dijous, 29 de març del 2012

Preguntes que més val no respondre(’s)

La crisi econòmica iniciada el 2008 (el que l’economista barceloní Santiago Niño-Becerra ha batejat com a crash del 2010) s’ho està enduent tot. A Espanya, per exemple, l’atur està a nivells estratosfèrics, amb el drama que representa això per a milers de persones. També es retallen salaris, tant del sector públic com del sector privat, de manera que el consum no pot repuntar i es crea més atur. Per la minva del consum (causat per la baixa de salaris i per l’augment de l’atur) l’activitat econòmica decau i les administracions públiques, que anteriorment s’havien endeutat massa -irresponsablement, val a dir-, no recapten prou tributs i ara estan al límit de la fallida. Per això les administracions públiques eliminen o redueixen serveis públics perquè no tenen diners per a oferir-los (i no paguen els seus proveïdors!).

Aquest és el panorama econòmic i social. Però el panorama polític és desengrescador d’allò més. A Europa cauen governs escollits via urnes i són substituïts per tecnòcrates designats a dit pels poders supranacionals i amb el vistiplau dels mercats (vegeu el cas d’Itàlia o Grècia).

Amb aquest escenari és lògic que hom estigui desorientat i preocupat. I la via per a sortir-ne és fer-se preguntes sobre la situació actual, reflexionar-hi i treure respostes clares i raonades.

Ara bé: segons com, potser és millor no fer-se gaire preguntes i encara menys mirar de respondre-se-les. Perquè...

Entre els anys 2000 i 2008 els bancs espanyols van donar una calerada de por a qualsevol que passés pel carrer: hipoteques, préstecs personals, etc. Els economistes liberals sostenen que la gent, àvida d’estatus, va preferir agafar el diner fàcil del préstec i va signar els papers sense mirar-s’hi; i que, lògicament, aqueixa gent va fer malament, ja que havia d’haver llegit el document on s’explicaven les condicions. Tenen raó, certament. Ara bé: també és cert que els documents hipotecaris o crediticis costen molt d’entendre, i per tant és obligació dels bancs explicar amb detall què passaria si, per exemple, augmentessin els tipus d’interès (com va passar el 2008). Oi que això no es va fer?

Què va moure els bancs? La cobdícia i res més que la cobdícia. Per això no informaven els clients: l’únic que interessava era col·locar el producte (la hipoteca) per tal de guanyar diners. Els treballadors de la banca estaven pressionats pels seus superiors perquè havien de col·locar productes. Al final, el treballador col·loca el producte (ningú vol que li estirin les orelles), però era conscient que, per a fer-ho, no s’havia d’explicar els riscos al client que comprava un producte, ja que, segons com, no hauria signat. Oi que em seguiu?


I així estem. Com que estàvem en una bombolla financera (no només immobiliària) tothom guanyava calés a manta, fins i tot una persona que feia feines manuals sense formació. A aquest podia endossar-se-li qualsevol hipoteca, encara que signifiqués que havia de pagar més de 1.000 euros al mes. Quan peta tot per la pujada dels tipus d’interès i l’esgotament del model (2008) aquesta gent, sense formació, perd la feina i ja no en troba (o la troba a sous irrisoris) i no pot pagar la hipoteca (ni res més). Resultat? El banc li pren la casa (i li manté el deute: d’aquí que hom proposi la dació en pagament, perquè el sistema actual és una ruïna per a la gent). Ara els bancs se’n penedeixen, perquè no entren diners d’aquests préstecs i s’han de quedar immobles. Però al cap i a la fi impel·lien els seus treballadors a fer això per la maleïda cobdícia.

Però la cosa no s’acaba aquí. El Banc Central Europeu aboca una morterada al sistema financer i els bancs recullen aqueixos diners... i se’ls queden en comptes de passar-los a crèdit per a les empreses (l’única manera real de sortir de la crisi és que les empreses prosperin). Com a molt els bancs compren deute sobirà i hi guanyen quartos. I aquí s’acaba la seva aportació amb tot aquest caleram. Se’l queden perquè ja tenen prou feina a salvar-se per culpa dels préstecs que van donar alegrement al primer que passava pel carrer...

Mentre el Banc Central Europeu dóna diners al sistema bancari (un dels principals responsables de la situació econòmica actual), les administracions públiques retallen serveis perquè no tenen diners.

I ara la pregunta. Què hem de fer? Ho veieu, com més val no respondre-se-la?

Vull recordar que per situacions semblants van esclatar revoltes com la Independència dels Estats Units (segle XVIII), la Revolució Francesa (segle
XVIII), la Revolució Russa (segle XX) o la Primavera Àrab (segle XXI). Que els grans responsables polítics i financers no estudien història? Que es pensen que per a anar endavant només cal pensar a tindre més quartos? Doncs s’equivoquen: per a avançar segur cal saber història i ser menys cobejós. No volen adoptar aquesta actitud? Doncs que ho preguntin al rei anglès, al rei francès, al tsar rus o al president egipci...

AFEGITÓ (12-4-2012)

El ninotaire Aleix Saló ha publicat uns còmics que descriuen molt gràficament (i amb molt d'humor) l'evolució de l'economia espanyola del 1998 fins al 2012. L'estil és molt irònic, és clar, però a vegades va bé fer ús d'aquesta ironia, perquè el missatge arriba clar. Al YouTube hi ha uns clips que resumeixen aqueixos llibres: Españistán i Simiocracia. Veure'ls és recomanable.

AFEGITONS (a partir del 19-5-2012)

Potser val la pena fer preguntes més concretes. Això sí: no proveu de respondre-les, no fos cas que us agafés un atac de lucidesa.

Primera pregunta (19-5-2012):
L’abril del 2012 el Govern espanyol -que ja havia presentat els pressupostos estatals per al 2012- va anunciar noves mesures per tal de retallar 10.000 milions d’euros. Se suposa que podia haver inclòs tal mesura als pressupostos que acabava de presentar... una mostra de gran previsió. La retallada addicional de 10.000 milions d’euros s’havia d’aplicar en educació i sanitat públiques, de manera que la qualitat de les escoles i de l’atenció mèdica per força s’ha de veure reduïda. El maig del 2012, Bankia (la suma de Caja Madrid, la valenciana Bancaja i d’altres caixes petites, entre les quals la Laietana) ha de ser nacionalitzada i el Govern espanyol es troba que ha d’injectar-hi 7.000 milions d’euros. Si fa no fa, allò que s’ha manllevat de l’educació i la sanitat públiques. És just que la població vegi minvada la qualitat escolar i assistencial per tal de salvar un banc? I això que el president d’aquest banc, en Rodrigo Rato, cobrava 6.000 euros al dia. És a dir, 180.000 euros al mes. Vuai... Es podia cobrar tant de sou si la feina era enfonsar un banc? La cosa no s’acaba aquí: llegiu-vos l’article “Acebes: de l'11-M a Bankia... i més enllà”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 15-5-2012). Més vuai...

Segona pregunta (19-5-2012):
El maig del 2012 el Govern espanyol del PP indica que obligarà totes les autonomies a tindre uns comptes equilibrats; i que, si convé, les controlarà. Això anava sobretot per Andalusia (governada pels socialistes), Catalunya (governada per nacionalistes) i Astúries (amb el govern enlaire); però també pel País Valencià (governat pel PP) i per Castella - La Manxa (també en mans del PP). En tots els casos flota l’amenaça d’intervenció per part de l’Estat espanyol. La Comunitat de Madrid teòricament fa els deures... fins que se sap que ha mentit. I això que també està en mans del PP: una administració pública governada pel PP menteix a una instrucció d’una altra administració pública superior també governada pel PP. Si algú no ha de ser destituït... Vegeu l’article “Quan Madrid menteix”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 19-5-2012).



Tercera pregunta (28-5-2012):
Per cert: en aquest control financer de les autonomies per part del Govern espanyol (PP), pensat sobretot per a Andalusia (PSOE i EU), Catalunya (CiU) i Astúries (PSOE i EU), la persona encarregada de fer tal control és n’Antonio Beteta, que va ser conseller d’Economia a la Comunitat de Madrid (PP). És a dir, la persona que ha falsejat els comptes duna comunitat autònoma. Nem bé...

dijous, 15 de març del 2012

L’‘ABC’, de lectura molt recomanada

El diari espanyol ABC hauria de ser de lectura recomanada, com escoltar la Cope, veure el canal de televisió Intereconomía o llegir el portal Libertad Digital, és a dir, la flor i nata del periodisme europeu.

L’ABC publica (15-3-2012) un conjunt d’articles sobre la situació política a Catalunya. En portada escriu “Cataluña. Tenemos un problema”, amb una gran Ñ sobre un fons vermell i la vírgula trencada. Podeu veure-la aquí.

Curiós, l’ús del mot problema precedit pel verb tener. D’entrada, opten per un terme connotat negativament. No diuen “Cataluña (o España) ante una disyuntiva”, per exemple, que, a més de ser una descripció neutra, aniria més d’acord amb l’actual situació política i social de Catalunya. Ho defineixen d’entrada com un problema. És a dir, Catalunya, i tot el que fa el seu govern o la seva societat o la seva escola, és un “problema” en l’agenda política dels espanyols.

(En faig una lectura a l’engròs? El 2002, el darrer any del govern d’en Jordi Pujol, la Generalitat va decidir pagar un suplement a les vídues de Catalunya, ja que la pensió que donava l’Estat espanyol era -i encara és- mísera. Resposta del Govern espanyol, al capdavant del qual hi havia en José María Aznar: que no podia ser. En comptes de felicitar el Govern català pel seu gest envers les vídues, i de donar-hi suport o d’agrair-li-ho, li va dir que no.)

Bé: hem vist el mot problema per si mateix ja no és neutre. Però suposant que l’admetéssim per a descriure la situació política i social de Catalunya (i d’Espanya pel que fa referència a Catalunya), fet que seria acceptable segons com, sobta l’ús del verb tener anteposat conjugat en 1a persona del plural. I és aquí on el mot problema adquireix tota la seva dimensió. A parer de l’ABC, els espanyols tenen un problema (gros) amb Catalunya. Una Catalunya que, a parer de l’ABC, s’esmuny de la legalitat (la legalitat espanyola, volen dir: la legalitat imposada pels espanyols als catalans) i per tant és un problema. Vaja: que una col·lectivitat autogovernada faci certes coses com despenjar una bandera democràticament o suplementar les pensions de viudetat és un “problema” per als espanyols.

Els articles de l’ABC del 15-3-2012 són:

Aquest article comença amb el text “Nuevo desacato del Gobierno catalán en materia lingüística”, malgrat que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d’una setmana abans (8-3-2012) dóna la raó a la Generalitat precisament en matèria lingüística. Els demandants d’aquest plet plantejaven que es canviés tot el sistema educatiu de Catalunya per raons estrictament ideològiques i personalistes, no pas pedagògiques ni socials. El TSJC diu que el sistema escolar català no s’ha de tocar, i ara l’ABC reacciona reclamant que la demanda d’informació sobre la llengua materna sigui més visible als impresos d’Ensenyament, perquè, segons ells, la distribució actual de l’imprès és “un problema”. Totes les sentències que parlen sobre el tema diuen que la Generalitat ha de preguntar als pares quina llengua materna tenen els xiquets, i això ja es fa. Però es veu que continua sent un “desacato”...

L’ús del mot “desacato” no és causal. L’article diu: “Ningún pronunciamiento judicial ha hecho reaccionar aún al Gobierno catalán, que sigue burlando la justicia parapetado en la Ley de Educación de Cataluña (LEC), que defiende el actual modelo de inmersión, y ahora en el reciente fallo del TSJC —del pasado 8 de marzo— que avala el modelo y también la atención individualizada. Todos los partidos políticos, excepto el PP y C’s, son cómplices de ese desacato.” Com bé sap qualsevol jurista, les sentències judicials no poden canviar les lleis, només interpretar-les quan hi ha dubtes sobre la seva aplicació. La LEC diu el que diu i els tribunals només indiquen que s’ha de fer una determinada mesura que la mateixa LEC estableix, i la Generalitat du a terme tal mesura. On és el problema? Doncs que a algú no li agrada la LEC i, en comptes d’obtindre majories al parlament per tal de fer lleis tal com creu que s’han de fer, insta els tribunals (espanyols) a canviar les lleis. Grans demòcrates.

Un altre article:

Veam: que hom plantegi de canviar una llei és un problema? Si ho vol fer ho ha de poder fer. Després potser no aconseguirà els suports parlamentaris suficients per a fer-ho. Però a plantejar-ho, quin problema hi ha?

Aquest és el problema: teòricament Espanya és una democràcia, cosa que hauria d’implicar llibertat d’expressió i de pensament. Però a la pràctica, quan tal llibertat d’expressió i de pensament va en contra de l’espanyolisme, és com a mínim un “problema” (o un “desacato”, com hem vist més amunt). L’espanyolisme entén la democràcia espanyola com un vestit a mida: les lleis s’han d’aplicar quan van a favor seu; i si van en contra seu, doncs a fer polseguera fins que s’apliquin a favor seu. I punt.

El tema de les banderes va ser debatut al Parlament. Tot ve perquè, el febrer-març del 2012, a Sant Pol de Mar van decidir per votació llevar la bandera espanyola de l’Ajuntament. La delegada del Govern espanyol, na María de Llanos de Luna, va considerar-ho un ultratge i va dur-ho als tribunals, que van obligar a restituir la bandera espanyola. L’Ajuntament ho va fer i un grup de persones del poble la va cremar. Jo no sóc partidari de cremar cap bandera, però tampoc sóc partidari d’imposar-les. Si a Sant Pol de Mar van decidir treure-la, per què se’ls ha d’obligar a posar-la? No parlem de seguretat viària o seguretat alimentària, on és lògic que l’autoritat política imposi unes normes, sinó de símbols; i la gent d’aquest poble no se sent representada per la bandera espanyola; per tant...

A més, a l’ABC potser haurien de saber que, a molts ajuntaments catalans, la bandera espanyola no hi oneja. Què farà? Empresonar tot els ciutadans dels pobles on la bandera espanyola no hi oneja? O l’Estat espanyol no hauria de demanar a tota aquesta gent per què no se senten a gust amb Espanya, i fins i tot, si convé, oferir-los un mecanisme perquè Catalunya se secessioni i esdevingui un Estat?

Noteu la diferència de tracte. La vicepresidenta catalana, na Joana Ortega, va dir (cito l’ABC) que “El gobierno estará al lado de los entes locales, pero si la ley no gusta lo que hay que hacer es trabajar por cambiarla, no por incumplirla”. Sentit comú, oferta de diàleg, seny, pactisme, plantejar alternatives amb serenor... Opinió de l’ABC: “tenemos un problema”.

Tercer article:

Resulta que aprovar una llei de consultes és també un problema. Es veu que a la gent no se li ha de preguntar. O no se li ha de preguntar segons què, no fos cas que la gent decidís opinar. El malestar de l’ABC és que aquesta nova llei de consultes permet fer-ne sense demanar permís a l’Estat. Em jugo un pèsol que una llei així a Andalusia no seria cap problema per a l’ABC. Però a Catalunya sí. No sigui cas que hom es plantegi demanar segons què, com ara si Catalunya pot esdevindre un Estat. Això no. Demanar si els catalans volen fer festa un dia més sí, però preguntar coses serioses no. L’ABC no vol que els catalans puguin opinar lliurement, vet aquí. Fins i tot un ciutadà català d’ideologia espanyolista hauria de queixar-se d’aquesta actitud de l’ABC. Entre altres coses, perquè si el Parlament proclama unilateralment la independència de Catalunya (com han fet altres països), el ciutadà català espanyolista serà el primer a demanar poder opinar (és a dir, poder votar en un referèndum en què s’expressi tot el poble català).

I els articles d’opinió, que no podien faltar perquè s’hi pot sucar pa:

El to, a més del (o més que no pas el) contingut, ho diu tot. El to es podria resumir en un “mecagontot!!”. Vaja, no acceptar que democràticament Catalunya i la seva societat civil i política vagi fent el seu propi camí, cosa que hauria de ser el més normal en un país que s’autodefineix com a democràtic.

Un altre article:

Comença parlant de Convergència i Unió, de la qual diu “Convergencia i Unió, otrora partido responsable y colaborador con el Proyecto España [...]”. O sigui: col·laborar amb el “Proyecto España” (així, en majúscules, contravenint totes les normes tipogràfiques de l’espanyol) és “responsable” i fer una altra cosa no. Una altra mostra de forma que revela nervis, molts nervis.

I un altre:

En aquest cas la forma també és una mostra de mala educació. Però almenys en Martín Ferrand diu una cosa que cap altre col·lega seu no s’atreveix a dir. Tot això que denuncia (la insubmissió fiscal de Girona, la retirada de bandera a Sant Pol de Mar, etc.) admet que deixarà de ser denunciable el dia que Catalunya sigui independent. En Martín Ferrand reconeix aquest statu quo dos cops (“un pueblo puede buscar su independencia” i “Una Ley que, mientras llegue o no llegue el momento de la independencia, deberán hacer cumplir los Mossos d’esquadra”). Doncs potser el que podria fer en Martín Ferrand és demanar a la Generalitat que organitzi una consulta sobre la independència. Si surt que sí, llevar la bandera espanyola de l’Ajuntament serà legal. Si surt que no, doncs posem la bandera espanyola. Això és democràcia, sense cridòria. Per tant, fora cridòria, fora paraules desagradables i fora nervis; i posem damunt la taula la democràcia. I aquí s’acaba el malestar d’en Martín Ferrand i els seus col·legues. Donaran pas a l’expressió democràtica? O continuaran traient mots agres?

Aquest reguitzell d’articles enllacen amb un de publicat el 1994 en què afirmava, a tota portada, que a Catalunya es feia com en temps de Franco però al revés: es perseguia el castellà a Catalunya. Ja es veu, que està perseguit. Només cal veure quants castellanoparlants no poden parlar castellà a Catalunya.

Per a emmarcar.

dijous, 8 de març del 2012

El dia de la dona treballadora

Avui és 8 de març, dia de la dona treballadora.

El fet que es destini un dia a aquest tema és perquè, en el camp laboral, no s'ha arribat de manera efectiva a la igualtat entre home i dona. És cert que s'ha avançat bastant en aquest camp i hi ha dones que viuen en igualtat de condicions que els hòmens, sense discriminacions. I cal celebrar-ho. Però també és cert que continuen havent-hi injustícies. Per tant, no es pot abaixar la guàrdia, ans al contrari.

Per exemple, tenim el fet que, de mitjana, una dona cobra menys que un home per fer la mateixa feina. Això, és clar, no passa en la funció pública. Però passa en altres àmbits.

Una altra injustícia és que pot passar que una empresa no contracti una dona perquè se suposa que tindrà fills i, per tant, s'agafarà baixa maternal, cosa que representa un maldecap per a l'empresa (durant tres mesos ha de contractar una altra persona per a fer aquella feina, l'ha de formar, etc.). Que el pare pugui agafar-se baixa quan li neix un fill (una innovació de fa pocs anys) és bo; però, a la pràctica, en el 80% de les parelles és la dona que s'agafa baixa maternal.

S'ha de continuar, doncs, treballant perquè no quedi ni rastre de la desigualtat entre hòmens i dones en el món laboral. Es parla d'un canvi de mentalitat, però jo sóc una mica escèptic en això i crec que és millor legislar, ja que els canvis de mentalitat poden vindre per haver canviat abans la legislació (que obliga tothom). Per exemple, assegurar el cobrament idèntic per la mateixa feina la faci qui la faci (aquí els sindicats tenen molt a dir-hi). O que sigui obligatori que la baixa maternal l'agafi també el pare (ni que sigui una part, com ara 4 o 5 setmanes). Ja sé que això és contrari a l'esperit liberal, pel qual cadascú ha de fer el que cregui convenient (idea que defenso). Però si s'han donat casos en què una dona no accedia a una feina pel simple fet de ser potencialment mare això s'ha de corregir i si, quan neix un xiquet, s'obliga a agafar baixa també al pare aquesta discriminació deixarà de ser-hi. Al capdavall, els governs i els parlaments poden emetre legislació per a corregir situacions injustes.

Per a acabar us recomano el film North country (en català, En terra d'homes), del 2005, basada en fets reals. Una pel·lícula alliçonadora.