El preu de les taxes universitàries: un debat més difícil que no sembla

1. EMMARCAMENT

Fa temps que se sent a parlar de l’augment de les taxes universitàries en les universitats públiques catalanes. Se’n parla com a mínim des del curs 2010-2011 (que jo en tingui constància: potser en altes esferes se’n parlava abans i tot). A Catalunya es van apujar un 7,6% el curs 2011-2012, i es volen tornar a apujar de cara al curs 2012-2013.

L’augment per al curs 2012-2013 és pràcticament un fet. Dimarts 22-11-2011, dos dies després de les eleccions generals espanyoles, el president de la Generalitat de Catalunya, n’Artur Mas, va sortir públicament a anunciar noves mesures d’ajust per al pressupost del Govern català del 2012. Tals mesures tenen raó de ser per la delicada situació de les finances públiques, causada per la greu crisi econòmica que vivim des del 2008. Cal dir que durant l’exercici 2011 ja hi ha hagut ajustos considerables dins l’Administració pública catalana (incloent-hi l’augment de taxes del curs 2011-2012).

Entre les mesures d’ajust anunciades per en Mas per al 2012 hi havia rebaixes de sou de treballadors públics (el que popularment es coneix com a retallades) i també l’encariment del preu d’alguns serveis públics: aigua, transport públic, receptes mèdiques i universitats (i encara l’endemà s’anunciava una retallada a Televisió de Catalunya).

En aquest apunt vull donar la meva visió sobre la qüestió de les taxes universitàries. (M’agradaria fer una valoració de la resposta general del Govern català a la crisi financera, però és un tema força complex i necessitaria fer comentaris molt llargs.)

La qüestió de les taxes universitàries és un tema social calent. Especialment preocupa els alumnes universitaris -actuals i futurs- i els seus familiars. Cal tindre present que moltíssimes famílies tenen algun parent estudiant a la universitat: per tant, la qüestió afecta molta gent. I per això és important parlar-ne serenament. D’altra banda, la qüestió potser no preocupa tant els empresaris; però, com intentaré fer veure en aquest escrit, els hauria de preocupar moltíssim.

Com que faig classes a la Universitat Rovira i Virgili detecto preocupació entre els alumnes per aquest tema. (He de dir que els alumnes no estan preocupats tan sols per la qüestió de les taxes universitàries: en general, es preocupen també per l’atzucac en què es troba el país; per la delicada situació econòmica en general; pels problemes socials que poden derivar-ne; pel fet de veure com els governs estan subjectes a pressions dels mercats; per la corrupció política; per la desafecció política -en són partíceps i s’hi volen revoltar, però no saben com desafectar-se ni com desafectar la gent-; per la degradació del sistema educatiu públic; per l’augment de la xenofòbia; per les actituds irresponsables i antisocials d’alguns col·lectius -des del directiu de banca que s’embutxaca fortunes fins als moviments antitot-; per la situació de la llengua catalana -forta en alguns punts però molt vulnerable en d’altres-; per la degradació dels mitjans de comunicació... i així un llarg etcètera. Vull dir que no es preocupen només per la seva situació personal: miren més enllà, miren sobre el país.)

Tornant al tema de les taxes: a les pauses entre classe i classe, o quan ens trobem pel campus, o a les tutories, o fent un cafè al bar, alguns alumnes -aquells amb qui tinc més confiança- m’exposen les seves preocupacions sobre l’anunciat augment de les taxes universitàries. La majoria d’alumnes tenen un neguit justificable. Però he de dir que, en alguns, hi veig fins i tot una emprenyamenta latent. En una tutoria, una alumna va lamentar-se amargament d’haver de pagar 70 euros més quan alhora es troba que usar l’aula d’informàtica és una odissea. El fet és que les aules d’informàtiques de qualsevol centre docent poden presentar de tant en tant problemes; però certament que et facin pagar més i no millori el servei és una paradoxa.

Quan aquests alumnes amb qui tinc una certa confiança em plantegen el tema és perquè tenen la necessitat de trobar-hi alguna explicació, alguna resposta. Aleshores interpreto donar-los el meu parer, però a mode d’advertiment el primer que els dic és que és molt complicat prendre una decisió en aquest camp.

Aquesta primera frase els sobta. Tinc opinió formada sobre molts camps (l’ordenació territorial de Catalunya, com haurien de ser els peatges de les autopistes, la qüestió de la llengua, com establir mecanismes per a lluitar contra la corrupció política i la desafecció política, etc.) i, quan algú me la demana, solc oferir una proposta d’actuació (encertada o no, però en tot cas argumentada). Per tant, els alumnes amb qui tinc més confiança s’estranyen que, en una cosa aparentment tan simple com si cal apujar o no les taxes universitàries (simples en el sentit que es tracta de fer quadrar els números), els digui que és difícil prendre una decisió en un sentit o un altre.

Aquest escrit és una exposició dels problemes que hi ha a l’entorn d’un possible apujament de les taxes. Vull contribuir, humilment, a posar sobre la taula totes les complexitats que hi ha entorn d’aquest tema.

2. LES TAXES UNIVERSITÀRIES, UN CONCEPTE COMPLEX

Es coneix genèricament per taxes universitàries allò que hom paga quan fa una carrera en una universitat.

Aparentment sembla un concepte econòmic simple: si vols un servei, pagues (com si fos el futbol televisat). Com que sembla tan simple, és fàcil caure en la temptació de dir: “Qui vulgui estudiar una carrera, que se la pagui”. Al capdavall és per a profit propi; per tant, que s’espavili.

Ara bé: en realitat les taxes universitàries són un concepte econòmic complex. D’entrada, en aquest procés hi intervé un donador d’un servei (la universitat) i un receptor del servei (l’estudiant); el receptor del servei paga i el donador del servei cobra. Però el beneficiari del servei no és tan sols el receptor (l’estudiant), sinó també l’empresa que en un futur contractarà l’estudiant (quan acabi la formació). En efecte, els coneixements que la universitat dóna a l’estudiant seran aplicats a l’empresa on treballarà aquella persona (o en una administració pública, o posant-se aquell estudiant com a autònom i creant la seva pròpia empresa). Per tant, les universitats, amb la transmissió de coneixements, també contribueixen indirectament a crear valor afegit a les empreses. I, que jo sàpiga, les empreses no estan obligades a remunerar la universitat que ha format aquella persona (cosa que sí que pot passar en futbol: quan un club A fitxa un jugador despuntador que s’ha format de jovenet en un club B, el club B pot exigir al club A una compensació econòmica per la formació del jugador). Vist des d’aquest punt de vista, potser les empreses haurien de contribuir a sufragar les universitats, perquè es beneficien del que s’hi ensenya. (Cal dir que hi ha casos de col·laboració entre empreses i universitats, en què les empreses patrocinen determinats programes de formació o recerca; seria el que estic plantejant, però és voluntari i jo em refereixo al fet que s’hauria d’implantar una taxa a les empreses per cada persona que contracten amb formació superior.)

Encara més: de retruc també se’n beneficia la societat. Si una empresa contracta treballadors acabats de sortir de la universitat, i aquests nois tenen bons coneixements, l’empresa podrà desenvolupar productes o serveis amb més valor afegir, o amb més capacitat de penetrar als mercats. Per tant, aquella empresa podrà créixer i, doncs, llogar més personal per a altres funcions. En definitiva, una bona formació acadèmica pot portar a crear riquesa i ocupació. Per tant, la societat també pot ser beneficiària indirecta de la formació que s’ha impartit en una universitat. En resum, es pot afirmar que, en realitat, el beneficiari de l’acció formativa que té lloc a la universitat no és tan sols l’estudiant, sinó també tota la societat, incloent-hi les empreses.

Com es pot veure, decidir si s’han d’apujar o abaixar les taxes universitàries no és fàcil. Si es concep com una simple relació entre ‘donador de servei’ i ‘receptor de servei’ sí que és fàcil. Però si es concep com una fenomen on hi ha involucrats beneficiaris diversos, i també hi ha un fort impacte socioeconòmic, el debat esdevé molt més complex. Per tant, quan algú sosté que qui vulgui estudiar una carrera se l’ha de pagar, o no té coneixement de causa o, si en té, actua irresponsablement.

3. QUÈ PAGUEN ELS ESTUDIANTS (I): LA QUANTITAT

Cada curs, de taxes universitàries els estudiants de les universitats públiques paguen més o menys uns 1.000 euros.

(En realitat el preu de les taxes universitàries varia segons el tipus de carrera. Hi ha carreres que requereixen instal·lacions i maquinària complexes, com medicina, de manera que les taxes són més cares. I hi ha carreres amb menys equipament, com les filologies, de manera que són les taxes més barates. El curs 2011-2012, els graus més barats costen 15,16 euros/crèdit, mentre que els graus més cars costen 23,72 euros/crèdit. Com que cada curs té 60 crèdits, un alumne paga per curs entre 900 i 1400 euros. A més, hi ha altres despeses administratives menors. Aquests són preus sense repetició. Quan un alumne suspèn una assignatura i s’hi torna a matricular el curs vinent, paga unes taxes més altes per a aquella assignatura. Això sempre ha sigut així, però el curs 2011-2012 es va augmentar aquest punt. Una segona repetició implica pagar molt més, encara. Podeu veure el decret de la Generalitat per al curs 2011-2012.)

Com que avui dia les carreres són de 4 anys (240 crèdits), al final paguen entre 4.000 i 5.000 euros. (D’altra banda, si hom vol fer un màster de 60 crèdits a preu públic sol pagar 2.000 euros.)

Una despesa de vora 5.000 euros és molt per a moltes famílies. Certament, és un cost elevat per a una família de posició econòmica mitjana amb 2 o 3 fills que destina entre 1.500 i 2.000 euros mensuals a despeses (menjar, electricitat, carburant, roba, etc.). Hi ha famílies en què un membre guanya un bon sou, especialment en entorns urbans, i per tant poden assumir-ho; però hi ha moltes famílies amb unes entrades més modestes, o bé amb un membre a l’atur (recordem que el 2011 l’atur a Catalunya frega el 20%). En aquest context, destinar vora 5.000 euros a la formació d’un membre de la família és un esforç enorme.

Però encara n’hi ha més. El cost d’un estudiant per a una família no es redueix a les taxes universitàries. Cal pagar, per exemple, les despeses de material docent, com ara fotocòpies o llibres. I cal pagar el desplaçament des de casa fins a la universitat i/o la residència a la ciutat on hi ha la universitat. Per a un habitant de Tarragona, dur físicament el fill a la universitat no li costa ni un duro. Però per a un habitant de Gandesa o Sort és un cost enorme. Cal pagar el desplaçament i si el fill es queda a viure a despesa tota la setmana a Tarragona, a Lleida o Barcelona cal pagar-ho també. En definitiva, per a una família de posició modesta, com un matrimoni que viu en un poble, dur el fill a la universitat és un sacrifici enorme amb el preu de taxes universitàries a l’entorn de 5.000 euros.

S’ha de tindre en compte aquest fet a l’hora de valorar el possible augment de taxes. Els responsables polítics potser només miren que quadrin els números de la caixa de la universitat i apunten cap a l’augment de taxes. I potser no s’adonen que l’esforç de les famílies és molt alt.

4. QUÈ PAGUEN ELS ESTUDIANTS (II): EL PERCENTATGE

Ara bé: malgrat que 5.000 euros sembla molt per a famílies modestes, en realitat són molt poc en comparació del que costa una carrera.

Els estudiants universitaris, quan paguen les taxes, estan sufragant només un 15% del cost de seva la carrera. La resta del que costa una carrera es paga amb diners públics, provinents de la Generalitat (també hi ha una petitíssima part d’ingressos provinents de convenis amb empreses, tal com he dit més amunt; però percentualment és irrisori).

S’ha de tindre present que una universitat costa molts diners. Cal pagar el sou al professorat. Cal pagar el sou del personal que dóna suport administratiu (per exemple, les persones que treballen a la secretaria d’una facultat). Cal haver pagat l’edifici on s’imparteix docència (s’ha hagut de construir, s’ha de mantindre, etc.). Cal sufragar la formació del professorat (s’ha d’estar al dia i una manera de fer-ho és assistint a convencions, congressos, etc., o llegint publicacions especialitzades). Cal tindre aules d’informàtica, laboratoris i sales d’assaig degudament equipats, sovint amb aparells cars. I cal pagar la llum elèctrica, la calefacció de l’hivern, els ordinadors amb projector que hi ha a les aules, els llibres que s’han comprat per a la biblioteca, el mobiliari, etc.

El que costa tot això al cap de l’any és molt. I tots els alumnes, pagant cadascun d’ells 5.000 euros, només paguen a l’entorn d’un 15% del cost total.

Vist així, estudiar una carrera en una universitat pública és baratíssim. Si una família hagués de pagar el cost real d’una carrera seria inassumible.

Arribats en aquest punt, qualsevol persona (posem per cas un camioner) que no té fills estudiant a la universitat pot demanar-se per què, amb els seus impostos, ha de pagar a l’entorn del 85% de la carrera d’una altra persona. La resposta en aquest punt és fàcil. Ja he dit més amunt que tota la societat es beneficia a la llarga de la formació rebuda per qualsevol estudiant universitari. Però al camioner li podem dir que ell, per a fer negoci, transita per carreteres públiques que també costen molts diners de fer i mantindre. Ell se’n beneficia i fa diners. Doncs bé: el pare de l’estudiant universitari també paga impostos i amb aquests impostos es fan carreteres (i potser el pare de l’estudiant universitari no té permís de conduir).

(Fixem-nos que, al capdavall, la universitat és objecte de copagament. Se’n parla molt, del possible copagament dels serveis sanitaris. Doncs a la universitat ja s’aplica de fa molt de temps.)

De fet, el que plantejo és un debat molt més ampli: en què gastem els diners públics. Si hom demana per què s’ha de sufragar el 85% de la carrera universitària de qualsevol persona, també podem demanar per què els governs han de subvencionar entitats culturals o l’Instituto Cervantes (al qual l’Estat espanyol aboca una morterada, amb diners obtinguts d’impostos, perquè se’n beneficiïn... ciutadans no espanyols).

Al capdavall, amb diners públics se sufraguen serveis que tenen un cost altíssim per tal que siguin universals. Pensem en hospitals: la sanitat pública sempre serà deficitària, però mercès al fet que és pública pot gaudir-ne tothom al marge del seu nivell de renda. El mateix es pot dir de les carreteres o del transport públic (al metro, al tren, als cotxes de línia que connecten capitals amb pobles petits, etc., el que el viatger paga de bitllet no cobreix tot el cost).

Si els estudis superiors se’ls hagués de pagar tothom de la seva butxaca, al final només estudiarien els fills dels rics (com passava abans). Ara, pel fet que tenim universitats públiques sufragades majoritàriament amb diner públic, hi pot accedir tothom. Exactament igual que els hospitals i les carreteres.

Per tant, i com que els coneixements que dóna una universitat reporten beneficis a tota la societat, és raonable que hi hagi universitats públiques.

5. QUANTS ESTUDIANTS CAL SUFRAGAR AMB DINERS PÚBLICS?

En aquest debat sobre les taxes universitàries encara hi ha un altre factor que generalment no es té en compte: quants titulats en un grau (antigament llicenciatura) ha de tindre un país.

Es calcula que, en una societat occidental com la nostra, amb una indústria molt tecnificada i amb molts serveis, el mercat laboral ha d’estar distribuït aproximadament en terços. Més o menys hi ha d’haver un terç de persones amb estudis superiors i un altre terç amb estudis secundaris. Els estudis superiors poden incloure la formació professional. Que hi hagi un terç de persones amb estudis secundaris és important: són gent que desenvolupen tasques administratives o logístiques per a les quals no cal tindre carrera.

Si una societat només necessita un terç de professionals amb estudis superiors, vol dir que no té sentit destinar diners públics (el 85% de què parlàvem adés) a formar gent en estudis superiors més enllà del terç esmentat. Així, si hi ha un 45% de persones amb titulació superior és balder. La pregunta és: un govern ha de destinar diners a formar una persona en la carrera de Dret que després potser acabarà treballant de comercial o d’administratiu? Per a fer aquestes feines n’hi ha prou amb estudis secundaris. Una altra cosa és que, en una empresa, tindre un administratiu amb coneixements de dret li vagi molt bé. Però ara parlem de distribució del diner públic. Des d’aquest punt de vista, un govern ha de destinar diners a donar una bona formació universitària segons les necessitats de la societat.

La via que es fa servir per a limitar el nombre d’estudiants en una carrera és la selectivitat. En una carrera amb més demanda (quantitat de gent que vol fer-la) que oferta (nombre de places disponibles) s’apuja la nota de tall. Qui a la selectivitat tregui una nota més baixa no entra a la carrera. Sovint els ‘rebutjats’ en una carrera acaben matriculant-se d’una altra carrera, generalment afí a la primera, amb menys demanda i per tant amb una nota de tall més baixa.

Suposant que calgui limitar l’entrada d’estudiants a la universitat a un terç de la població en edat d’estudi, la selectivitat pot servir com a eina de regulació. Per tant, els diners públics que s’hi destinen no són -en principi- per a formar gent que acabarà treballant d’una feina amb menys qualificació (i si entra més gent de la qual cal es pot apujar la nota de tall). Fixem-nos que la nota de tall és un selector per mèrit, no per renda. És a dir, a la universitat hi entren els millors, els que tenen més talent i capacitat d’estudi; no pas els que tenen més diners.

6. LA UNIVERSITAT PÚBLICA HA DE SER TAMBÉ UN ASCENSOR SOCIAL

Com he apuntat, cada família que té un fill estudiant a la universitat fa un esforç econòmic enorme. Malgrat que la Generalitat posa un 85% del cost d’aquella carrera, el 15% restant és una quantitat considerable, a la qual cal sumar-hi altres despeses.

Si s’apugen les taxes universitàries, representa que cada família paga una mica més i que la Generalitat paga una mica menys. Però com que el que paga una família ara (vora el 15%) ja és un esforç enorme, un augment de les taxes universitàries pot comportar que una família ja no pugui assumir-ho i el fill no pugui estudiar a la universitat.

Aquest escenari és socialment indesitjable. En efecte, la universitat pública (gràcies al fet que és sufragada majoritàriament amb diners públics) és un ascensor social. Amb un sistema de pagament 15%-85%, una família modesta pot donar estudis universitaris a son fill. Si es varia la proporció una família sense gaires recursos pot haver de renunciar a donar a son fill una formació de qualitat. I s’impossibilita que un xiquet amb talent pugui rebre una bona formació i, doncs, progressar. La universitat pública catalana ha permès, del 1975 ençà, que qualsevol persona amb talent pogués formar-se al marge de la renda de la seva família. I en un futur això vol dir que aquella persona ha pogut progressar econòmicament i socialment. Això és una millora evident de la societat. De fet, molta gent que avui té feines de responsabilitat en empreses o a l’administració pública provenen d’estrats socials que no són els més alts; i poden treballar en aquests llocs perquè tenen titulació universitària; i tenen titulació universitària perquè l’enorme esforç que van fer les seves famílies va ser ajudat pels diners públics.

Si es fa pagar més a les famílies modestes, sons fills no podran accedir a la universitat per una simple barrera econòmica. D’aquesta manera es dificulta que una persona vàlida per als estudis pugui rebre’n. I es perpetua el que passava al segle XIX: només estudiaven els fills dels rics.

La conclusió és òbvia: augmentar les taxes universitàries pot comportar que la universitat deixi de ser (o ho sigui en menor mesura) un ascensor social. I no s’ha de perdre de vista que els ascensors socials són de les millors eines per a la cohesió social.

7. LA CORRECCIÓ MITJANÇANT BEQUES

El problema que he plantejat al punt anterior es pot corregir mitjançant la figura de les beques. El Govern espanyol destina uns diners en forma de beques als estudiants de les famílies més desafavorides. Amb aquestes beques es paga quasi tot el 15% que correspon a les famílies.

Ara bé: en aquest punt cal dir que molts estudiants estan discriminats. En efecte, la mitjana d’estudiants universitaris becats a Espanya és del 20%; però a Catalunya és del 14%. Com que la mitjana espanyola inclou Catalunya, la mitjana d’estudiants becats a Espanya sense comptar Catalunya encara és més alta. Aquesta gravíssima discriminació va en contra dels estudiants catalans.

La Generalitat ha anunciat que vol obrir una línia de beques pròpia per al curs 2012-2013. Però això només és un pedaç per a una situació injusta: els ciutadans catalans paguen impostos per a sufragar beques d’estudiants de fora de Catalunya mentre veuen com s’apugen les taxes universitàries a Catalunya.

Potser en comptes d’apujar taxes universitàries el curs 2012-2013 es podria fer un cop de força i que la Generalitat gestionés el percentatge que toca de beques per població que hi ha a Catalunya. Això permetria que, si hi ha un augment de taxes, un jove provinent d’una família modesta no hagi de renunciar als estudis universitaris.

Si la Generalitat no treballa en la línia d’assegurar que el 20% dels estudiants universitaris catalans tinguin beca de l’Estat espanyol estarà cometent un frau. (Ja sé que és l’Estat espanyol qui comet el frau, però la Generalitat n’és corresponsable en la mesura que, sent com és una branca de l’Estat espanyol, ho permet. I té eines per a evitar-ho; concretament, actuant com a Estat.)

8. AUGMENTAR TAXES NO IMPLICA NECESSÀRIAMENT AUGMENTAR INGRESSOS

Una darrera qüestió fonalmental: apujar les taxes universitàries segurament no significarà un augment substancial d’ingressos, o en tot cas aquest augment d’ingressos serà menor de l’esperat.

Com sap tot economista, els preus es regeixen per la llei d’oferta i demanda. Si una cosa es ven poc, baixa de preu. Si molta gent vol comprar una cosa, puja de preu.

Alguns alumnes em fan notar que companys seus estan preocupats perquè a casa seva fan un esforç enorme per a pagar-los els estudis i, si s’augmenten taxes, potser no podran pagar més. Es pot contraargumentar que l’augment serà d’uns 70 euros per alumne i any. Però el curs passat ja es va aplicar aquest augment. Per tant, per a qualsevol família l’increment pot ser de 140 euros cada any respecte de fa dos anys. Com he dit, hi ha famílies que s’ho poden permetre. Però si un pare de família ha sigut acomiadat fa poc (i n’hi ha molts, així!) i ha passat a cobrar el subsidi d’atur ha vist reduïts els seus ingressos de manera considerable (si cobrava 1.800 euros mensuals ha passat a cobrar-ne 1.200; si cobrava 1.000 euros anuals ha passat a cobrar-ne 800 i després 700; etc.). En aquest context, passar de pagar uns 5.000 euros en 4 anys a pagar-ne 5.600, més altres despeses, i veure com els ingressos familiars han baixat en picat pot comportar que al fill de 18 anys se li digui que no pot estudiar a la universitat.

En resum, si s’apugen les taxes universitàries hi ha gent que potser no farà la carrera. A la Universitat Rovira i Virgili hi ha uns 15.000 estudiants (dades del 2010). Com que paguen uns 1.000 euros per curs, cada curs entren, de taxes universitàries, uns 15 milions d’euros. Però si, per l’augment de taxes, un 7% deixa la carrera (o dels que fan batxillerat un 7% acaben no fent carrera), els 15.000 estudiants passen a ser-ne 14.000. Per tant, suposant que cada alumne pagués 100 euros més cada any per l’augment de taxes previst, la URV ingressaria de taxes universitàries el mateix: 15 milions d’euros. És a dir, s’impossibilitaria a un miler d’estudiants d’accedir a la universitat i, a canvi, la URV no ingressaria més diners, sinó els mateixos. (He posat l’exemple de la URV però es pot traslladar a qualsevol altra adaptant la quantitat d’alumnes.)

La pregunta és: val la pena patir desgast de govern per una mesura impopular que, a banda de tancar la porta de la universitat a molta gent, pot fer que s’ingressin exactament els mateixos diners?

9. ALTRES QÜESTIONS

Encara hi ha altres qüestions col·laterals que cal tindre en compte.

a) Si el Govern català decideix no augmentar el preu de les taxes universitàries, segurament dirà a la universitats que s’estrenyin el cinturó. Si això passa, és possible que, a mitjà o llarg termini, baixi la qualitat del servei prestat. És a dir, que baixi la qualitat de la docència. Això comportaria una formació no tan bona i, a la llarga, vol dir que tindríem professionals una mica menys qualificats. Es pot permetre una societat tindre enginyers més mal formats que els d’altres països com l’Índia?

b) La Generalitat sufraga els estudis dels estudiants de les universitats públiques catalanes. Però a les universitats públiques catalanes no necessàriament hi van estudiants catalans: també hi poden anar d’arreu d’Espanya i, segons els convenis Erasmus, d’arreu d’Europa (i encara d’arreu del món pels convenis Mou). A la Universitat de Lleida es va donar la paradoxa que hi assistien molts estudiants de medicina de fora de Catalunya que finalment exercien fora de Catalunya (a la URV hi ha també molts estudiants de medicina provinents del País Valencià). El conseller d’Universitats del moment, en Josep Huguet, va mirar de resoldre-ho, cosa que va ser interpretada per Ciutadans com un acte xenòfob (sic). Em demano: si realment cal ajustar la despesa universitària, potser que garantim que els diners que hi destina la Generalitat de Catalunya són fonamentalment -no dic exclusivament- per a ciutadans de Catalunya. Potser a més de les notes de tall de la selectivitat cal posar-hi una nota de tall lingüística (allà on calgui, és a dir, on hi hagi presència significativa d’estudiants de fora i se sàpiga que a l’acabar la carrera majoritàriament exerceixen a fora).

c) A la inversa: Catalunya forma moltíssimes infermeres que acaben treballant a França, la Gran Bretanya o Noruega. Això passa ara (amb la crisi econòmica) però passava ja als anys 90 del segle XX. Per tant: si realment cal ajustar la despesa universitària, potser que garantim que els diners que hi destina la Generalitat de Catalunya són fonamentalment -no dic exclusivament- per a ocupar feines a Catalunya. Ja sé que això no es pot controlar, però si se sap que hi ha una fuga de cervells vol dir que, d’una determinada matèria, no hi ha prou demanda a Catalunya; per tant, cal reduir-ne el nombre de places (i augmentar la nota de tall d’aquells estudis).

d) En tots els cursos del món hi ha abandonament. La universitat no n’és cap excepció. La taxa d’abandonament universitari a Catalunya és com la d’arreu d’Europa. Per tant, tampoc ens hi hem de capficar. I, com dic, és un fenomen que es dóna sempre, i per tant és inevitable. Ara bé: també és cert que l’abandonament es produeix sobretot en acabar el primer curs. En pic els alumnes passen a segon, pràcticament tots acaben la carrera. Els que abandonen a partir de segon són una minoria. En aquest punt cal dir que els càlculs que la Generalitat fa per a dotar de diners les universitats es basen molt en els estudiants de primer (no exclusivament). Potser s’haurien de fer a partir dels estudiants que hi ha a segon.

e) Veus ultraliberals difonen la idea que, qui vulgui estudiar, que s’ho pagui. Són veus molt properes al Partit Popular. Com que aquest model és antisocial, responen que hi ha maneres de sufragar-se una carrera. El model més corrent per aquest posicionament polític és el del préstec. Hom pot recórrer a un préstec per a pagar-se la carrera i després retornar-lo quan treballa. Aquesta fórmula implica que hom s’està molts anys retornant el préstec. Malgrat que és present als Estats Units, hi veig un inconvenient enorme: la majoria d’estudiants universitaris troben feina a l’acabar la carrera, però en alguns casos no és una bona feina i estable, o una plaça a la funció pública. Potser els enginyers de seguida troben feina estable i ben remunerada, però això no passa en altres branques, com dret, lletres, turisme, treball social, etc. En aquestes branques, l’estabilitat laboral s’assoleix al cap de molts anys de treballar en precari (més o menys uns 10). Per tant, no es pot demanar a una persona que treballa en precari que comenci a retornar un deute. Potser les veus ultraliberals poden fer-ho perquè estan ben posicionades socialment i accedeixen més fàcil a aquesta mena de feines. Però això no passa entre famílies modestes: el fill que estudia a la universitat una carrera social pot aconseguir una bona feina, però només al cap d’uns quants anys.

10. QUÈ CAL FER?

Tornant a la pregunta del principi: què cal fer? Com he dit, és difícil prendre una determinació, per tots els factors que hi incideixen.

Abans de prendre cap decisió, crec que cal partir de dues premisses, per a mi irrenunciables totes dues, i per a la majoria de la població segurament irrenunciable la primera.

a) L’ensenyament superior és necessari. Una societat no pot passar sense.

b) Hi ha d’haver una bona oferta d’ensenyament superior públic a l’abast de tothom. Evidentment, qui vulgui estudiar una carrera ha de posar-hi diners. Però la quantitat de diners que hi ha de posar no pot ser elevada fins al punt de fer-lo desistir: si ha de ser a l’abast de tothom, ha de ser a l’abast de tothom.

Si aquestes dues premisses són vàlides, la decisió que s’hauria de prendre ha d’anar en aquesta línia: el curs 2012-2013 no s’haurien d’apujar les taxes universitàries; o, si s’apugen, ha de ser molt poc. No perdem de vista que el curs 2011-2012 ja es van apujar considerablement i algunes famílies estan al límit de poder mantindre un fill seu a la universitat. Un nou augment significaria que moltes persones deixarien d’estudiar la carrera (o molts que ara fan el batxillerat no farien carrera).

Aquest risc de despenjament és un fet. Ja he dit que alguns alumnes amb què parlo em fan notar que companys seus expressen la seva preocupació perquè estan fent un esforç enorme i potser no podran pagar més. Si aquest risc d’abandonament hi és (amb la conseqüent ruptura de l’ascensor social), la Generalitat no hauria d’aplicar cap apujament del preu de les taxes. Oimés si aquest abandonament implica que les universitats no tindran una major entrada de diners.

En aquest punt, qualsevol responsable de la Generalitat podria demanar-me quina contraproposta ofereixo per al manteniment de les universitats públiques. I té raó que cal oferir una alternativa.

Tal com ho veig, Catalunya genera prou riquesa econòmica per a finançar-ho. El problema és l’espoli fiscal a què Espanya sotmet Catalunya, i que ha sigut denunciat a bastament. Per tant, la solució al problema és que Catalunya sigui sobirana fiscalment. Es podran sufragar les universitats públiques (i molts altres serveis, com la sanitat) i no caldrà apujar taxes (ni universitàries, ni sanitàries, ni d’altra mena).

Si la Generalitat no vol exercir sobirania fiscal perquè prefereix la solució fàcil (apujar taxes) aleshores estarà comprometent un model de formació universitària que ha donat bons resultats. Impedirà a gent accedir a la universitat, de manera que l’ascensor social es redueix; i, per a més inri, no s’ingressaran gaires més diners. Això no ho hauria de trobar acceptable ningú: ni el familiar que té un fill a la universitat, ni el camioner que no té cap fill a la universitat, ni l’empresari que necessita bons treballadors, ni el polític que vol el millor per al seu país.

AFEGITÓ 1 (3-5-2012)

El 3-5-2012 els estudiants universitaris convoquen una vaga contra l’augment de taxes, coincidint amb la reunió del Banc Central Europeu a Barcelona. Amb motiu d’aquesta protesta, en Jordi Basté, a El Món a RAC1, ha entrevistat n’Arnau Mallol, líder estudiantí. Us recomano que us escolteu l’entrevista. En Mallol aporta moltes dades rellevants (per exemple, el preu de les taxes universitàries arreu d’Europa, on generalment són més baixes que aquí -tot i que en algun país són més cares, també-) i algunes idees respecte de com hauria de ser el sistema educatiu. En acabar els contertulians li han fet preguntes. En Vicent Sanchís ha demanat a en Mallol si els estudiants són conscients que paguen només el 15% de la matrícula, mentre que el 85% és sufragat per les administracions públiques (tal com apunto aquí). En Mallol ha respost una cosa interessant, que jo no m’havia plantejat, però que reporto pel seu enorme interès. Ha explicat que a la universitat s’hi fan dues coses, docència i recerca (cosa que tothom que coneix el món universitari sap). Doncs bé: segons ha explicat en Mallol, l’estudiant només hauria de pagar les despeses de docència, no pas les de recerca. Aquestes darreres haurien de ser assumides íntegrament per les administracions públiques (i potser també per patrocinadors privats -això ho dic jo, no ho ha dit en Mallol-). Si es parteix d’aquesta premissa, allò que paga l’estudiant (o la seva família) és si fa no fa la meitat del cost de la carrera. Crec que aquest enfocament és encertat: la recerca ha de ser sufragada no pas pels estudiants, sinó per les administracions públiques. Vist així, la càrrega econòmica sobre estudiants i els seus familiars és encara més gran. (Potseriorment en Sanchís li ha dit que és necessari que hi hagi recerca a les universitats perquè això fa que hi hagi una docència de primer nivell, i té raó. Però això no treu que la recerca hagi de ser sufragada sobretot per administracions públiques, penso.)

AFEGITÓ 2 (6-6-2012)

El rector de la Universitat Rovira i Virgili, Francesc Xavier Grau, com a president de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), ha sigut entrevistat per en Xavier Grasset a L’Oracle de Catalunya Ràdio (6-6-2012). Al programa s’han tocat altres temes, però s’han centrat força en la qüestió de les taxes universitàries. M’ha agradat molt la intervenció del rector Grau. Ha explicat amb deteniment que, a l’hora de tractar el sufragament de les universitats, més enllà de parlar de quant han de pagar els alumnes hi ha qüestions de fons a debatre o resoldre. Per exemple, com s’ha de sufragar una universitat. El rector entén que els governs haurien d’invertir-hi més. També creu que parlar de taxes universitàries en realitat vol dir parlar de fiscalitat i debatre àmpliament quina part ha de pagar la ciutadania de cada servei públic (sanitat, universitat, autopistes, aigua...). Són dues mostres del que ha dit el rector, en una intervenció que em sembla molt assenyada. Podeu escoltar el programa sencer aquí.

AFEGITÓ 3 (6-6-2012)

Al mateix programa hom es va fer ressò d’un report sobre taxes universitàries elaborat per l’Observatori del Sistema Universitari i presentat el mateix 6-6-2012. El report indica que un estudiant paga fins al 20% del cost de la carrera, en comptes del 15%. Podeu llegir la notícia aquí.

AFEGITÓ 4 (20-6-2012)

El digital Vilaweb ofereix quatre dades més sobre les taxes, just quan estan a punt de decidir-les. Us en recomano la lectura.

AFEGITÓ 5 (30-6-2012)

Finalment, la Generalitat, amb l’aprovació del Consell Interuniversitari de Catalunya (on participen les universitats catalanes), ha publicat el decret de preus de les universitats públiques per al curs 2012-2013. La decisió final ha sigut una mica salomònica. S’apugen els preus de les taxes universitàries, seguint el que fixava un decret del Govern espanyol emès a l’abril del 2012; però només ho fa per a rendes familiars mitjanes i altes (és a dir, famílies en què hom cobra bastant bé o molt). En canvi, els estudiants de famílies amb rendes baixes (és a dir, qui cobra poc) pagarà el mateix que el curs passat; i, en algun cas, fins i tot menys.

La mesura pot ser acceptable a una persona d’ideologia progressista, ja que es permet que la gent amb rendes baixes pagui el mateix que el curs passat (que, recordem, ja es van apujar les taxes) i no se’ls privi d’accedir a la universitat per una qüestió de preus. Per tant, aquest aspecte cal aplaudir-lo. És una mesura a priori bona.

Tanmateix, hi tinc una lleu objecció: castiga les rendes mitjanes. El llindar es troba cap als 45.000 euros anuals. Una família que ingressa aquesta quantitat pot veure com passa de pagar, per a son fill, de 1.200 euros/curs a 2.100 euros/curs. Estem parlant d’un augment a l’entorn del 50% (en alguns casos arriba al 66%). Potser -crec- el decret hauria hagut d’escalar una mica més aquesta qüestió. Per exemple, per a famílies que ingressen menys de 40.000 euros anuals, no apujar taxes, que és el que s’ha fet. Per a famílies que ingressen entre 40.000 i 50.000 euros anuals es podia haver apujat un 25%, i així passar de 1.200 euros/curs a 1.800 euros/curs. És un agument notable, però en general assumible per a aqueixes famílies. I per a famílies que cobren més de 50.000 euros anuals, l’augment podia haver sigut del 66%, i així passar de 1.200 euros/curs a 2.100 euros/curs.

Hi ha una tercera objecció, més de fons. Tal com va fer notar en Josep Cuní al programa 8 al Dia de 8TV (29-6-2012), per a estudiar un curs de la carrera de Medicina el curs 2012-2013, a Catalunya caldrà pagar 1.423 euros, mentre que a Andalusia només caldrà pagar 776 euros. Sent com és que a Catalunya és un dels llocs dels món on es paga més impostos, tal diferència és escandalosa. Si a Catalunya paguem tants impostos, les autoritats catalans no haurien de permetre que hi hagués una pujada de taxes universitàries. Al contrari: es podrien abaixar. Si no hi ha diners per al sistema universitari vol dir que algú malbarata els diners recaptats a ciutadans i empreses de Catalunya. És l’anomenat espoli fiscal: diners pagats per catalans que no reverteixen en serveis públics per a catalans, sinó per a altra gent d’Espanya. Per què hem d’aguantar pujades de preus públics si els catalans ja generem prou diner públic per a mantindre uns serveis públics d’alta qualitat i per a tothom?
 

Inventeu paraules, que és sa

A la Universitat Rovira i Virgili tinc els alumnes de 1r del Grau de Llengua i Literatura Catalana. També hi assisteixen estudiants d’altres carreres d’idiomes (anglès i castellà). Són una canalla la mar de trempada, amb potencial, amb ganes d’aprendre, amb capacitat per a absorbir el que els explico (no tan sols qüestions lingüístiques), preocupats per la societat i el seu futur. En fi, un grup eixerit. (Un cop vaig sentir dir a la ràdio a l’Andreu Mayayo, professor d’Història, que el millor de la universitat són els alumnes. Doncs això.)

A cops em trobo que algun alumne diu que el mot X el corregiria perquè no és als diccionaris. Aleshores dic que, si és un derivat predictible (és a dir, si s’hi ha adjuntat un sufix determinat), no cal que l’esmenin. Que deixin fluir la llengua.

El català té una gran capacitat per a crear de mots. Com qualsevol altre idioma. Ens pot semblar que el francès, l’italià o l’anglès tenen una gran capacitat neològica; i la tenen, de fet (la gandula es diu transat en francès, de transatlàntic; els italians anomenen el mòbil telefonino, si bé també tenen la solució més formal cellulare; en anglès van crear el mot workaholic ‘feinaddicte’; etc.). Però el català està a la mateixa altura. Una altra cosa és que, al català formalitzat que aprenem a l’escola i que es vehicula pels mitjans de comunicació importants, això no es vegi (o es vegi molt poc). Però capacitat per a créixer en té, i bastant més de la que sembla a primera vista.

En poso alguns exemples; segur que xalareu:

• Com n’hem de dir, dels participants al ral·li Dakar? (encara que es corri per l’Argentina i Xile, es diu així, el Dakar). Doncs dakarians, tal com fa el diari Regió 7 (“Tots els dakarians ja són a casa”, any 2010). No és als diccionaris, però no hi fa res. Ens cal l’adjectiu? Doncs avall.

• El mot deixalleria. S’ha format a partir de deixalla ‘resta, residu’, derivat del verb deixar. És un mot que llisca força bé, creat des de dins de l’idioma (tot i que pot haver-hi hagut influència del francès), tan de dins que no hi ha manera de traduir-ho al castellà.

• Qui no ha sentit a parlar d’una maragallada? En Pasqual Maragall, president de la Generalitat (2003-2006), per les seves pensades, va permetre que s’encunyés aquest terme que evoca una idea impregnada de genialitat.

• Hi ha una antiga moneda castellana, l’ochavo (és a dir, que valia una vuitena part d’una altra moneda). Això va donar el català xavo, que diem en frases com Això val quatre xavos ‘val molt poc’. El sufix -alla és col·lectivitzador, de manera que xavalla va acabar designant un aplec de monedes. (Algun lingüista va arribar a proposar, per a mi encertadament, que havíem de difondre xavalla per tal de substituir el castellanisme estrident suelto.)

• Quan hi ha una OPA, és a dir, una oferta pública d’accions, molts economistes parlen d’opar, de l’empresa opant i de l’empresa opada. Aquest joc derivatiu -que també es troba en castellà- és necessari per a designar tots aqueixos conceptes.

• Hi ha establiments de restauració que ofereixen truites. És una alternativa nostrada als búrguers ianquis. D’això se’n diu truiteria. N’hi ha a manta. Als anys 90 del segle XX, a Lleida, vora el Rectorat de la Universitat de Lleida, van posar-n’hi un (no sé si encara hi és; si algú hi passa que m’ho digui). També hi ha la truitera L’Ou d’Or, de Figueres; i la truiteria Flash-Flash, de Barcelona. Certament, la primera té un nom més adequat que la segona pel tipus de producte que s’ofereix; però tal volta a Barcelona necessiten menjar més de pressa que a Figueres...

• Si tens com a gana entre hores pots fer un mos. Si el mos és consistent rai; però sovint mengem una coseta de no-re. Llavors el que ens posem a la panxa és... com ho podem dir? Jo aposto per enganyaventres. Tant hi fa que no figuri als diccionaris: si s’entén (i s’entén perfectament) ja n’hi ha prou.

• En català es creen força noms d’acció amb el sufix -ment adjuntat a verbs: agermanament, enfosament, seguiment, moviment, acabament, agraïment, enviament, etc. Però quan es vol donar una idea d’exageració se sol posar en femení. Així, podem dir enfadament, emprenyament o empipament (tots tres sinònims) però també podem dir enfadamenta, emprenyamenta o empipamenta, que és més grossa. Aquesta distinció pot ser útil. Ma tia Mercè, de Falset, un cop va dir-me que No és el mateix el despiste que la despistamenta. I, efectivament, té raó.

• El món de les festes juvenils permet crear coses noves ben imaginatives. A l’associació juvenil vallenca La Fàbrica, per la festa de cap d’any del 2010-2011, van muntar la Capdanyada. I al poble de Ponts (Noguera) el jovent fa anys que organitza Lo Festeto (masculinització de festeta ‘festa petita’).

• Els valencians tenen els térmens menfot i menfotisme, creats a partir de l’expressió Me’n fot (d’això). Ja sabeu que el verb fotre vol dir de tot. Aqueixos mots poden servir per a fer fora els castellanismes passota i passotisme. Podem dir passo d’ell (com es diu en els jocs de cartes), però el sufix -ota (de valor despectiu) és vingut de fora i, si us hi fixeu, en català no creem nous derivats amb aquest sufix. Per tant, no siguem menfotaires i utilitzem el vistós menfot (Aquest paio és un menfot) i el més elaborat menfotisme (El menfotisme és una xacra).

• Fa molt temps que es parla de canviar les províncies per vegueries. Ara no entro a discutir-ho (de fet, és un canvi més que necessari, però els polítics solen ser reacis a canviar les estructures de poder, per obsoletes i afuncionals que siguin). Sí que m’agradaria fer notar que, en parlar de les vegueries, cal fer-ne un adjectiu. El que m’agrada més és veguerial.

• Un cop vaig sentir dir a una responsable d’un organisme governamental que, “en un atac de pidolància extrema”, havia demanat diners a un altre organisme per tal de sufragar una despesa. A pidolar ‘demanar caritat’ hi va afegir el sufix -ància, i d’aquí pidolància. Aquesta paraula tenia una formalitat aparent, bé que, de fet, era una manera d’accentuar la graciositat de l’acte.

• Si hi ha moltes coses podem usar el sufix -am (Quin cabellam!, vaig sentir dir al meu amic Bartomeu) o -ada (Quina cotxada!, va dir un cop la meva dona en veure una corrua de cotxes). Són sufixos corrents. La massa de seguidors del Barça rep el nom col·loquial de culerada, a partir de l’adjectiu culer ‘seguidor del Barça’. Aquest mot ha passat al castellà. Igualment, els diners també s’anomenen col·loquialment calés. Aquest mot evoca els gitanos, el poble caló, perquè hi havia unes monedes més fosques que d’altres (els gitanos tenen la pell més morena que la majoria d’europeus). Quan parlem de molts diners, doncs, diem calerada o caleram (els seguidors del Barça sovint diuen que tal jugador “ha costat un caleram” o “una calerada”). I en Jordi Salvat, a l’article “Idea empresarial!” (DelCamp.cat, 24-9-2009), usa el nom bitlletada (“Avui em sento generós i us plantejaré un projecte empresarial que, si el tireu endavant, en poc temps us farà navegar enmig d’una bitlletada indecent sense haver de recórrer a mètodes com els emprats per Fèlix Millet”). (En aquest mateix article d’en Salvat hi veiem el mot facturot: “Abans d’esmorzar ja el tens fet però el lliures al cap d’unes quantes setmanes passant un facturot del quinze”. És un altre cas de creació neològica expressiva, ara amb el sufix augmentatiu i sovint despectiu -ot.)

• El sufix -ada de ‘gran quantitat’, que acabem de veure, és especialment útil en tecs. Quan es vol dir una ‘gran menjada’ solem posar-hi el sufix -ada: una calçotada, una arrossada, una botifarrada, etc. Fins i tot fideuada, que en pronúncia valenciana és fideuà (com mascletà per mascletada, llauraor per llaurador, maür per madur, etc.). A les Terres de l’Ebre tenen les baldanes, i els estudiants de Catalana de la URV, quan fan una calçotada, alhora fan una baldanada. I això ho podem fer amb qualsevol menja (sempre que hom no estigui a règim, és clar). La Colla Pessigolla va fer una menjada de pizzes el 2009 i en van dir pizzada; ho podeu veure al seu blog, on un diu: “Espero q tornem a repetir això de la pizzada, perque també esteu fets uns artistes amb les masses de pizza!!”.

• Com que avui dia has de presentar un currículum brillant (si no, no ets res), ha aparegut una nova malaltia: la curriculitis. Consisteix a posar-hi tantes coses com sigui possible (també si tens gat). En el món acadèmic hi ha una variant d’aquesta malaltia, la publiquitis (cal publicar molt i en llocs destacats, per tal d’omplir el currículum).

• La darrera setmana de novembre i primera setmana de desembre del 2010, el diari satíric i canyer El Triangle alertava d’una Catalunya Ciucialista. Una altra manera de referir-se a la sociovergència, una aliança tàcita entre CiU i el PSC.

• Hi ha gent que consideren que, en certes coses, o s’hi va a totes o més val no anar-hi. És el que se’n diu tot o res. De l’actitud d’aquesta gent, com se n’ha de dir? Fàcil: totorresista. Aquest derivat apareix fins i tot en àmbits formals. Per exemple, al Diari de Sessions del Parlament de Catalunya del 4-3-2010 hi apareix una intervenció d’en Javier de Lucas Martín, un expert convidat a la cambra. Va començar la seva intervenció en català i acte seguit va dir: “Jo em trobe molt més còmode en castellà i, per tant, seguiré en castellà”, i dit i fet. Però a mitja intervenció diu: “yo creo que el argumento universalista que yo utilizo es un argumento que no es, si me permite la incorrección -es una incorrección aceptable, creo-, «totoresista», en el sentido de que nos coloca ante una lógica de o tot o res”. O sigui que l’home, tot i sentir-se més còmode parlant en castellà, per a expressar aquesta idea va haver de recórrer al català.

• El nadal del 2010, la cadena de botigues de congelats La Sirena va fer una campanya publicitària (com fa sovint, val a dir). Els tríptics (i també la ràdio i la tele) deien Aquest Nadal, Sirena’t, surt a compte. Feien un joc de paraules amb asserenar-se (joc que llisca més bé en castellà: serénate versus sirénate).

• El sufix -era permet designar les ‘ganes de fer una cosa’. Així, diem que tenim pixera ‘ganes d’orinar’, caguera ‘ganes de defecar’ o xarrera ‘ganes de xarrar’. A les Illes, tal sufix s’utilitza moltíssim, fins al punt que diuen que hom té casera ‘ganes de casar-se’; que el temps no té ploguera ‘sembla que no plourà’; o fins i tot podem llegir dormiguera ‘ganes de dormir’ (“es teu llit fa dormiguera”, fotolog d’Ezgaradeus, de Palma, maig del 2009). I n’hi ha molts més exemples. Si algú té exemplifiquera, que posi exemples a l’apartat de coments.

• Al llibre Se sabrà tot, d’en Xavier Bosch (2010), hi llegim (pàgina 21) “Endreçava les seves coses fins a la collonèsima”. A la collonèsima: un nou numeral.

• Per a feminitzar oficis i càrrecs (i altres conceptes) disposem del sufix -essa. Així, tenim alcaldessa, jutgessa, sastressa, deessa, vampiressa, tigressa. (Als noticiaris de TV3 s’entossudeixen a dir la jutge, usant una solució ben allunyada de la parla popular, on es diu jutgessa. I això que a TV3 mateix empren el terme sastressa als crèdits dels programes. En fi.) Com que vivim en l’era de la correcció política, els patges dels Reis Mags també poden ser dones. D’aquí que es creï el mot patgessa, com fa servir l’Ajuntament de Campdevànol (3-1-2011).

• Si us passegeu per l’avinguda Catalunya de Tarragona veureu que hi ha un establiment de menjar que té per nom La Picateca. Un nom així convida a fer un tast!

• El català crea molts noms d’acció amb el participi de passat (en femení) d’un verb. Així, una frenada ‘fet de frenar’, una encaixada de mans ‘fet d’encaixar les mans’, una caminada ‘fet de caminar, excursió’, una abraçada ‘fet d’abraçar-se’, una cantada d’havaneres ‘fet de cantar havaneres’, fer una telefonada ‘trucar per telèfon’, la portada d’aigua de Sant Magí ‘fet de portar aigua’, una badada ‘fet de badar’, una bona rebuda ‘fet de rebre bé algú o alguna cosa’, fer una ferida a algú ‘ferir’, fer una llegida ràpida ‘llegir ràpidament una cosa’, la caiguda de les accions ‘acció de caure’, la fosa de neu ‘acte de fondre’s la neu’, la represa ‘acció de reprendre una cosa’, una bestreta ‘allò que es bestreu’, etc. A partir del verb quedar ‘fet de trobar-se dues o més persones’ hom pot dir una quedada. Al fotolog de Cheltenham07 hi llegim: “Aquí una foto de l’última quedada” (setembre 2008). És magnífic.

• El novembre del 2010, el Consell Comarcal de l’Alt Camp va editar uns fulls amb motiu d’una campanya perquè hom posés xip al gos. L’expressió posar xip és llarga, certament. Doncs al Consell Comarcal de l’Alt Camp ho van resoldre per la via ràpida (i encertada): el full tenia per títol Xipa’m i censa’m. No es van quedar aquí: al revers hi ha una mica més d’informació i hi llegim: “omple la sol·licitud pel xipatge del teu gos”. Aquesta mena de verbalització és d’allò més productiva. Així, jo a voltes uso el verb cafeïnar-se (dic “Anem a cafeïnar-nos?”), una manera lúdica de dir que em cal prendre un cafè per tal d’eixorivir-me, perquè puc estar una mica abatut. També hi ha el verb clicar, a partir de l’onomatopeia clic ‘acte de pitjar el botó del ratolí informàtic’. Aquest verb existeix en totes les llengües de la vora, però els xiquets catalans i andorrans n’han estès el significat: ara ja “cliquen” els botons de l’ascensor o els la pantalla del caixer automàtic. Per tant, podem dir que, en un futur molt proper, en català clicar també serà sinònim de pitjar, prémer. Semblantment es fa servir el verb lincar ‘fer un enllaç entre pàgines web’ i ‘establir una connexió entre idees’, a partir de l’anglès link ‘enllaç’. Potser no cal, ja que podem dir enllaçar, connectar... Finalment, tenim l’aplicació del Twitter, que ha donat el verb tuitejar (calcat de l’espanyol) però també piular i el derivat piulada (del qual he parlat adés) ja que l’anglès twitter significa ‘un ocell, cantar; piular; el fet de piular’. Aquest nou significat de piular més enllà dels moixons se suma a un altre, ‘explicar alguna cosa’, ja usual en català de fa temps (Si ta mare et pregunta què fem, tu ni piulis, entesos?).

• Al programa Els Matins de TV3 (30-11-2010), a l’espai de la tertúlia, es parlava d’en José Montilla (president de la Generalitat sortint) i de n’Artur Mas (president entrant). Vegeu què es va dir quan els tertulians volien crear adjectius: en Vicenç Villatoro va dir montillà (i montillanament); en Josep Cuní va dir montilià (llatinitzant-ne un xic el nom), arturista i masista; i en Juan Carlos Girauta va dir arturí. Més diversitat és gairebé impossible.

• I si ens cal dir que una cosa es pot fer? Cap problema: posem el sufix -ble a l’arrel verbal. Molts d’aquests derivats ja són als diccionaris: desitjable ‘que és de desitjar’, inservible ‘que no serveix’, imprimible ‘que pot ser imprès’, etc. Però sovint en necessitem de nous; doncs els creem i els diem. Així, agafable (“Aquest xicot és escorredís: és poc agafable”). O votable: bé hem de poder dir que “tal opció política és invotable” perquè no ofereix solucions als problemes socials.

• A Andorra, una de les primeres línies de busos urbans va ser coberta per l’empresa Clípol. És un acrònim de Climent i Pol, els dos propietaris de l’empresa. Per això avui els andorrans (sobretot la gent més gran o de mitjana edat, no tant el jovent) anomena clípol l’autobús (podeu sentir una frase com “Agafem el clípol?”).

• El sufix -aire indica generalment una ‘persona que fa una cosa’; també dóna adjectius (és el seu sentit original). Així, dansaire, escombraire, etc. A la Catalunya Nord fins i tot diuen pescaire ‘pescador’, caçaire ‘caçador’ per influx de l’occità. Tot i ser un sufix aparentment poc usat, es fa servir prou. Per exemple, a Tarragona hi ha una de les primeres xarxes ciutadanes d’internet, Tinet; els seus usuaris s’anomenen tinetaires. En altres àmbits d’internet també s’utilitza: blocaire ‘persona que fa blogs’. En altres camps n’hi ha més mostres. La maionesa Hellmann’s va emetre un anunci per televisió el juny i juliol del 2011. L’anunci consistia en una tirallonga de mots en -aire, com maionesaire i quetxupaire. Igualment, al número de novembre del 2010 de la revista Súpers!, del Club Super 3, en parlar de diversos llibres infantils, escriuen: “Tres contes preguntaires per abordar els teus dubtes existencials”. L’adjectiu preguntaire és adequat pel context: fa referència als infants que formulen preguntes a sons pares.

• Ma filla, quan tenia 6 anys (any 2010), va demanar si compraria una colònia en una colonieria. Ja té raó: si hi ha papereries, copisteries i floristeries, per què no hi ha colonieries?

• A l’Ordal (Penedès) hi ha una barana que, el novembre del 2010, tenia guixada una inscripció següent: ordalencament. Ni més ni menys. Una afirmació identitària concisa i per això mateix impactant. Som nosaltres, i aquí som. Hom no pot reivindicar-se amb més impacte i alhora precisió.

• I qui no s’ha sentit alleujat quan, en voler dir una cosa i no li surt el nom de la cosa, ho resol amb un daixonses o un dallonses?

I per què és important inventar paraules (a partir dels recursos propis, com adjuntar-hi sufixos, crear compostos, fer truncacions, etc.)? Doncs perquè una llengua ha de poder créixer per si sola. Malament si l’encotillem. Malament també si només creix perquè rep interferències de llengües superposades culturalment (en el cas català, avui serien el castellà, el francès i l’anglès). Fem-la créixer des de dins; i deixem-la créixer quan creï brots per iniciativa pròpia. Que no es torni mústia! Com deia l’enyorat Joan Solà, que no se’ns revollin les paraules al diccionari, que el diccionari no faci pudor de resclosit. Avant amb la creació nostrada, avant!

AFEGITÓ (10-12-2011)

Cal esmentar el formant -sfera per la seva singularitat. El seu ús va estendre’s en el món internàutic quan van popularitzar-se els blogs. Significa ‘conjunt de blogs relacionats’ i, per tant, ja no té el significat original d’‘esfera’ que veiem en atmosfera, biosfera, semiesfera, etc. Va generar mots com blogosfera o blocosfera ‘conjunt de blogs relacionats’ i catosfera ‘blogosfera catalana’. En català, aquest formant ha tingut una vitalitat inusitada en adjuntar-se a topònims i crear, així, les denominacions de les blogosferes de regions, comarques, ciutats i altres àmbits, com Penedesfera ‘blogosfera del Penedès’, Ebresfera ‘de les Terres de l’Ebre’, Pirineusfera ‘del Pirineu’, Vallesfera ‘del Vallès’, Pallarsfera ‘del Pallars’, Osonasfera o Osonosfera ‘d’Osona’, Bagesfera ‘del Bages’, Maresmesfera ‘del Maresme’, Anoiasfera o Anoiaesfera ‘de l’Anoia’, Ripollesfera ‘del Ripollès’, Berguedasfera ‘del Berguedà’, Lluçanesfera ‘del Lluçanès’, Girosfera o Gironasfera ‘de Girona’, Lleidasfera ‘de Lleida’, Tarracosfera ‘de Tarragona’, Reusosfera ‘de Reus’, Terrassasfera ‘de Terrassa’ (que no ha quallat, però en Joan Rovira se’l va plantejar), Barcelonasfera ‘de Barcelona’, Gràciasfera ‘de la vila de Gràcia’, Eixamplesfera ‘de l’Eixample barceloní’, etc., i encara amb altres sentits, com Ateneusfera ‘trobada de blogaires de l’Ateneu Barcelonès’. Una mostra no tan sols de la creativitat lèxica dels internatures, sinó també del tremp de la nostra societat. Bravo pels blogaires del nostre país!

A “todos” els del PP: potser que consultéssiu el diccionari abans de fer propostes polítiques...

(Aquest opuscle s’adreça als militants, simpatitzats i votants del PP de Catalunya. Especialment, va adreçat als meus conciutadans Alícia Sánchez-Camacho i Jorge Fernández Díaz, persones llestes i per tant capacitades per a capir-lo i, doncs, copsar les incongruències del discurs del seu partit. Si no se n’han adonat fins ara no és per manca d’intel·ligència, evidentment; deu ser perquè no es pot estar en tot. Què hi farem! Veam si aquest escrit meu els ajuda. Alícia i Jorge, preneu-vos-ho com una ‘carta oberta’. També voldria adreçar-lo al futur president del Govern central, en Mariano Rajoy; però el traductor del Google encara és deficient i presenta mancances en algun aspecte morfosintàctic. Alícia i Jorge, si podeu transmetre a en Rajoy el contingut d’aquest escrit, us estaré agraït. Ja us pagaré un cafetonet el dia que vingueu a El Álamo d’Alcover a fer la calçotada -però aviseu-me quan veniu-. Som-hi.)

El Partit Popular (PP), amb vistes a les eleccions espanyoles del 20-11-2011, ha fabricat un espot televisiu que es passa per TV3 i altres canals en els anomenats blocs de propaganda electoral. El clip està molt ben fet. S’hi veu gent, bé que no se’n veuen les cares. Aquesta gent mostra una tirallonga de rètols amb idees clares i concises, com ara que hom vol feina, que la jubilació estigui assegurada, etc.

A l’espot hi ha un detall grinyolant. A TV3, els rètols del vídeo estan en castellà (almenys les vegades que jo l’he vist). Un dels rètols du una frase segons la qual el PP vol ser el govern de “todos”. No ho diuen només a l’espot: també als mítings, al seu web, etc. (vegeu la notícia “Quiero ser el Presidente del Gobierno de todos los españoles” en boca d’en Mariano Rajoy, 8-10-2011). Vull dir que és una de les idees força que més volen transmetre al conjunt de la ciutadania de l’Estat: volen ser un govern de “todos”, per a “todos”, etc.

(En català, aquest “todos” es tradueix per “tothom”. El castellà -com el francès- no té una paraula per a designar la totalitat de persones, a diferència del català, més precís en aquest punt. Per això fan servir l’adjectiu “todo” en plural. A cops també empren l’expressió “todo el mundo”, si bé té un deix col·loquialitzant; i també existeix l’expressió “todo cristo”, amb un biaix encara més col·loquial. Per la concisió i el registre, a l’espot és millor “todos”, esclar.)

La frase amb aquest “todos” és, pel cap baix, estrident. Coneguda és l’aversió que produeix la llengua catalana entre molts dirigents del PP (certament no pas tots, cal dir). L’aversió és tal que l’esmentat partit té la pensada d’emetre un espot publicitari per a captar vots al canal públic català en castellà. Si passen un espot en castellà per TV3 és perquè consideren que els ciutadans espanyols catalanoparlants s’han d’empassar sisplau per força la versió castellana (és la visió del món ordeno y mando, vaja).

I em demano: això és voler ser el govern de “todos”?

L’adjectiu “todo” implica un abast absolut, que no deixa fora ningú, absolutament ningú. Es pot comprovar consultant el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua. Per tant, “todos” vol dir el 100% de la població de l’Estat espanyol (incloent-hi els immigrants, els menors d’edat, els refugiats polítics, etc., i també els independentistes catalans i bascos amb les seves aspiracions polítiques).

Doncs bé: si un partit vol ser el govern de “todos”, d’absolutament tothom, això vol dir respectar els qui parlen català i treballar per la seva llengua i cultura, per la simple raó que -ara com ara- els qui parlen català formen part del “todos” a què es refereixen. En conseqüència, això vol dir que el PP i el Govern espanyol en mans del PP (quan passi això) ha d’adreçar-se en català a aquesta gent, agradi o no. Altrament, dir que hom vol ser el govern de “todos” i excloure una part dels “todos” és una incongruència com una casa de pagès i/o una estafa envers tots (ara sí) els votants.

El problema del que plantejo és més que una incongruència semàntica. La idea que el PP vol ser el govern de “todos” i alhora no practicar-ho quan en té ocasió fa malpensar. No té gota de congruència. I la pregunta cau pel seu propi pes. Com pot aspirar un partit polític a guanyar-se la confiança de la gent si diu una cosa i en fa una altra?

(Val a dir que el PP ha donat altres mostres d’incongruència. Fa poques setmanes, en Jorge Fernández Díaz, al Congrés de Diputats espanyol, feia un al·legat en contra que TV3 es rebés al País Valencià, argumentant que l’Estatut d’autonomia valencià parla de valencià i no de català. A banda que en Fernández Díaz faria bé d’assistir a alguna classe d’una facultat universitària on s’explica això, la qüestió és més simple. En efecte, encara que la parla barcelonina i la parla valenciana fossin llengües diferents, quin problema hi ha a rebre al País Valencià una emissora de televisió espanyola com TV3? I si hom entén que variants d’una mateixa llengua no s’han de fer arribar per via televisiva a d’altres zones, com és que les televisions espanyoles passen culebrots sud-americans? Em va estranyar que en Fernández Díaz es prestés a vehicular una fal·làcia com aquesta en seu parlamentària, perquè com he dit és un home llest. Poc m’ho esperava, d’ell, francament.)

Per ventura algun militant del PP dirà que la majoria de catalanoparlants tenen capacitat d’entendre el castellà. És cert. De fet, una part significativa de la població catalana té capacitat d’entendre 3 o 4 llengües, i en algun cas més i tot (cosa que, per cert, fa quedar malament uns quants presidents espanyols, incloent-hi el que vindrà). Però jo no estic parlant de la capacitat d’entendre idiomes. Estic parlant d’usos lingüístics institucionals, que s’articulen al marge de la capacitat de comprensió d’idiomes per part de la població. En efecte, si s’apliqués la idea que, com que hom ja sap un idioma, no cal vehicular informació en cap altre idioma, a Catalunya no hi veuríem ni un sol text en castellà, per exemple (el català és entés per vora el 90% de la població, independentment de la seva llengua materna). Però el PP entén que el castellà ha de ser present arreu de Catalunya, incloent-hi àmbits institucionals. No es pot negar que tenen una coherència discursiva dúctil...

En fi: als nois del PP i als seus adlàters se’ls pot dir que o deixen d’emprar el mot “todos” mentre menystenen la llengua catalana (si no volen ser titllats d’incongruents), o realment apliquen el criteri i passen a respectar, defensar i promoure la llengua catalana arreu de l’Estat espanyol i a l’estranger, sia com a partit sia com a govern (actuació que sí que seria d’un govern de “tothom”). I espavil, que hem de saber si es pot deixar en mans de gent incongruent el govern d’un Estat que es desfà a passos de gegant.

L’editorial Moll ens necessita; i nosaltres necessitem l’editorial Moll

L’Editorial Moll ens necessita. Aquest és el títol d’un apunt publicat al blog Si vivim, coses veurem, d’en Miquel Àngel Maria. Aquest blogaire ens anima a adquirir llibres d’aqueixa editorial. Vegem per què.

Moll és una empresa editora de Mallorca. Va ser creada per en Francesc de Borja Moll, gramàtic menorquí. Com a empresa és una peça molt important per al manteniment i la difusió de la cultura catalana a les Illes Balears-Pitiüses. La quantitat de llibres que ha publicat de temàtica històrica, geogràfica, lingüística, didàctica, etc., és considerable atesa la seva mida. Alguns són de gran importància per a la cultura catalana. Pensem en el Diccionari català-valencià-balear (10 volums), una obra magna que intenta recollir tot el vocabulari de tot el domini lingüístic català. O el Glossari general lul·lià (5 volums), d’en Miquel Colom, que recull i sistematitza el lèxic usat pel teòleg i filòsof medieval Ramon Llull. En Llull és un autor prolífic (en llatí i en català) de gran importància per al pensament europeu i molt creatiu a l’hora d’elaborar discurs, fins al punt que en les seves obres es documenten força mots derivats. Per cert que Moll va publicar un llibre meu, La composició culta en català, de l’any 2009. Hi descric un recurs que té el català per a crear paraules noves: recórrer a formants grecollatins, d’on surten vocables com cefalàlgia, fonoteca, hemorràgia, bivalve, etc. Tot i que el llibre se centra en el català, també és útil per a qualsevol llengua romànica, atès que totes disposen d’aquests recurs i l’usen igual que en català. (El que es veu a la portada és un bocí de l’aqüeducte romà de Tarragona, popularment conegut com a pont del diable, que permet fer un paral·lelisme entre arquitectura clàssica i llenguatge culte actual.)

Actualment l’editorial Moll té problemes financers i està en concurs de creditors. Els propietaris consideren que poden sortir-se’n; però lògicament la situació actual no és fàcil. Per això hi ha gent que s’ha decidit a comprar-los algun llibre. A vegades hi ha obres que ens poden interessar poc o molt, però acabem no comprant-les. Doncs potser ha arribat l’hora de comprar-ne, com a ajut envers una editorial que passa moments delicats. Com més llibres hagi venut Moll, més capacitat tindrà de fer front al concurs de creditors i continuar la seva activitat amb normalitat.

Si entreu al cercador (a la part dreta del web, on hi diu “cercar un llibre”) podreu trobar-hi una quantitat considerable d’obres, de temàtiques variades; incloent-hi contes infantils. Segur que algun llibre serà d’interès vostre, per poc que us interessi la cultura, la història, la llengua, etc. Tots els llibres que hi ha al catàleg, per antics que siguin, us els poden facilitar, ja que l’editorial no destrueix llibres antics (pràctica que es dóna en altres editorials grans).

Sí, l’editorial Moll ens necessita. Però no perdem de vista que la comunitat lingüística i cultural catalana també necessita l’editorial Moll. No ens podem permetre de perdre-la. La veu catalana ha de ressonar amb força -com ho fan altres veus en tot el planeta- i una manera de fer-ho és disposar d’un bon conjunt d’editorials (al costat, és clar, de presència en altres àmbits, com internet, la premsa, etc.). Moll és una peça fonamental d’aquest engranatge -la baula illenca, en podríem dir- i comprar-los algun(s) llibre(s) pot ajudar a fer que, en un futur, tiri endavant. Per tant, puc dir als qui responguin a aquesta crida que gràcies a la bestreta.