos per a designar conceptes nous no és un fenomen aliè al català. Usem el mot lobby (tot i que també podem dir-ne grup de pressió) i a partir d’aquí emprem adjectius com lobístic, encara que designava, originalment, un vestíbul. De les pàgines d’internet en diem webs, a pesar que en anglès aquest mot significa ‘teixit’ i ‘teranyina’. Fins als anys 30 del segle XX, a la premsa catalana no era estrany veure-hi escrit foot-ball, on els jugadors marcaven un goal després d’haver fet un shoot, malgrat que tals mots signifiquen ‘pilota-peu’, ‘objectiu, finalitat, terme, diana’ i ‘tret, acte de disparar’ (ara escrivim futbol, gol i xut i tenim derivats com futbolista, futboler -a, golejar, golàs, xutar, etc.). Si rebem un missatge publicitari al correu electrònic, generalment no desitjat, en diem spam, que és un terme anglès agafat d’un gag dels Monty Python. I quan parlem de yuppies fem servir un mot creat a partir de young urban people ‘gent urbana jove’, d’on sortiria la sigla YUP, al qual s’hi ha afegit el sufix -ie. Si no tenim manies a parlar de lobby, web, futbol, gol, xut, spam i yuppie bé podem parlar de nimbis.

Un darrer apunt. En espanyol també es troba la forma NIMBY, però ha corregut bastant la solució SPAN, a partir de l’expressió Sí, pero aquí no. Hi ha qui desitja o considera que la solució SPAN sigui vista com a ‘espanyola’ enfront d’una solució catalana nimbi. En una sessió del Ple del Parlament de Catalunya (11-3-2010) sobre el cementiri nuclear, el diputat José Domingo, de Ciutadans, va dir (pàgina 24) “y de aquí que me vuelva a citar en el sentido que ya en aquél momento yo aludí a la opción NIMBI o la opción SPAN, en catalán y en castellano, «sí, pero aquí no»”.

En resum: cal una denominació en català per a aquest fenomen social. Que sigui sintètica i clara de significat. Els periodistes bé ho necessiten, atès que és un fenomen present en la societat catalana. L’anglicisme (adaptat gràficament) nimbi és una opció. I ja tenim una certa tradició a fer-ho (lobby, web i tants d’altres).

Qui alimenta l’independentisme (2a part)? El rol del periodisme audiovisual

A l’apunt anterior plantejava la qüestió següent:

“Segurament, més d’un ciutadà espanyol es demana com és que els catalans estan permanentment incòmodes amb l’articulació política de l’Estat espanyol i per què cada cop es parla més de la independència de Catalunya. I és lògic que se li donin respostes.”

Em vaig centrar en els personatges que, amb el seu discurs, més havien fet créixer el sentiment independentista a Catalunya, perquè em sembla que és un capítol mig oblidat: ens centrem en el què però rarament en el qui.

Tanmateix, no oferia cap resposta la qüestió plantejada. De fet, és una qüestió complexa que no es resol amb una conversa de dos minuts.

Podem recórrer al periodisme audiovisual com a plataforma per a vehicular les idees de l’independentisme. El format del reportatge audiovisual permet fer arribar moltes idees en un espai curt de temps i amb un esforç del destinatari relativament baix. Això el diferencia dels llibres d’assaig, que poden reportar moltes idees, però cal molt temps i un esforç considerable per part del destinatari. Cal tindre en compte que no tothom llegeix, o hi ha gent que llegeix novel·les però rarament llibres d’assaig. Per tant, cal disposar de diverses vies per a fer arribar el pensament (llibres, premsa escrita, ràdio, televisió, internet... i, doncs, els reportatges audiovisuals, que poden vehicular-se tant per televisió com per internet).

És important que la qüestió de la independència de Catalunya es plantegi també en l’àmbit periodístic. El periodisme és un agent essencial en una democràcia, per dos motius. Primer, perquè actua com a element de control del poder.  I, segon, perquè és un camp que permet la difusió lliure de les idees. Aquesta doble funció del periodisme permet disposar d’una democràcia sana. (Si en voleu més informació, vegeu la primera part del llibre Periodistes contra polítics (Columna, 2011), d’en Marçal Sintes -periodista i analista polític i col·laborador de la Facultat de Comunicació Blanquerna-, on es detallen les aportacions que expliciten el paper del periodisme com a peça important d’un sistema polític democràtic.)

Des del 2009, s’han fet treballs audiovisuals de divulgació que permeten fer arribar al conjunt de la població arguments de tota mena sobre la independència de Catalunya. Com he dit, en una societat amb bona salut democràtica aquesta mena d’actuacions no tan sols són esperables, sinó que són necessàries justament per a mantindre la qualitat democràtica d’un país.

Un d’aquests treballs és el reportatge Cataluña-Espanya, produït per Massa d’Or Produccions, dirigit per n’Isona Passola i projectat als cinemes l’abril del 2009 (i també retransmès per TV3 per la Diada del 2010). El documental La pelota vasca. La piel contra la piedra, d’en Julio Medem, va ser l’espurna que va motivar els seus productors a fer-lo, per la qualitat del treball i per les reaccions que va causar. El documental Cataluña-Espanya incideix sobretot en la manca d’inversions de l’Estat espanyol a Catalunya. La quantitat de dades tècniques que aporta fa feredat, i dóna una idea clara de la magnitud de l’espoli fiscal que pateix Catalunya. En tot cas, no tot són xifres. El reportatge combina aqueixes dades amb reflexions de personatges diversos: intel·lectuals, polítics, filòsofs, periodistes, acadèmics, professors universitaris, etc.; i no deixa de banda l’humor, ja que també té una certa voluntat desdramatitzadora.

Un altre treball és Adéu, Espanya?, elaborat per TV3 i dirigit per na Dolors Genovés. És un documental excel·lent. S’hi compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec amb la de Catalunya (personalment hi trobo a faltar que no es parlés també de Flandes, perquè té moltes similituds amb els altres quatre casos). El visionatge del documental permet acostar-se a molts conceptes polítics, jurídics i econòmics, però jo me’n quedo amb un de simptomàtic: l’alt grau de desenvolupament democràtic que hi ha a Dinamarca, el Regne Unit i el Canadà en comparació amb el baix grau de desenvolupament democràtic que hi ha l’Estat espanyol.

Un tercer documental és Spain’s secret conflict (2011). Tot i que està en anglès també pot servir al públic català per a formar-se.

Tots tres reportatges serveixen perquè tothom (catalans i no catalans) prengui consciència dels motius per a la separació de Catalunya respecte d’Espanya, així com de les vies per a fer-ho. Per tant, es pot dir que el periodisme audiovisual acompleix el seu paper dins la societat: vehicle de transmissió d’idees i generador de debat.

AFEGITÓ (1-1-2012)

A la llista cal afegir-hi un quart documental, Fora de joc, promogut per la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes. Es va emetre per Esport3 el 30-12-2011. S’hi explica les maniobres que l’Estat espanyol ha orquestrat contra les federacions esportives catalanes per tal que no siguin reconegudes internacionalment, malgrat que en un principi sí que ho estaven (cas del rugbi i del patinatge). Per cert, tals maniobres han sigut sufragades amb impostos de tots els ciutadans de l’Estat espanyol, el mateix que actualment té un dèficit gegantí que obligarà a apujar impostos a tothom i a retallar sous i serveis. Dir “Quina barra!” encara és suau.

Qui alimenta l’independentisme? Semblança de Pujol, Carod-Rovira, Aznar (agradi o no), Cardús, els maragallistes i López Tena

Segurament, més d’un ciutadà espanyol es demana com és que els catalans estan permanentment incòmodes amb l’articulació política de l’Estat espanyol i per què cada cop es parla més de la independència de Catalunya. I és lògic que se li donin respostes.

Els motius d’aquest estat de coses són molts i diversos: la catalanofòbia (no compartida per tothom a Espanya, però sí prou estesa); l’espoli fiscal i la manca d’inversions de l’Estat espanyol -en contraposició amb el dispendi balafiador en altres territoris-; les agressions a l’autogovern català per part de l’Estat espanyol (atac a la immersió lingüística a l’escola, un control financer ferri, laminació continuada del poder de la Generalitat, etc.); i moltes altres incomprensions. Fer la llista de ‘greuges’ és la resposta més habitual a la qüestió plantejada.

Des del 2009 diverses persones han exposat aquests fets. Podeu veure’n una mostra en l’article d’en Josep Ramoneda -una persona propera al socialisme- “El independentismo sale del armario” (El País, 20-9-2009); en l’article d’en Fernando Ónega -col·laborador de Televisió Espanyola- publicat a La Vanguardia (15-9-2011) titulat “Catalunya, ¿adéu?”, que explica d’una manera succinta -i amb un to planyívol- l’allunyament entre Catalunya i Espanya (utilitza el terme desencuentro); o en l’article d’en Toni Strubell “Hasta aquí hemos llegado” (abril del 2010).

Ara bé: quan intentem explicar un fenomen social, polític o econòmic per tal d’entendre’l (com ara el Tea Party, el crack del 29 o el Maig del 68 a París), sovint ens fixem en el què (allò que ha passat) i poc en el qui (les persones que hi han intervingut). És a dir, mirem quins factors socials, econòmics, polítics, històrics, etc., han conduït a la materialització d’un fet. I, certament, hem de fer-ho així.

Tanmateix, a voltes hi ha persones que, amb el seu verb i la seva actitud, ha condicionat el pensament de molta gent. I l’aportació d’aquestes persones és fonamental; tant, que sense elles tampoc es podria entendre per què un determinat fenomen social ha tingut lloc. En el cas de la Revolució Francesa, per exemple, els historiadors es fixen també en els personatges que la van liderar.

En la qüestió que ens ocupa, penso que és important conèixer (a més dels factors socials, econòmics, polítics, històrics, etc.) les aportacions que han fet diverses persones destacades. Perquè crec que, sense les seves aportacions, l’independentisme català tampoc seria com és.

Em centro en 5 personatges i un col·lectiu (els maragallistes) que, per les seves actuacions, han fet créixer el sentiment independentista i el suport social a un procés de creació d’un Estat català.

1. JORDI PUJOL

La primera persona és en Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya (1980-2003). Algú pot considerar que no hauria de ser a la llista. I és que sovint se l’ha acusat de no haver fet res per la independència. Però tal judici, sever, no deixa de ser injust, ja que ell mateix sempre s’ha declarat contrari a la independència. De fet, és partidari que Catalunya tingui un autogovern molt desenvolupat, però sense sortir de l’Estat espanyol. Per tant, acusar-lo de no fer res per la independència és una mica infantil.

Ara bé: en Pujol també ha fet créixer el sentiment d’independentisme de molts catalans almenys per dues vies. La primera via es desenvolupa els primers anys de la seva presidència. Va articular un discurs nacionalista, fins a cert punt molt reivindicatiu, prou atractiu perquè s’hi sumés tothom i alhora prou suau perquè no es produís un trencament social a Catalunya. El seu discurs, doncs, no atreia tan sols el catalanet de tota la vida que balla sardanes a Montserrat, sinó també l’immigrant d’Andalusia resident a l’extraradi de Barcelona. Per tant, va instal·lar en la ment de molts catalans, inclosos els nouvinguts, que Catalunya era un país diferent i tenia dret a l’autogovern; i aquesta idea va ser acceptada per pràcticament tothom a Catalunya. En Pujol, doncs, va establir la base sobre la qual s’aixecaria el sentiment independentista que avui tenim instal·lat en la societat.

La segona via en la qual ha treballat en Pujol és els discursos que ha fet del 2010 ençà, en què afirma que, tal com estan les coses, a Catalunya pràcticament només li queda la via de la independència. Com que en Pujol és escoltat (encara) per un gruix considerable de la població, que hagi dit això és important: persones catalanistes que no gosaven fer el pas envers la independència l’acaben fet perquè el seu referent hi ha acabat arribant.

(Sobre l’evolució ideològica d’en Pujol, podeu llegir-vos aquest article d’en Guillem Carol, “¿Donde dije digo, digo diego?”, publicat en El Singular Digital (24-9-2011). L’autor sosté que el progrés de l’independentisme es fa per etapes, i ho il·lustra al principi amb paraules del mateix Pujol pronunciades el 1980 i el 2011.)

2. JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

La segona persona que ha contribuït a fer créixer l’independentisme és en Josep-Lluís Carod-Rovira. El seu discurs, desenvolupat durant els anys 90 del segle XX, és amarat de dignitat i d’esperit democràtic, i va obrir les ments de molts catalans. L’ideari d’en Pujol, que havia sigut útil als anys 80 del segle XX, ja no donava més de si i havia acabat en un “sí però no”. A final del segle XX calia una nova forma d’articular el pensament polític nacionalista, que avancés per la part del “sí”. I en Carod-Rovira i el seu verb va connectar amb aquest sentiment i el va alimentar i fer créixer. El nou llenguatge carodià superava en dignitat i horitzó el ja vell i encarcarat llenguatge pujolià. Molta gent va entendre que l’opció independentista era viable en el marc de l’Europa democràtica actual, i per això van caure moltes pors i molts sobreentesos. Amb el seu llenguatge i ideari, doncs, en Carod va aconseguir estendre popularment l’independentisme i a fer que deixés de ser tabú.

Aquesta tasca de divulgació va donar els seus fruits: el 2003, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit d’en Carod-Rovira, passava de 12 a 23 diputats al Parlament de Catalunya; i l’any 2004 obtenia 650.000 vots a les eleccions espanyoles. (Els passos següents van ser molt fluixos per a la figura d’en Carod-Rovira. Durant el seu pas pel Govern de la Generalitat (2004 i 2006-2010) va demostrar tindre poques dots de mandatari, i va anar apagant-se. Però en qualsevol cas la llavor ja estava sembrada.)

3. JOSÉ MARÍA AZNAR

La tercera persona que més ha fet créixer l’independentisme és en José María Aznar, president espanyol (1996-2004) pel Partit Popular (PP).

Encara que pugui semblar un disbarat incloure’l en aquesta llista, crec que és dels que més ha fet perquè es consolidés el procés independentista. A desgrat seu, sens dubte.

(Permeteu-me una digressió il·lustrativa. En alguns camps l’expresident espanyol ha aconseguit sense voler-ho més resultats que moltes altres iniciatives fetes des d’altres instàncies volent-ho. Per exemple, n’Aznar ha fet més per la catalanitat de les Terres de l’Ebre que en Pujol. A les Terres de l’Ebre hi ha un sentiment de greuge comparatiu respecte de la resta de Catalunya, que als anys 70 i 80 del segle XX es manifestava amb un recel a ser considerats catalans. La política nacionalista d’en Pujol no va servir per a resoldre aquest tema, potser perquè no el tenia a l’agenda. Amb la proposta de transvasament de l’Ebre cap a València i Múrcia, n’Aznar va aconseguir que la gent de les Terres de l’Ebre acabés decantant-se cap a la catalanitat. Certament, no és l’únic factor que hi ha incidit (la qüestió de les vegueries també ha sigut important); però hi va ajudar molt. Podeu llegir-vos el llibre Natros! d’en Santi Valldepérez (Pòrtic, 2004), per a entendre l’evolució sociològica dels ebrencs en els darrers anys.)

Tornant a la situació política general de Catalunya, l’actitud, els missatges, el comportament, etc., d’aquesta persona van ser determinants perquè el sobiranisme cresqués com l’espuma. Segurament, sense la seva aportació des d’un punt de poder com és la presidència d’un Govern, avui els partidaris d’un Estat català no serien tants.

És clar que l’expresident espanyol no va actuar de manera aïllada, sinó que tenia molts col·laboradors, com els ministres dels seus governs, els dirigents del seu partit polític o diversos mitjans de comunicació (l’emissora de ràdio COPE, el diari El Mundo, etc.). En aquest sentit, és important fer ressaltar que, encara que n’Aznar ja estigui retirat, dins el PP hi ha altres persones amb un perfil semblant que poden continuar la seva tasca. Penso, per exemple, en l’actual presidenta de la Comunitat de Madrid, n’Esperanza Aguirre. És una figura ascendent dins aquest partit polític i les seves declaracions quan es refereix a Catalunya o la llengua catalana no són gaire diferents de les que feia n’Aznar.

4. SALVADOR CARDÚS

Una altra figura important és el sociòleg Salvador Cardús, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor prolífic. Podem considerar-lo una ‘cara amable’ de la ideologia independentista. Tindre gent com en Cardús, amb una capacitat dialèctica enorme i alhora amb un to serè i ponderat és també important, sobretot pels estirabots que surten de tant en tant des de l’espanyolisme.

5. ELS INTEL·LECTUALS MARAGALLISTES

En Pasqual Maragall, com a president de la Generalitat (2003-2006) pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), volia, des del socialisme català d’ideari catalanista, establir un marc de tipus federal per a l’encaix de Catalunya amb Espanya. Creia que tindria el suport d’en José Luis Rodríguez Zapatero com a màxim dirigent del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) -amb qui el PSC estava federat- i com a president del Govern espanyol (2004-2011). D’aquí en va sortir l’Estatut d’Autonomia III (aprovat pel Parlament el 2005 i en vigor des del 2006). Cal tindre present que, a les eleccions catalanes del 2003, no era tan sols en Maragall qui propugnava un nou Estatut, sinó que també el defensaven CiU i ICV-EUiA; per tant, era un objectiu polític transversal.

L’Estatut d’Autonomia III era, en un principi, prou ambiciós: l’article 1 deia textualment i únicament “Catalunya és una nació”. Aquesta idea i tot el que se’n derivava era inassumible per a l’Estat espanyol, el seu Govern i moltes persones de fora de Catalunya, que utilitzen el terme Nación per a referir-se a l’Estat espanyol. Per això aquell Estatut va ser retallat considerablement a les Corts espanyoles i, posteriorment, encara va ser laminat pel Tribunal Constitucional. El resultat va ser un clar desencís del maragallisme.

El maragallisme -i el socialisme catalanista en general- té, com tot corrent ideològic, uns intel·lectuals que hi aboquen pensament i arguments. Aquests intel·lectuals fan arribar els seus plantejaments a la població en general a través dels mitjans de comunicació (sigui tertúlies radiofòniques o televisives, sigui entrevistes, sigui articles a la premsa escrita, sigui blogs). Doncs bé: a partir del fracàs de l’Estatut d’Autonomia III i morta la via federalista (la sentència del Tribunal Constitucional talla les ales a aquesta opció), i en algun cas fins i tot abans, aquests intel·lectuals maragallistes van plantejar obertament que potser cal iniciar el camí cap a la independència de Catalunya, o com a mínim fer o permetre fer un referèndum sobre la independència de Catalunya. És el cas d’en Xavier Rubert de Ventós, d’en Juan-José López Burniol o d’en Ferran Mascarell. El primer va escriure un llibre titulat Catalunya: de la identitat a la independència (Empúries, 1999); i el 22-1-2011 va publicar l’article “Rumbo a la independencia” a La Vanguardia. El segon deia, en una entrevista en El Periódico de Catalunya (17-1-2008), que “Espanya ha d’admetre el dret de secessió”, una afirmació en principi poc esperable en un ideòleg del socialisme català. (El desencís d’en López Burniol pel procés estatutari també queda reflectit en aquest altre article del 9-12-2009, també en El Periódico de Catalunya.) I el tercer va publicar un article a l’Avui titulat “Després de la manifestació” (11-7-2010), on diu que “l’Espanya que la sentència dibuixa no deixa més marge que reclamar la independència”. A la llista s’hi pot afegir en Josep Ramoneda, no tan proper a en Maragall, però que el 2009 afirmava que, en un referèndum per la independència, votaria “sí”. (També, com en López Burniol, aquest posicionament té un punt previ de desencís davant l’evolució dels fets: vegeu aquest article seu publicat en El País (1-7-2010) titulat “Federalismo, soberanismo, independencia”.)

Que un grup d’intel·lectuals propers al socialisme català hagi obert la porta a tirar endavant la independència és significatiu. Perquè vol dir que molts altres militants socialistes es plantegen aquesta qüestió, agradi o no a l’aparell del PSC. I, per tant, una part de la societat catalana, tradicionalment allunyada de plantejament sobiranistes, s’hi ha atansat.

6. ALFONS LÓPEZ TENA

En darrer terme, last but not least, cal destacar la figura de n’Alfons López Tena. Aquest notari, que va arribar a ser vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol (2001-2008), actualment és diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana per la Independència.

En López Tena ha incardinat l’opció política independentista en el marc legal internacional i ha abocat noves raons per la independència. Podeu veure-ho en el seu llibre Catalunya sota Espanya (La Magrana, 2007). A més, té una gran capacitat dialèctica i argumentativa; podeu comprovar-ho en aquesta entrevista que li van fer al canal de televisió Intereconomía (11-3-2011), d’ideologia espanyolista; i en aquesta altra entrevista al programa Els Matins, de la televisió pública catalana (20-9-2011).

6. ALTRES VEUS

Certament, hi ha moltíssimes altres persones que han elaborat discurs independentista, un discurs que ha arribat a milers de persones. Penso en noms com Toni Strubell, Enric Larreula, Emili Valdero, Lluís Maria Xirinacs, Patrícia Gabancho, Justo Molinero, Héctor López Bofill, Jaume Renyer, Víctor Alexandre, Robert Ara, Josep Pinyol i tants d’altres. Seria injust no esmentar-los, perquè han tingut un rol semblant.

Però el simbolisme i la rellevància pública dels personatges ressenyats adés és majúscul. I crec que serveix per a entendre per què el sentiment independentista ha crescut dins la societat catalana. Ha crescut, és clar, per factors socials, econòmics, polítics, històrics, etc.; però, a més a més, també perquè unes determinades persones, amb gran projecció pública, han exposat les seves idees i els seus arguments. Sense la seva aportació el sentiment independentista potser hauria crescut igualment, però més anàrquicament. Això revela la importància que els moviments socials i polítics tinguin referents ideològics sòlids. Un referent ha d’ajudar a consolidar i fer créixer un moviment social i polític, sigui posant-ne les bases (Pujol), sigui donant-hi cos (Carod-Rovira, López Tena, Cardús), sigui completant-lo des d’altres ideologies (els maragallistes), sigui donant forma a la ideologia contrària sobre la qual hom ha de prendre posició (Aznar).

Pere: per què tot és tan complicat? (crònica d’unes passejades per Girona)

Ja sabeu que solc tocar temes transcendents -que si la Unió Europa se’n va en orris, que si Espanya ha fracassat, que si tenim canvis socials a tocar, que si la crisi econòmica s’ho endurà tot...-. Però avui compartiré unes reflexions més personals i, per això, menys transcendents (o no; potser en el fons ho són més, encara).

El juliol del 2011, jo i altres col·legues de la universitat vam anar a un congrés sobre història de la llengua que es feia a Girona. En Pere Navarro -professor que ja el vaig tenir quan estudiava jo-, n’Emili Llamas -un dels becaris de la universitat- i jo mateix hi vam assistir.

Com que hi havia temes que no ens interessaven, vam fer alguna campana (pst!, no ho digueu a ningú). Cal precisar que n’Emili, el més jove, és el més formal de tots; i que en Pere, el més gran, és el més irreverent. Per això, qui proposava les campanes -en funció del poc interès de les comunicacions- era en Pere, mentre que el becari sovint preguntava amb un to de dubte: “Voleu dir?”. I això que els dos professors anem vestits més formals i ben pentinats -i a més en Pere és missaire-, mentre que el becari va vestit a mig camí de kumbaià i alternatiu i du un cabellam esbullat -a més de ser cantant d’un grup de pop-rock, els Poker’s-. O sigui que oblideu-vos del tòpic que la jovenalla és irresponsable.

En fi, campanejant vam aprofitar per a visitar la ciutat: el Museu d’Història dels Jueus; la catedral; l’església de Sant Feliu; l’església de Sant Pere de Galligants; els banys àrabs; etc. Com que el becari és jove, en Pere i jo aprofitàvem per a explicar-li episodis de la història de Catalunya concentrats en elements presents a les esglésies. A Sant Feliu vam explicar-li la llegenda que, de la seva tomba, van sortir mosques que van delmar l’exèrcit francès que assetjava la ciutat al segle XIII (mentre l’armada catalana capitanejada per en Roger de Llúria fustigava la flota francesa al Mediterrani). A la catedral vam ensenyar-li la tomba de n’Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, presumiblement una de les primeres mostres de la senyera (barres grogues i vermelles pintades a la paret de la tomba; en aquell moment era l’emblema dels comtes de Barcelona). Feia poc que TV3 havia emès la sèrie Ermessenda, sobre aquest personatge, de manera que les explicacions tenien més interès, encara. I a la mateixa catedral vam mostrar-li la tomba d’en Ramon Berenguer II Cap d’Estopes, comte de Barcelona, que va morir per un atac a traïció mentre feia la ruta entre Barcelona i Girona. Aleshores hom va acusar son germà bessó i concomte, Berenguer Ramon II, amb qui havia tingut tibantors, si bé no se’n va demostrar mai la culpabilitat.

Com que tots tres tenim formació diferent, interessos diferents i punts de vista diferents, també vam xarrar molt sobre diversos temes: urbanisme, religió, societat, política, economia, cultura, història... La visió de cadascun complementava la dels altres dos. Una de les tantes vegades que vam passar pel carrer de la Força, vaig preguntar-li a en Pere: “Però, veam, Pere: per què tot és tan complicat?”. Va trigar un parell de segons a respondre, tot movent el cap, fins que va dir: “Mira: si ara comencés a respondre aquesta pregunta...”. Va deixar la frase enlaire i jo vaig continuar-la: “D’aquí a dos mesos encara estaries responent-la”. En Pere va fer que sí amb el cap i ho va tancar amb un “Això mateix”.

Vaig fer la pregunta perquè, aquells dies a Girona, ens en havien passat unes quantes.

Quan vam visitar la catedral, a la botiga vam veure un DVD amb salms tocats per l’organista de la catedral i cantats pel cor. En Pere -interessat per aquests temes- va intentar comprar-lo. Però el xicot del mostrador va dir que no en sabia el preu, i va suggerir que anéssim a la botiga del bisbat, situada a la plaça del Vi (baix de tot, a tocar de l’Ajuntament). Vam anar-hi, però la dependenta ens va dir que no tenia el DVD. Com a contraoferta, va suggerir que anéssim a missa de 9 a la catedral, ja que, a l’acabar, podríem demanar-li al mossèn que l’havia enregistrat, l’organista, perquè es veu que el regalava. L’argument que ens va donar és que, com que un producte així no té gaire sortida comercial, el capellà el regalava a qui l’hi demanava. En fi, que la solució finalment va consistir a anar a missa de 9. Perquè després diguin dels funcionaris, que et remeten d’una finestreta a una altra...

En Pere col·lecciona elements religiosos simbòlics. Per això, al Museu d’Història dels Jueus va comprar un mantell hebreu. També buscava una botiga on venien icones ortodoxes. Ens va costar trobar-la, i això que vam passar-hi per davant uns quants cops. En ser-hi, després que li ensenyessin unes quantes icones, va refusar de comprar-les, tot i la seva bellesa, perquè les va trobar caríssimes. Mentrestant els altres dos tafanejàvem, i jo vaig trobar unes edicions facsímils d’un vocabulari del segle XIX del parlar caló, la llengua dels gitanos (Puigmalet, com t’hauria agradat ser-hi!). Com que en Pere i n’Emili fan un treball sobre la parla dels gitanos de Tarragona, vam comprar-los. En sortir de la botiga, en Pere ens va dir que tenia previst fer un viatge a Armènia i ja hi compraria una icona ortodoxa per quatre rals. Total: en Pere va veure que havia de travessar tot Europa fins al cor d’Àsia per a aconseguir aquella icona, lluny de la botiga gironina; i jo, a la mateixa botiga, vaig trobar-hi un llibre interessant sobre una ètnia que havia travessat tot Àsia i Europa.

A la visita a Sant Pere de Galligants, en Pere va demanar a la noia que venia entrades si podia posar-se a cantar al bell mig de la nau. La noia va dir que sí. I mentre en Pere entonava els càntics gregorians que ressonaven per tota la nau, l’única persona que hi havia al recinte, un fotògraf professional, va continuar fent les fotos que havia vingut a fer. Compto que li van quedar més bé, impregnades de l’esperit monàstic del cant gregorià. Encabat vam traduir a la noia de l’entrada algunes làpides escrites en llatí. Que uns visitants il·lustrin la persona que hi treballa no deixa de ser una mica ‘el món al revés’.

Més estrident va ser la visita a una altra botiga de records al carrer de la Força. No sé com va ser que ens vam posar a parlar de la llengua hongaresa. En Pere em va demanar si l’estava aprenent; li vaig respondre que n’havia après bastantes paraules, però el que costa més és la sintaxi (relacionar les paraules entre si). I li vaig explicar per què: “L’hongarès té 25 casos. O sigui que si algú em diu que el llatí és difícil li tallo els collons” (els casos són una mena de sufixos que indiquen el paper que fa un mot dins la frase; el llatí té 6 casos i el català no en té cap, perquè us en feu la idea). No vaig caure en el fet que estàvem davant de la dependenta, una xica jove, que devia al·lucinar: què feien tres paios parlant de castrar algú per considerar difícil el llatí, més quan el 99% de la població catalana considera que el llatí és difícil?

Realment, tot és ben complicat. I si en tres dies vam tindre ocasió d’adonar-nos-en per la via de petits exemples concrets, què deu pensar la gent que no para de viatjar arreu del món i de conèixer nous llocs, altres persones, cultures diferents?

Pere: ja pots començar a contestar. Ja sé que ens cal temps; doncs posem-nos-hi com més aviat millor.

Sobre la grafia ‘blog’

Hi ha companys-amics, malalts com jo de llengua, que em demanen-retreuen per què escric blog en comptes de bloc.

Ara ho explico, però abans deixeu-me dir algunes coses.

La primera és que, qui més ha desenvolupat arguments a favor de la grafia blog, és en Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears. Podeu llegir aquest article seu i aquest apunt del seu blog. La internacionalitat del terme és l’argument més important.

La segona és que, si voleu més informació sobre la controvèrsia, consulteu el blog Gazophylacium, concretament els apunts “Bloc o blog o altre mot” i “El combat bloc/blog”.

La darrera, i més important (ja sabeu que m’agrada anar de cara a barraca), és que heu de saber que, al final, l’única grafia que s’emprarà en català per a designar aquest concepte és bloc.

Això passarà perquè bloc té a favor seu molts elements: el fet que és la proposta oficial del Termcat i això dóna més capacitat d’expansió; el fet que en Vicent Partal, director de Vilaweb, ha optat per aqueixa via (recordem que Vilaweb permet allotjar blogs); el fet que la grafia amb -g final és estranya en català quan ha de representar un so oclusiu velar sord (és a dir, [k]), fins al punt que només es troba en hel·lenismes, anglicismes i algun altre mot; i el fet que s’ha establert una metàfora amb un bloc de notes (és a dir, de paper).

I doncs, per què em mantinc en la grafia blog? Doncs per una qüestió sentimental. És la grafia etimològica (blog és una mena de truncació de l’anglès weblog, format per web i log ‘diari de bord’). I m’agrada mantindre les arrels dels mots, què voleu fer-hi.

Quan s’hagi implantat definitivament la grafia bloc quedarà el meu blog (i el d’en Bibiloni i alguns altres) com a testimoni dels primers passos d’aqueixa paraula d’origen anglès en el nostre bell catalanesc. I això ja em sembla prou justificació per a ser nostàlgic...

Espanya ha fracassat amb Catalunya i Euskadi (agradi o no)

Diumenge 18-9-2011, al 30 Minuts de TV3, van emetre el reportatge Història del cafè (para todos). Hi va sortir en Rodolfo Martín Villa, que va ser ministre del govern espanyol encapçalat per n’Adolfo Suárez. Aquell govern va pilotar l’anomenada Transició a Espanya, els convulsos anys que van del 1976 al gener del 1981. Estava format per gent molt jove (si bé amb el suport d’alguna persona experimentada, com el general Manuel Gutiérrez Mellado o, des d’una segona fila, en Torcuato Fernández Miranda). Aquell govern -provinent del Movimiento- tenia clar que calia una obertura del règim franquista cap a una democràcia occidental. Segurament era l’única sortida per al malmès teixit econòmic espanyol de cara al darrer tram del segle XX. Això va fer que hagués de discutir-se i acordar coses amb l’esquerra (que aleshores tenia molta força), amb els que encara defensaven el Movimiento franquista (que també tenien molta força, i que van veure incrèduls com es legalitzava el Partit Comunista d’Espanya), amb els nacionalismes català i basc i fins i tot amb altres exdirigents relativament jóvens del Movimiento que també volien una obertura però des de posicions més inflexibles, com en Manuel Fraga.

(Per a qui vulgui saber com va anar tot aquest període històric -penso sobretot en la gent jove-, podeu veure la sèrie de reportatges La Transición Española, que va emetre el 1995 el segon canal de Televisió Espanyola. Se li pot retreure l’aire de ‘final feliç’ que destil·la, però crec que es va fer amb prou rigor i professionalitat. Per cert que, tant al 30 Minuts esmentat com als reportatges de Televisió Espanyola, podreu veure el discurs en català del rei d’Espanya del gener del 1976, i la valoració que en fa tothom pel seu simbolisme.)

Al 30 Minuts, en Martín Villa va dir que en Suárez veia clara una cosa: consolidar la democràcia espanyola i resoldre la qüestió catalana eren dues cares de la mateixa moneda. No es podia fer una cosa sense resoldre l’altra. Per això van engiponar la idea de les autonomies.

El reportatge evidencia que, en un principi, tal opció només s’havia d’aplicar a Catalunya i Euskadi (amb el possible afegiment de Navarra a Euskadi, tal com estableix la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola); i que el Govern espanyol volia deixar-ho aturat allà. Però, tal com s’explica al reportatge, des de Castella i Andalusia es va apostar decididament per esdevenir autonomies (el reportatge no diu res de les Canàries, Galícia, l’Aragó o Astúries, però es pot suposar que a la llarga s’haurien incorporat al debat). Això va obrir vells contenciosos territorials: Cantabria o La Rioja van aprofitar l’avinentesa per a crear el seu micropoder territorial deslligat de Castella; Lleó va acabar absorbit per Castella per interessos d’Estat, és a dir, perquè hi hagués un territori gran i fort contraposat a Catalunya (i malgrat les pintades “León no es Castilla” que podien llegir-se en aquell moment); i Madrid es va quedar sola, en part perquè cap altra capital castellana no volia veure com Madrid ho xuclava tot, i en part perquè així es podia articular una àrea metropolitana. Tot, tal com explicaven en Jordi Pujol (126è president de la Generalitat) o en Joaquín Leguina (primer president madrileny), perquè no es podia entendre que els catalans tinguessin una cosa i que cap altre territori espanyol no la tingués. Des d’Andalusia es va batallar per no ser menys que els catalans i, malgrat l’oposició del Govern espanyol, se’n van sortir i van acabar sent una autonomia de primera, en part perquè el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) pràcticament només tenia força a Andalusia i l’interessava erosionar el Govern d’en Suárez.

En l’actualitat els espanyols es penedeixen d’haver constituït 17 autonomies, pel dispendi innecessari que suposa. Era evident que el disseny original de l’Estat autonòmic no era aquest, i que la situació financera de les administracions públiques ha acabat fent fallida (el reportatge acaba amb un comentari d’en Josep Tarradellas, l’antecessor d’en Pujol, dient precisament això: quina clarividència!).

Si en Suárez i el seu govern van entendre que calia donar l’autonomia a Catalunya i Euskadi (amb Navarra), i només a aquests dos, és per alguna cosa. Calia que Catalunya i Euskadi tinguessin el seu propi espai polític; i no calia que cap altre territori de l’Estat el tingués. Un disseny raonable des del punt de vista polític i financerofiscal del moment.

Però, com es veu en el reportatge, de seguida van sortir les veus del “jo també”. Un “jo també” que als més espanyolistes ja els anava bé. El raonament és clar: si Catalunya i Euskadi tenen autonomia política és que són alguna cosa diferent. Com que l’espanyolisme més recalcitrant no podia admetre-ho, si altres territoris esdevenien comunitats autònomes tal singularitat deixa de ser-ho.

I aquí tenim una evidència del fracàs d’Espanya com a Estat autonòmic. Mostra que, des d’Espanya, molta gent no ha entès Catalunya i Euskadi. No els ha volgut donar allò que era raonable; i si se’ls havia de donar, doncs donem-ho a altres territoris perquè no es pensin que són diferents.

Per tant, hi ha una ‘incomprensió’ que impedeix que Espanya funcioni com a Estat sense problemes territorials. He reportat aquest episodi que afecta les altes esferes polítiques. Però de mostres n’hi ha arreu, en altres camps: l’econòmic, el lingüístic, l’esportiu (vegeu els comentaris d’en Sergio Sauca, locutor de Televisió Espanyola, quan juga el Barça; o el fet que hi ha gent que demana que el Barça no jugui a Espanya)...

Em permeto de reportar 4 casos que ho il·lustren. Segur que molts internautes en coneixen més; se’n podria fer una bona col·lecció. Els reporto perquè es vegi fins a quin punt Espanya no té res a fer amb Catalunya i Euskadi mentre no les entengui.

1) L’any 1996, als Jutjats de Badalona, un funcionari judicial va rebre una carta provinent d’Euskadi. Va mirar el sobre i va veure-hi el nom de l’organisme que l’enviava (un departament del Govern basc). El text del sobre estava en castellà i en basc. I, en veure el text en basc, va preguntar a la persona que tenia al costat: “Es que... ¿por qué quieren ser diferentes, los vascos?”. El pobre noi no s’adonava que estava ben equivocat. En efecte, els bascos no volen ser diferents. En realitat, són diferents. El funcionari en qüestió no té per què saber història de la Humanitat (i saber, per exemple, que el basc és una llengua preindoeuropea, és a dir, molt anterior al llatí). Però sí que pot tindre una mica de sentit comú i adonar-se que, si algú té una llengua històrica, és lògic que la faci servir (i, a més, al costat del castellà). O és que qualsevol que té una cosa no l’empra? El problema d’aquest xicot és que no s’adonava que era ell que “volia” que els bascos fossin d’una determinada manera; en concret, que fossin com ell, és a dir, que utilitzessin només la llengua castellana. Si un ciutadà espanyol no entén per què els bascos són com són, i a més no capta que és ell qui vol que siguin una cosa, és que Espanya ha fracassat a l’hora d’entendre Catalunya i Euskadi.

2) Amb motiu de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), l’aleshores batlle de la ciutat, en Pasqual Maragall, va dir unes paraules en català. En aquell moment també es feia l’Expo de Sevilla. Una família catalana que havia anat a Sevilla va explicar que podien seguir la cerimònia olímpica per una pantalla gegant. Doncs bé: quan en Maragall va parlar en català, unes quantes persones presents a l’espai van xiular-lo. De manera semblant, el desembre del 2000 el Palau Sant Jordi de Barcelona va acollir una final de la Copa Davis entre Espanya i Austràlia. L’organització havia muntat diversos autocars, provinents d’arreu d’Espanya, per tal d’animar l’equip espanyol. Quan el batlle de Barcelona, en Joan Clos, va fer el parlament en català, va rebre xiulades d’una part del públic. I en Raimon, que anys enrere era aplaudit per cantar en català a Madrid, al concert fet a Madrid en honor de Miguel Ángel Blanco, assassinat per ETA (1997), també va haver de sentir xiulets d’intransigència d’una part del públic. Aquestes mostres de mala educació haurien de fer envermellir qualsevol persona, incloent-hi aquells que se senten espanyols i alhora són responsables i educats. El problema és que cap autoritat ni cap grup d’intel·lectuals ni cap associació civil no fa gaire per a canviar-ho; o, si fa o ha fet alguna cosa, no ha aconseguit re. El batlle de Barcelona ha de sentir com el xiulen arreu (incloent-hi la seva pròpia ciutat) i en Raimon es troba que no pot cantar en la seva llengua per tal d’honorar una persona brutalment assassinada. El pitjor del cas és que si en Maragall, en Clos o en Raimon haguessin dit unes paraules en anglès o en qualsevol altra llengua no haurien rebut la xiulada que van rebre. D’això se’n diu racisme: pel fet que tens la pell d’un color o parles d’una manera, et denigro. De baixa intensitat, si voleu, però racisme. I, davant aquests exemples de racisme, em sembla obvi que Espanya ha fracassat com a Estat que ha d’incloure territoris com Catalunya o Euskadi.

3) L’agost i setembre del 2011 van fer-se a Nova York els Jocs de Policies i Bombers. Els bombers i policies catalans que hi participaven van aixecar un castell i van brandar una estelada, símbol de l’independentisme català. En veure-ho els bombers i policies espanyols, que eren molt a prop, van començar a xiular i protestar en bloc. Acte seguit van entonar els càntics col·lectius de tipus reivindicatiu “¡Yo soy español, español, español!”, per tal de contrarestar l’impacte de l’estelada. Però aviat van acabar-se i van començar a cridar “¡Hijos de puta!, ¡Hijos de puta!”. Podeu veure-ho aquí. Ens podem demanar què es transmet a l’escola espanyola i als mitjans de comunicació espanyols perquè hom acabi insultant d’aquesta manera. De debò a l’escola s’ensenya què és i com funciona una democràcia? Ho plantejo perquè, en una democràcia, mostrar una ideologia (sigui mitjançant l’estelada, sigui mitjançant un càntic) no ha de ser objecte d’insults, diria. En tot cas pot ser objecte de debat. Torno a plantejar-ho: encara algú creu que Espanya no ha fracassat envers Catalunya i Euskadi?

4) L’abril del 2011 vaig assisitir al III Congreso Internacional de la Lengua del Vino y la Vid , que va tindre lloc al campus de Sòria de la Universitat de Valladolid, on hi ha estudis de Traducció. Tot i que bàsicament se centra en l’espanyol i la traducció a idiomes com l’italià, l’anglès o el francès, en aquesta tercera edició el català era una de les llengües convidades. (És, crec, una de les poques manifestacions on des d’Espanya s’intenta fer les coses bé a l’hora de tractar Catalunya i Euskadi.) Una de les ponències era sobre enoturisme. És una activitat econòmica complementària al cultiu de la vinya i l’elaboració de vi, que en moltes zones s’ha desenvolupat amb èxit (la Toscana, Califòrnia, el Priorat, Bordeus, La Rioja, etc.). La Ribera del Duero hi ha treballat en ferm els darrers anys, desenvolupant una ruta enològica. Al congrés va assistir-hi una persona de l’organisme que gestiona aquesta ruta. Va explicar que una part important dels que visitaven la ruta, en respondre l’enquesta de satisfacció, deien que en marxaven insatisfets. Aquestes respostes són preocupants: si tu vols que vinguin turistes, els que ja hi han estat n’han de marxar contents. La ponent també explicava que a l’entorn d’un terç dels visitants veien de Catalunya; era, per tant, un dels col·lectius més importants com a clients. Finalment, també va explicar que estaven canviant tota la senyalètica, i va mostrar-ne diversos exemples (bàsicament cartells). L’objectiu era millorar la informació adreçada al turista i s’hi havien gastat una morterada. Els plafons informatius estaven en diversos idiomes, entre els quals, però, no hi havia el català. També eren conscients que els qui es dedicaven al sector (hotels, restaurants, etc.) havien d’aprendre anglès. Les dades em van fer reflexionar. Resulta que: (a) una part important de la clientela en marxa insatisfeta; (b) això crea preocupació als organismes gestors i volen solucionar-ho; (c) molts dels clients són catalans; (d) els organismes gestors es gasten una morterada a canviar tota la senyalètica amb diversos idiomes i... ni es plantegen de posar-hi el català. És a dir, et deixes l’idioma d’un terç dels teus visitants. Si una empresa menystingués un terç dels seus clients, com acabaria? Doncs ni tan sols des d’una visió empresarial són capaços d’entendre-ho. Ja sabem que els turistes catalans entenen tots els cartells en castellà o anglès; però el turista no vol només ‘entendre’ la informació, sinó que vol ‘sentir-se ben atès’. I potser si els cartells en 5 idiomes hi afegissin un “Benvinguts” al costat del “Bienvenidos” i del “Welcome”, alguns turistes catalans no mostrarien tanta insatisfacció a les enquestes, perquè se sentirien ben acollits, com a casa; i potser repetirien viatge o el recomanarien. Per tant, si a la Ribera del Duero volen progressar econòmicament, una bona mesura seria incloure el català arreu. No tan sols al web o als cartells o als tríptics; també a l’atenció al públic en les instal·lacions (hotels, cellers, restaurants, botigues, etc.). I si són incapaços d’entendre això, doncs aleshores que continuïn perdent-hi quartos. (Però, és clar, què es pot esperar d’un organisme que al seu web hi escriu francais en comptes de français, com si la lletra ç no fos d’eixe món -i deixo estar les majúscules obligatòries d’english i deutsch-?) Si un organisme és incapaç d’entendre que una part dels clients estarien més satisfets si hom se’ls adrecés en la seva pròpia llengua, i fins i tot és incapaç d’entendre que hi ha altres lletres més enllà de les que s’usen en el seu abecedari, com no ha de fracassar Espanya a l’hora de relacionar-se amb Catalunya i Euskadi?

Com he dit, segur que força gent podria reportar moltíssims casos pareguts a aquests. I això és el quid: que no són anècdotes puntuals, sinó que és una cosa massa estesa. Espanya ha fracassat, ens ho mirem com ens ho mirem.

La Tercera Globalització

A la dècada dels 90 del segle XX va parlar-se molt de la globalització. Gràcies als avenços en locomoció (primer el tren, després els cotxes i finalment els avions) i en telecomunicacions (internet, la televisió, la ràdio i la telefonia fixa i mòbil, amb l’avantsala del telègraf) les persones hem pogut contactar més fàcilment i més ràpidament amb altres persones. Hi ha qui creu que n’hauríem de dir mundialització (com fa el francès: mondialisation), per tal com globalització és un calc de l’anglès (en aquest idioma, global vol dir ‘mundial’). Atesa la seva natura, és un fenomen social que ha suscitat l’interès de sociòlegs, polítics, opinadors, etc.

Ara: encara que el fenomen pugui semblar extraordinari, com a mínim estem davant de la Tercera Globalització. Abans ja se n’havien donat almenys dues més.

L’Imperi Romà (incloent-hi l’etapa republicana) es pot considerar la Primera Globalització. Entre els segles II aC i V dC, diverses terres i ètnies, des de Britània fins a Egipte, des del Danubi fins a Hispània, des de la Gàl·lia fins a Palestina, van viure sota domini romà. Els romans van aconseguir que tots aqueixos territoris estiguessin sota un mateix paraigua polític, i es van produir intercanvis intensos. Aquest imperi euromediterrani s’havia anat gestant segles enrere quan fenicis i grecs visitaven les costes mediterrànies occidentals amb l’objectiu d’establir-hi comerç (vegeu les restes d’Empúries).

És cert que aquesta Primera Globalització no va abastar tot el planeta. Tot Amèrica, Oceania i el sud d’Àfrica eren desconeguts per als europeus. Però l’Imperi Romà va tindre contactes amb altres pobles de fora de l’Imperi, com els gèrmanics i els parts o perses (l’actual Iran), si bé la majoria de vegades es tractava de topades militars. I també va entrar en contacte puntualment amb la Xina, que ja llavors es podia considerar un imperi. Per tant, va ser una globalització reduïda geogràficament però en contacte amb altres pobles.

La Segona Globalització comença a intuir-se a la baixa edat mitjana i esclata a principis del segle XVI, amb les grans exploracions marítimes; es pot dir que la consolidació d’aquesta Segona Globalització arriba ben bé fins el segle XVIII. El viatge d’en Marco Polo a l’Àsia (final del segle XIII) va obrir noves rutes comercials; l’arribada d’en Cristòfor Colom a Amèrica (final del segle XV) va permetre als europeus espoliar el continent americà (sí: no tot és comerç en igualtat de condicions, malauradament...); i els viatges dels mariners anglesos arreu del món, com els del capità James Cook (segle XVIII), va permetre als europeus arribar ben lluny (i espoliar encara més). Aquest nou paradigma va fer que moltíssimes persones viatgessin: europeus que anaven a provar fortuna a Oceania, Amèrica o Àfrica; conquistadors que buscaven riqueses sotmetent els nadius; missioners que s’endinsaven a Amèrica, Àfrica o el sud d’Àsia; etc. A Europa arriben nous cultius (com ara la patata) i noves modes (fumar). I als pobles conquerits se’ls tracta inhumanament (cal recordar-ho: l’Europa que ara vol donar lliçons de democràcia a l’Àfrica o a l’Àsia no té gaire bon currículum, que diguem). L’Imperi Britànic, que va durar fins a la segona meitat del segle XX, es pot considerar la màxima expressió d’aquesta Segona Globalització.

(Un apunt. No es pot parlar de descobriment d’Amèrica quan ens referim als viatges d’en Cristòfor Colom. Els nadius americans que hi vivien ja tenien descoberta la seva terra, com és evident. En cas que algú volgués emprar el terme descobriment d’Amèrica aplicat només als europeus, cal tindre present que els escandinaus ja havien arribat a l’Amèrica del Nord segles abans. Si el que es vol dir és que, a partir dels viatges d’en Cristòfor Colom, europeus i americans entren en contacte i el mantenen de manera continuada -cosa que no s’havia produït mai abans-, això no és un descobriment, sinó l’inici d’una relació. No en va els espanyols han intentat fer córrer el terme encuentro ‘trobada’ per tal d’evitar les suspicàcies dels sud-americans.)

La Tercera Globalització comença a perfilar-se a finals del segle XIX i principis del segle XX, i es manifesta plenament a partir de la segona meitat del segle XX. La irrupció de noves fonts d’energia, com el vapor -que va permetre la Revolució Industrial una mica abans-, el petroli o el gas -relativament barats i fàcils de processar- i l’electricitat van permetre que es desenvolupessin noves tècniques en molts camps, incloent-hi les comunicacions. A final del segle XX gairebé tothom tenia automòbil, que permet una llibertat de desplaçaments considerable; molta gent podia viatjar amb avió; i la televisió, la ràdio, la telefonia, internet, etc. (amb l’avantsala del telègraf), han permès que la informació arribés a molta gent. Avui estem immersos en aquest episodi.

He dit que hi ha hagut tres globalitzacions “com a mínim”. En efecte, abans de la Segona Globalització es podien haver donat processos similars fora d’Europa. L’expansió del món àrab durant el segle VI dC pot considerar-se com a tal. Es va crear un món comú que abraçava des del nord d’Àfrica (incloent-hi al-Àndalus) fins a mitja Àsia, i des de Turquia fins a Egipte, amb la llengua àrab i la religió islàmica com a elements cohesionadors. Les civilitzacions maia (a Centreamèrica), asteca (també a Centreamèrica) i inca (a la banda occidental de Sud-amèrica), amb una gran cohesió política cadascuna, es poden considerar també globalitzacions parcials. Aquestes tres civilitzacions van ser esborrades per l’Imperi Espanyol. Per a aquests casos es podria encunyar el terme quasiglobalització o protoglobalització, referit a processos d’abast regional; aleshores hauríem d’incloure-hi l’Imperi Romà.

També podem parlar dels intents fallits. L’imperi bastit per n’Alexandre el Magne, de base cultural hel·lènica i que abraçava des de Macedònia fins a Egipte i gairebé l’Índia, va fondre’s l’endemà que morís (323 aC). I els territoris conquerits pel cabdill mongol Genguis Khan, que abraçaven Mongòlia, l’actual Xina, bona part de l’actual Rússia, la part central d’Àsia, l’actual Turquia i part de l’Europa de l’Est, amb prou feines van mantindre’s units un segle (1206-1294).

Si he parlat de “tres globalitzacions” (en comptes de processos desvinculats entre si) és perquè, a parer meu, tenen elements en comú. En concret: 

• Sovint la globalització és causa de (o és conseqüència de, o va en paral·lel amb) un procés de colonització. Vegeu l’Imperi Romà a la Primera Globalització; l’Imperi Espanyol o l’Imperi Britànic a la Segona Globalització; i les dominacions inca, maia, mongol, àrab, etc., si es poden considerar globalitzacions o quasiglobalitzacions. En la Tercera Globalització, els Estats Units han exercit el rol de colonitzador. Han entrat en països diversos, sovint amb intervencions militars (Corea, el Vietnam, Centreamèrica, Iraq, Afganistan, Somàlia...); han intervingut en la política de molts estats (encara ara intenten incidir sobre Israel i Palestina, per exemple...); i la seva cultura s’ha imposat amb força (la gent ja no aprèn francès, la llengua internacional del segle XIX i principi del XX, sinó que aprèn anglès, l’únic idioma que et permet viatjar arreu del planeta). Ja veurem fins a quin punt els Estats Units mantenen la seva hegemonia econòmica i cultural durant els segles XXI i XXII, sobretot enfront de la Xina; però ara per ara pot considerar-se una metròpoli. 

• També sol produir-se una revolució en els mitjans de locomoció. L’Imperi Romà va establir les vies, uns camins empedrats amples que creuaven tots els seus dominis. En principi havien de servir per a poder traslladar ràpidament les legions d’una banda a l’altra, per tal de tindre-les allà on fes falta. Però el transport civil i el comerç van aprofitar aquesta xarxa viària. Avui dia, algunes d’aquelles vies es mantenen, si bé actualitzades: és el cas de l’autopista AP-7, que creua Catalunya i el País Valencià de cap a cap. Aquesta autopista és la Via Augusta actualitzada a les necessitats d’avui. En la Segona Globalització el transport marítim va evolucionar fins al punt que les grans rutes de transport es feien a través dels oceans (encara avui els oceans són grans autopistes). I a la Tercera Globalització els cotxes, els trens i els avions han suplert carros tirats per mules. 

• Quan hi ha una globalització desapareixen idiomes. Si es dóna un procés de colonització, la llengua colonitzadora pren terreny a les llengües colonitzades. Amb l’expansió militar i política de Roma moltes llengües del moment van extingir-se. És el cas de l’etrusc (que es parlava a l’actual Toscana, Itàlia), les parles cèltiques de la Gàl·lia (el que hauria parlat n’Astèrix) o l’íber, la llengua que es parlava als actuals territoris de Catalunya, País Valencià i Aragó i sembla que també a part del Llenguadoc. Totes aquestes parles ja no existeixen. Amb l’expansió àrab del segle VI dC li va tocar el rebre a l’amazig, l’idioma propi de la meitat occidental del nord d’Àfrica, que avui sobreviu minoritzada (és a dir, marginada pels poders públics, que continuen preferint l’àrab). La conquesta d’Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania per part dels europeus també va comportar la desaparició de molts idiomes. Avui el quítxua malviu a Sud-amèrica, arraconat per l’espanyol; les llengües dels indis de Nord-amèrica han hagut de cedir davant l’anglès; a l’Àfrica tant la colonització com la descolonització ha fet que moltes llengües acabessin desapareixent; i a Oceania la situació és semblant. Ens podem preguntar si la Tercera Globalització, que ha començat fa poc, també comportarà la desaparició de centenars o milers de parles. Tot apunta que serà així, especialment a l’Àfrica.

En resum, l’evolució de la humanitat és plena de globalitzacions; pel cap baix n’hi ha hagut tres. I, si bé totes impliquen millores (comunicacions més bones, intercanvis culturals), també cal pagar un preu molt alt (colonitzacions, espolis i llengües que moren).

Els grans canvis socials arriben de sobte (agradi o no)

Si el 1986 algú hagués dit que la Unió Soviètica (URSS) s’ensorraria al cap de 3 anys, molta gent hauria pres aquell visionari per boig. En aquella època encara ressonava la Guerra Freda, el conflicte posterior a la Segona Guerra Mundial en què Occident i el Comunisme pugnaven per a dominar el món, amb amenaces nuclears incloses. Mireu si era viu el conflicte que, el 1980, els nord-americans van fer boicot als Jocs Olímpics de Moscou (com a protesta per la invasió de l’Afganistan per part de la URSS l’any anterior); i el 1984 el bloc soviètic va fer el mateix als Jocs Olímpics de Los Angeles. En aquell moment encara semblava que podia haver-hi una guerra mundial entre els dos blocs, amb una enorme capacitat de destrucció, per la fortalesa que hom suposava a la Unió Soviètica.

Doncs bé: poc més de 3 anys després, la URSS va desaparèixer. El 10-11-1989 els berlinesos van tombar el mur de Berlín, que separava la part occidental i la part oriental de la ciutat. El mur havia significat l’aïllament de la meitat oriental d’Europa respecte de la meitat occidental, amb opressió en la part oriental (molts alemanys van morir en l’intent de travessar el mur fugint cap a la zona occidental). La caiguda del mur va simbolitzar l’acabament del totalitarisme comunista, i el 1991 la URSS va dissoldre’s. (Cal dir que va mantindre’s algun reducte comunista. La primavera del 1989 va haver-hi una revolta no violenta a la Xina, simbolitzada a la plaça de Tiananmen, a Pequín, amb voluntat d’acabar amb el règim. La revolta va fracassar i va deixar diversos morts.)

És cert que la Unió Soviètica ja estava podrida per dins -era un estat ineficaç-; és cert que, des del 1985, el president soviètic, en Mikhaïl Gorbatxov, havia iniciat un programa d’obertura i democratització (la glasnost i la perestroika); és cert que abans s’havien donat altres moviments aperturistes (Hongria va obrir la frontera amb Àustria una mica abans de l’episodi de Berlín). Però la caiguda del mur no va ser prevista per pràcticament ningú, així com tampoc ningú no tenia en compte el possible col·lapse de la URSS.

Igualment, si el 2007 algú hagués dit que, en qüestió de mesos, als Estats Units hi hauria un president de pell negra... també l’haurien desacreditat. Com a molt, algú hauria dit “potser sí, que això arribarà; però encara falta molt”. Tal prevenció té sentit. El 28-8-1963, en Martin Luther King, un activista per les llibertats dels negres als Estats Units, va participar en la Marxa per les Llibertats. A Washington, en ple Memorial Lincoln, va pronunciar un discurs en contra de la discriminació racial on va pronunciar la frase “I have a dream” (‘tinc un somni’). Era l’expressió d’un anhel de moltes persones: acabar amb la segregació racial i fer que tots els ciutadans tinguessin realment els mateixos drets i les mateixes oportunitats, al marge del color de la pell. I és que, als anys 60 del segle XX, als Estats Units hi havia una pugna entre els partidaris de la segregació racial i els partidaris d’abolir-les. Va ser un conflicte llarg i dolorós, amb morts incloses, i per tant difícil de tancar (encara avui). Doncs bé: el novembre del 2008, una persona de pell negra, en Barack Obama, va guanyar les eleccions presidencials dels Estats Units. El 20-1-2009 va prendre possessió del càrrec de president.

És cert que n’Obama no és descendent dels esclaus negres, sinó que és fill d’una parella interracial amb una certa posició econòmica. Per tant, afirmar que ja ha arribat la igualtat d’oportunitats total és una mica exagerat. Però la presidència d’Obama no deixa de ser un gran pas endavant, pel simbolisme que té.

L’exemple de la caiguda de la URSS o de l’èxit de n’Obama són il·lustratius. Demostren que, sovint, no podem o no sabem preveure ni intuir canvis socials importants que estan a punt de passar. En certa manera la gent som ‘cecs’ davant els canvis que han d’esclatar més tard o més d’hora. I ser conscient d’aquesta limitació és important per a un sociòleg, un polític o simplement una persona interessada en l’esdevenir de les coses...

En Josep Piqué, un dels polítics més intel·ligents que hem tingut a Catalunya (només em sap greu que va formar part del PP, si bé després va marxar-ne per diferències amb altres membres d’aquest partit), i actualment dirigent empresarial, va fer unes declaracions en què reconeixia aquesta ‘ceguesa’. Va fer-les a principi d’estiu del 2011 en una entrevista al canal 33. En Piqué deia que, en els darrers 20 o 25 anys, s’havien donat 3 o 4 grans canvis socials i, en tots els casos, dies abans ningú no els havia previst o intuït. Va enumerar la caiguda del mur de Berlín (1989); el moviment dels indignats a Espanya (acampades a la Puerta del Sol de Madrid, copiades a la plaça de Catalunya de Barcelona, que van tindre lloc durant la primavera del 2011 coincidint amb les eleccions municipals, i en què es demanava més democràcia, menys corrupció, menys ineficiència en els càrrecs públics i més fermesa davant la crisi econòmica); i la Primavera Àrab (revoltes populars contra règims totalitaris a Tunísia, Egipte, Líbia, Síria, Bahrain i d’altres països àrabs al llarg de tot el 2011, algunes de les quals han reeixit). Podríem afegir-hi el Maig del 68, la revolta estudiantil que va tenir lloc a París el 1968. I reculant més podríem afegir-hi altres fets històrics com la Revolució Russa (1917) -una revolta popular contra un règim totalitari, si bé va desembocar en un altre règim totalitari-; la Revolució Francesa (1789-1799) -que va significar la desaparició de l’Antic Règim, en què el poble estava sotmès a un senyor-; o la independència dels Estats Units (1776). Molts d’aquests fets, i malgrat que va vessar-se sang, han servit per a fer avançar la humanitat en el terreny de les llibertats.

Vist amb perspectiva, doncs, pot passar que demà, demà passat o la setmana vinent es doni un fet social important i inesperat, en qualsevol terreny: el polític, el social, l’econòmic... I avui potser som ‘cecs’ envers aquests canvis que estan per vindre.

La pregunta és òbvia. Tenint present com bull el món en tots els camps, incloent-hi Catalunya, pot ser que estiguem davant de grans canvis socials fins fa poc inimaginables?

(Deixeu-me fer un post scriptum relativitzador. He dit que som ‘cecs’ respecte dels grans canvis socials. Però sembla que alguns tenen la capacitat d’avançar, o com a mínim d’encertar -ni que sigui de casualitat-, què passarà. Hi ha un film del 1967 titulat Endevina qui ve a sopar (en anglès original, Guess who’s coming to dinner), interpretada per n’Spencer Tracy, en Sidney Poitier, na Katharine Hepburn i na Katharine Houghton. La pel·lícula versa sobre una noia blanca de San Francisco, filla d’un matrimoni benestant, que, després d’una estada a Hawaii, es presenta a casa amb el seu xicot de raça negra, educat, amb carrera i bona feina. Tot i que els pares d’ella són molt liberals, se’ls fa difícil acceptar-ho. En una escena, un dels personatges arriba a dir que el fill del matrimoni pot arribar a ser president dels Estats Units. Caram amb el guionista: en Barack Obama és fill d’una dona blanca i un home negre i va néixer a Honolulu, Hawaii, l’any 1961. Segurament és casualitat, però Déu-n’hi-do la similitud entre el film esmentat i la biografia del president nord-americà.)