dissabte, 24 de desembre del 2011

Torna Carolíngia

(Abans de començar a llegir aquest apunt, us suggereixo que feu un cop d’ull a altres apunts del blog, com "La Unió Europea, vers la des-Unió?", "Els grans canvis socials arriben de sobte (agradi o no)", "La Tercera Globalització" i fins i tot "«España va bien» (sic)". Poden servir com a contextualització per al que explico tot seguit.)

El desembre del 2011, a la Unió Europea s’ha produït un cop de timó. O, més ben dit, un cop de puny sobre la taula (amb el un posterior viratge de rumb derivat del cop de puny).

El president francès, en Nicolas Sarkozy, i la cancellera alemanya, n’Angela Merkel, s’han posat d’acord per a reconduir la situació tan
delicada en què es troba la Unió Europea. Tal delicada situació té a veure amb la crisi de dèficit públic i de deute sobirà, que afecta molts països. Però en el fons hi ha una crisi política considerable, per falta de lideratge i d’objectius clars (vegeu l’apunt en aquest blog "La Unió Europea, vers la des-Unió?"). Aquesta crisi política ja fa temps que s’arrossega, però ningú no feia res. Ara bé: la manca de tremp polític només fa que agreujar la situació econòmica, i en Sarkozy i na Merkel se n’han adonat. Per tant, no hi ha més remei que refer (reformar?, reformular?, refundar?) la Unió Europea per tal de dotar-la de més capacitat política.

França i Alemanya han vist que tenen de liderar aquest procés. Però liderar no vol dir tan sols ser el primer a proposar, sinó actuar i fer actuar. Almenys és així en els temps que vivim, convulsos i agitats. Per això han imposat mesures dràstiques als altres països membres de la Unió Europea, com si aquests no tinguessin sobirania. Vegeu el rescat de Grècia, amb mesures draconianes; la negativa alemanya a emetre eurobons conjunts (deuen pensar que no tenen de resoldre els problemes dels seus socis); l’obligació de canviar constitucions a la resta de socis; o les condicions que han volgut imposar a la Gran Bretanya (tema que tot seguit reprenc).

En aquest procés dirigit per França i Alemanya, la resta de països de la Unió Europea poc hi tenen a dir. Bàsicament perquè són petits (cas de Dinamarca, Holanda, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia,  Lituània, Letònia, Estònia...); o perquè, tot i ser grans, geogràficament estan allunyats del centre i per tant no tenen pes en les decisions (cas de Romania o Polònia); o perquè, tot i ser grans, estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna (cas d’Espanya i Itàlia); o perquè alhora són petits i estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna (cas de Bèlgica o Hongria); o perquè alhora són petits, estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna i geogràficament estan allunyats del centre (cas de Grècia, Portugal, Irlanda i Xipre). Ja veieu que el panorama és ben galdós.

En aquest context, l’únic país amb una certa mida -i una certa entitat política per trajectòria- per a fer de contrapès a francesos i alemanys és la Gran Bretanya. Però França i Alemanya s’han posat durs en les noves condicions que han de complir els països membres de la Unió Europea, que la Gran Bretanya no accepta. Tot plegat ha desembocat a la gairebé sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Aquesta situació no s’ha donat de cop i volta: entre els britànics hi ha bastant euroescepticisme i la Gran Bretanya ja no va ingressar a la zona euro (manté com a moneda la lliura esterlina). Per tant, estem parlant d’un terreny ja poc propici a la integració total britànica a la Unió Europea.

Tal com està tot, ja es veu que la Unió Europea va cap a una reformulació, i que tal reformulació implicarà moltes coses: potser la desaparició de l’euro (o el trencament de la zona euro); i potser la marxa de la Gran Bretanya.

Si la Gran Bretanya ix de la Unió Europea, França i Alemanya faran i desfaran a gust. La resta de països no pintaran res. En efecte, a banda dels tres països en dansa en aquest ball de cadires (França, Alemanya i la Gran Bretanya), l’escenari geopolític europeu pot quedar més o menys així:

a) Els països mitjans-petits situats entorn de França i Alemanya i amb una certa afinitat cultural amb aquests dos, com Holanda, Luxemburg, Dinamarca i Àustria, poden acabar seguint (de grat o per força) el nucli dirigent francoalemany. Bèlgica és de facto un Estat binacional francòfon -els valons- i neerlandòfon -els flamencs- i, per tant, entraria en aquesta llista, si bé segurament sota la forma de dos Estats.

b) Tots els països de l’Europa de l’Est (Lituània, Letònia, Estònia, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Ucraïna, Hongria, Eslovènia, Croàcia, Romania, Bulgària, etc.) poden acabar sent satèl·lits dels països germànics (Alemanya i Àustria). És possible, però, que Rússia recuperi influència sobre alguns d’aqueixos països, sobretot els que formaven part de la Unió Soviètica i també Polònia.

c) Els països nòrdics (Suècia, Finlàndia, Noruega) es mantindran a una certa distància de tot plegat. Més o menys com han fet fins ara, val a dir: Noruega ha intentat dos cops d’entrar a la Unió Europea (1971 i 1994) i en les dues ocasions l’ingrés no s’ha materialitzat.

d) Els països mediterranis (Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal,  Sèrbia, Croàcia, Albània, etc.) prou feina tindran a no quedar reduïts a un rol secundari (si és que mai han aixecat realment el cap). I si tenien deliris de grandesa que despertin del somni. Potser el nord d’Itàlia, enganxat a França i Àustria i amb una economia prou potent, es decantarà cap a l’aliança francogermànica.

e) De la seva banda, els països que han orbitat tradicionalment a l’entorn d’Anglaterra (és a dir, Irlanda i Escòcia) potser preferian mantindre’s dins la Unió Europea per tal d’evitar ser xuclats de nou per la metròpoli anglesa. Més val estar al club dels nombrosos -i llunyans- que estar sol davant un gegant amb ganes de tutelar-los. L’experiència els menarà a adoptar aquesta fórmula (Irlanda es va independitzar de la Gran Bretanya el 1921 i Escòcia ho farà aviat).

f) El nord d’Àfrica també rebrà, ni que sigui indirectament, l’onada de la reforma europea. El Magrib (Tunísia, Algèria, el Marroc) mantindrà relacions amb França, com ha fet tradicionalment.

g) Finalment, al Mediterrani oriental hi ha una disputa per l’hegemonia regional entre Israel, Turquia i Egipte. Les tibantors entre aqueixos tres països al llarg del 2011, però també entre Turquia i França (desembre del 2011), poden interpretar-se en aquest sentit. Tanmateix, allà tot és massa convuls (el conflicte araboisraelí, la qüestió de Palestina, la qüestió del Kurdistan, el conflicte turcoarmeni, la Primavera Àrab, etc.) per a entrellucar cap on es decantarà tot plegat.

Per tant, anem cap a un escenari geopolític en què França i Alemanya constituiran un nucli poderós i emergent, que dictaran els passos a seguir a la resta d’Europa (i potser fins i tot el Magrib), a excepció de la Gran Bretanya i l’àrea d’influència que pugui controlar Rússia. No és un escenari gaire diferent del que hauria somniat n’Adolf Hitler, amb la diferència que el dictador alemany va emprar la força (guerres, ocupacions, genocidi) i la resta del món va haver d’aliar-se per a parar-li els peus (per sort de tothom, val a dir). Ara els dirigents francesos i alemanys ho hauran aconseguit per la via d’imposar una nova estructura política en què tothom, afeblit per la crisi econòmica, ha d’acotar el cap.

Argòticament, la premsa i la classe política usa el terme eix francoalemany per a designar l’entesa entre ambdós països quan la fan servir com a mesura de pressió i acció. Però aquest pol de poder ja s’havia manifestat abans. En efecte, estem parlant de l’Imperi Carolingi. Va ser una estructura de poder pròpia del poble franc (una tribu germànica assentada al nord de França) que va durar des de mitjan segle VIII fins a mitjan segle IX, amb el màxim moment d’esplendor sota l’emperador Carlemany. Aquest imperi abastava els actuals França, Alemanya, Països Baixos, Àustria, Suïssa, nord d’Itàlia i el vessant sud del Pirineu. Aquest darrer territori era controlat per noblesa visigòtica local (l’emperador sovint s’intitulava de francs i gots) i hom l’ha anomenat Marca Hispànica.

Com es pot veure, l’escenari geopolític a curt-mitjà termini pot ser una reproducció del mapa europeu de l’any 800. En definitiva, l’aprimament de la Unió Europea ha comportat el ressorgiment de Carolíngia. Deu ser que la història es repeteix.

Per cert: als segles VII-IX, Catalunya ja formava part de Carolíngia. Si més no la Catalunya Vella (o Catalunya comtal, que també se n’ha dit), és a dir, les terres entre el Llobregat-Montsec i el Pirineu. Com que era un territori de l’emperador franc, en àrab els habitants d’al-Àndalus l’anomenaven
Ifranja, és a dir, França. No en va abans de l’any 800 les ciutats de Girona i la Seu d’Urgell van passar lliurement a la sobirania franca; i Barcelona va ser conquerida pels francs el 801. Veam si, amb la nova configuració d’Europa (llegiu-hi el ressorgiment de Carolíngia), Catalunya hi serà com va ser-hi fa més de mil anys. Suposo que tothom entén que Catalunya no pot quedar-se al marge d’aquesta nova configuració geoestratègica que s’està forjant i, doncs, ha de plantejar-se si vol tindre un rol semblant al d’Holanda o al de Grècia.

(Com a addenda, podeu llegir-vos lapunt "Anglaterra contra Alemanya", del blog de n’Enric Vila, Dietari a destemps.)

AFEGITÓ (28-12-2011)

Per a sorpresa meva, al blog Dies de Fúria acaben de posar-hi (de fet, reproduir) un escrit de l’any 2006 en què s’explica per què els catalans (i illencs, i andorrans, i valencians...) celebrem Sant Esteve i Dilluns de Pasqua. Aquestes celebracions tan catalanes (i tan poc espanyoles) tenen l’origen en una disposició legal de l’Imperi Carolingi. Una altra conseqüència del fet que Catalunya pertanyia a Carolíngia i Castella no. Per cert: no és estrany que el govern del PP a les Illes hagi dictaminat que, l’any 2012, Sant Esteve no hi serà festiu. Potser és que volen esborrar tot vestigi de l’herència carolíngia en terres catalanes... i imposar-hi les castellanes. De debò algú creu que és bo per a una societat fer-li trontollar els pilars de la seva cultura?
 

diumenge, 18 de desembre del 2011

“España va bien” (sic)

Cap a l’any 1997, quan l’economia espanyola començava a florir a base de totxo (l’anomenada bombolla immobiliària), l’aleshores president espanyol, en José María Aznar, va dir que “España va bien” (sic).

El setembre del 2008, el següent president espanyol, en José Luis Rodríguez, va afirmar públicament a Nova York que “El sistema financiero español es quizás el más sólido” (sic), i es vantava que Espanya havia superat Itàlia en renda per càpita i que en 3 o 4 anys superaria França (sic). Aquesta idea de superar Itàlia i França en un indicador econòmic, el president Rodríguez ja l’havia exposat el gener del 2008.

La tardor del 2008 començava la pitjor crisi econòmica des de l’any 1929 (el que l’economista barceloní Santiago Niño Becerra, de l’Institut Químic de Sarrià, anomena crash del 2010). Aquesta crisi ha arribat a ser d’una cruesa enorme a Espanya. Arribats al 2011-2012, a Espanya hi ha vora un 25% d’atur (entre el jovent, gairebé un 50%); diverses entitats d’estalvi intervingudes; una morositat pels núvols; administracions públiques amb un dèficit astronòmic a frec de la insolvència; empreses grans en fallida, especialment del sector del totxo; empreses petites a punt de fallir per la davallada del consum i impagaments de les administracions públiques; una retallada considerable dels serveis públics; i un empobriment generalitzat.

Vist en perspectiva, les declaracions dels presidents espanyols Aznar i Rodríguez fan riure (per no dir que fan plorar). 


A les portes de la pitjor crisi econòmica que Espanya ha viscut mai, el president espanyol es vantava de la situació econòmica. I anys abans, l’anterior president es mostrava cofoi d’un progrés econòmic que, per la seva naturalesa, acabaria desembocant a la crisi esmentada. Semblen escenes tretes d’una pel·lícula italiana dels anys 50 del segle XX.

A un adolescent li diuen: “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. L’anomenada saviesa popular es manifesta en dites més o menys fixades que, com a tals, es poden repetir i transmetre de generació en generació. D’aquesta manera es fa arribar a les generacions futures informació acumulada per les generacions pretèrites. D’aquí vénen frases fetes i refranys com “Qui de jove no treballa de vell dorm a la palla”, “Gos bordador, poc mossegador”, “Més val ocell en mà que cent a volar” o “Més val boig conegut que savi per conèixer”. No es pot menystindre aquesta via de transmissió de la informació, perquè té unes bases sòlides. “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. Doncs això. Veam si els dirigents polítics i econòmics espanyols fan cas de la saviesa popular i del sentit comú i n’aprenen.

dimecres, 7 de desembre del 2011

I tu, indignat, ja pagues IVA?

Sí, benvolgut indignat, tens raó. Vivim una de crisi econòmica, social i política de magnituds considerables. El sistema pràcticament està en col·lapse. I hi ha responsables d’aquesta situació. Els banquers que, per cobdícia, apostaven perquè tothom rebés crèdits, al marge de la capacitat real de tornar els diners i sense tindre en compte que les bonances van seguides sempre de penúries. Els polítics, que molts cops no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies, mirant més de repartir-se el pastís que no pas de servir el país i la seva gent. I els qui han practicat la corrupció política, l’enxufisme, el cobrament de dietes astronòmiques en organismes diversos per assistir a un parell de reunions i, en definitiva, el malgastament que es troba en moltes administracions públiques. Amb aquest panorama és normal, és del tot justificat, que estiguis indignat. Jo també.

Però permet-me una pregunta. I tu, ja pagues IVA?

L’impost sobre el valor afegit (IVA) es carrega sobre moltes coses. Les tomaques que comprem al súper o els joguets que adquirim de cara a Nadal i Reis, per exemple. Però també les petites reparacions que fem a casa: pintar una habitació, canviar aixetes, apariar un llum que fa pampalluges, revisar l’aire condicionat...

I ja sabeu què passa: mentre hom fa les reparacions a la llar, no hi ha in situ cap inspector d’hisenda que ho vigili. Per tant, quan el tècnic fa el pressupost i diu: “Això puja tant, i hi has d’afegir l’IVA”, sigues honrat i respon-te a tu mateix: quantes vegades no has pensat a no pagar l’IVA? I quantes vegades realment no l’has pagat?

Qualsevol tècnic o muntador sap que, si ofereix un pressupost amb IVA (complint la llei) i un altre tècnic o muntador el presenta expressament sense IVA (en negre, que es diu popularment), molt probablement el client tendirà a encarregar la feina al que ofereix el pressupost sense IVA. Per tant, el tècnic que hi posa IVA acaba per treure’l dels pressupostos, perquè no té més remei.

I ara ve la pregunta clau. Oi que estàs emprenyat perquè a l’ambulatori t’han donat hora per d’aquí a una setmana i hi ha moltes cues? Oi que estàs enfadat perquè a la carretera hi ha un clot de fa molt temps i el Govern no ho arregla?

Doncs fixa’t: si no pagues IVA el responsable que aquests problemes no s’arreglin ets tu.

Està molt bé queixar-se del malfuncionament del sistema. I està molt bé criticar als polítics. Ho hem de fer, efectivament. Però si un no paga IVA no està legitimat per a badar boca en aquest tema. Si tu ets dels que et queixes -amb raó- del malfuncionament del sistema, pensa primer si pagues IVA sempre que encomanes una feineta. Si no és així, em sap greu però no tens cap raó de queixar-te.

És així: perquè el sistema funcioni primer hem de corresponsabilitzar-nos del seu manteniment econòmic.

És clar que, a banda d’això, igualment hi ha polítics que no ho fan prou bé. I que hem de lluitar contra la corrupció política. Però també s’ha de ser coherent. Ja sabeu què diu la Bíblia: qui està prou net per a tirar la primera pedra?

Si has arribat fins aquí, estimat lector, tampoc et deixis portar per l’ímpetu de les meves paraules. El problema que plantejo és més profund. No es tracta només de l’IVA: el treballador autònom també ha de cotitzar a la seguretat social. Pot ser que contractem algú perquè faci una reparació o una petita obra i que no cotitzi a la seguretat social. Per tant, el problema té unes dimensions més grans, i cal trobar fórmules que assegurin que tothom sufraguem els serveis públics, i així se’n pugui beneficiar igualment tothom.

Però de la mateixa manera que els ecologistes diuen que sigues respectuós amb el medi des de la teva esfera, de manera que així entre tots farem un món millor, amb el tema dels impostos és el mateix. Amb un agreujant: aquí, qui no paga IVA, no té dret a exigir que les coses funcionin. Pensa-hi, amic indignat.

dijous, 1 de desembre del 2011

Núria de Gispert: un error més profund que no sembla

Em sap greu, però no puc estar-me de dir-ho.

La presidenta del Parlament de Catalunya, na Núria de Gispert, ha prohibit que als plens del Parlament es diguin expressions com espoli fiscal o Espanya ens roba, per considerar-les ofensives (30-11-2011). Tot ve perquè els diputats de Ciutadans s'han queixat que ho diuen sovint els diputats de Solidaritat Catalana per la Independència.

Deixo estar el fet que molts polítics de CiU empren l'expressió espoli fiscal arreu (ja una badada de la presidenta). I deixo estar si realment la relació fiscal Catalunya-Espanya és un robatori/espoli o no (en tot cas és lesiva pels catalans i valencians). Jo vull centrar-me en un altre aspecte molt, molt, molt, molt greu. Gravíssim.

Establir que els diputats d'un parlament no poden dir una determinada cosa és inadmissible. Això és contrari, oposat, antitètic al parlamentarisme. De fet, fins i tot es pot interpretar com un cas de censura, del tot condemnable en la societat actual.

En definitiva, és un error majúscul de la presidenta del Parlament. (No és el primer. El desgavell de les votacions de les resolucions al debat de política general del 2011 també va ser per mala gestió de la mesa -la qual va culpar Solidaritat de presentar unes 100 esmenes; però és segons em van dir CiU n'havia presentat unes 80, per tant el desgavell va ser originat a la mesa-.)

Potser alguns ho veuran, sí, com una errada, però petita al capdavall. No: la presidència de la mesa d'un parlament no pot dir mai als diputats què no poden dir. Els diputats hi són per a dir el que creguin oportú.

Els diputats representen les diferents sensibilitats polítiques del país, escollits democràticament; i si pensen que una situació és injusta bé han d'usar el vocabulari que considerin més adient. Sigui encertat o no. El que no pot fer la presidència d'un parlament és posar una llista de mots prohibits per cap raó. Qui fa això no entén què és la democràcia parlamentària.

No hi ningú que faci notar a la presidenta del Parlament la magnitud de l'error que ha comès?

Si na De Gispert considera que no ha comès cap error, potser no és la persona adequada per a exercir de presidenta del Parlament. I no ho dic amb acritud: potser, simplement, no té el perfil adequat per a aquest càrrec (i és vàlida per a altres càrrecs: va ser consellera de Justícia i fins i tot presidenta de la Generalitat en funcions, i ningú va qüestionar cap mesura seva). Per tant, CiU i els altres partits que van posar-la de presidenta potser s'haurien de plantejar de rellevar-la. 

Pel bé de la democràcia: algú pot fer-li veure a na De Gispert que hauria de rectificar? (Potser ella mateixa se n'adonarà i estarà a l'alçada: deixarà dir als diputats allò que creguin oportú al marge de si ella ho troba bé o no. Tant de bo...)

AFEGITÓ (13-12-2011)

Núria de Gispert ha rectificat. Admet que, com a presidenta del Parlament de Catalunya, no pot censurar el que diguin els diputats. La meva enhorabona a la presidenta. Si equivocar-se és humà, rectificar és de savis, com diu la dita. A banda, sempre dic que hom aprèn a fer les coses fent-les. Això val per a tot: fer classes, conduir, cuinar, cosir, fer anar un ordinador... també, doncs, presidir un parlament. Si De Gispert ha vist que ha comès un error i ha rectificat, vol dir que ha après una mica més el seu ofici. És una bona notícia per a tothom que es consideri demòcrata.