Combatre la prostitució? El que cal és legalitzar-la!

El 26-4-2012 va passar una cosa insòlita: un grup de prostitutes van manifestar-se per Barcelona. Protestaven per les mesures de persecució en contra del seu ofici, que inclouen multes. No és la primera vegada que les autoritats intenten perseguir aquesta activitat. Els anys 2008, 2009, 2010 i 2011 els batlles i regidors de les comarques gironines es queixaven que les carreteres eren plenes de prostitutes, amb els problemes que això comportava, no només d’imatge (problema compartit amb la ciutat de Barcelona, especialment a Ciutat Vella), sinó fins i tot de seguretat vial. Els anys 2011 i 2012 les carreteres principals del Camp de Tarragona han vist créixer el nombre de prostitutes viàries: no crec que les autoritats locals triguin a demanar regulació. Afegim-hi les polèmiques per l’obertura de prostíbuls. I, finalment, el problema gros que és el tràfic de persones.

Els polítics intenten resoldre aquest problema amb mesures prohibicionistes. Els de dretes, per una qüestió propera a la moral. Els d’esquerres, perquè entenen que la prostitució és denigrar la dona.

Crec que uns i altres, però, no toquen de peus a terra.

Tinguem-ho clar: eliminar la prostitució és impossible. És igual que moralment no la vegis bé o que ho percebis com un acte denigrant. Pagar per sexe és una cosa normal i corrent, molt estesa, i és impossible d’evitar-ho. I pretendre que no es faci a cop de llei o decret és d’il·lusos.

Sabent, doncs, que no es pot eliminar, el que cal és regularitzar-ho. Els avantatges són diversos. Vegem-los:

1) En primer lloc, les prostitutes adquiririen seguretat jurídica. És a dir, la seva feina gaudiria del reconeixement administratiu, com qualsevol altra. Això té repercussions en la contractació i en els convenis laborals; i els sindicats podrien pressionar els empresaris del sector pel que fa a les condicions laborals.

2) La seguretat jurídica esmentada comporta entrar a l’estat del benestar. És a dir, les prostitutes cotitzarien a la seguretat social, cosa que els permetria gaudir de serveis sanitaris universals o percebre atur. Si ara accedeixen a un ambulatori per un problema de salut sense cotitzar qui no diu que poden ser excloses del sistema sanitari públic per una raó política (tal com ha indicat el Govern espanyol del Partit Popular aquest mateix abril del 2012).

3) Igualment, les prostitutes podrien recórrer als serveis policials si tinguessin un problema amb un client que les vol agredir. Actualment això és pràcticament impossible que passi, sobretot si són immigrants il·legals.

4) La seguretat jurídica esmentada comporta pagar impostos. En efecte, una prostituta tindria l’opció de fer-se autònoma o bé ser assalariada (segurament seria més la primera opció, val a dir) i, a partir d’aquí, es pagaria IVA. La prostitució és una activitat econòmica com qualsevol altra, i per tant ha de tributar i contribuir en el manteniment dels serveis públics; com qualsevol altra activitat econòmica. Algú em dirà que emetre una factura a un client que no vol que se sàpiga que ha estat amb una prostituta és surrealista. Cert. Però els prostíbuls poden funcionar com els bars: quan et cobren un cafè t’hi carreguen IVA i no t’emeten una factura.

5) I molt important: amb la legalització es podria perseguir clarament el tràfic de persones. En efecte, ara hi ha un buit legal que no permet acusar clarament els proxenetes. Una regularització permetria perseguir els qui s’aprofiten dels buits legals per a sotmetre dones contra la seva voluntat.

Els puretes de l’esquerra em retrauran que, segons ells, la prostitució és una denigració de la dona. Bé: potser no s’han plantejat que, d’entrada, algunes prostitutes exerceixen aquesta professió perquè volen. És cert que n’hi ha que ho fan forçades. Però d’altres ho fan perquè volen i potser prefereixen treballar d’això i no pas de caixera en un súper. Si és així, per què no s’ha de respectar? En qualsevol cas, legalitzar la prostitució permet dignificar i desmarginalitzar l’ofici, de manera que la denigració ja no seria.

Un darrer apunt. Defensar la legalització d’una activitat no significa ni implica promoure-la. Si defenso que la prostitució es legalitzi és exclusivament per les raons esmentades, des d’una òptica política, social, sanitària, legal i tributària. Ho dic perquè sempre hi ha gent incapaç de centrar el debat sobre els temes plantejats i el deriven cap a altres terrenys col·laterals més simples. No: el debat sobre el tema és molt més seriós.

L’ocàs dels borbons; i el futur de Catalunya?

Les polèmiques dels darrers dies fan pensar que ens trobem davant l’ocàs dels borbons, la dinastia que ha regnat a Espanya des del 1714 fins avui (si bé amb dos breus parèntesis republicans i un parell de dictadures feixistes sanguinàries).

Primer, la família reial, amb en Joan Carles I al capdavant, és una família desestructurada. Només cal veure el fracàs matrimonial de la infanta Helena o el fet que la reina Sofia pràcticament té una vida separada del rei. Hom parla també si no hi ha excessos en els negocis i la vida privada, tot i que no s’ha provat mai res (de moment, almenys). Les coses fosques del passat no s’acaben aquí: el llibre Un rei cop per cop (Miatzen SARL, 2001), de Patricia Sverlo [pseudònim], en reporta algunes, incloent-hi els dubtes sobre la versió oficial de la participació del rei en el cop d’Estat del 23-2-1981. Aquest mateix llibre parla de la mort del germà del rei, Alfons de Borbó, per un tret de bala en una habitació on només hi eren ells dos (1956), fet que ha estat objecte d’un documental a Discovery Channel. A més, el 2011 Iñaki Urdangarín, espòs de la infanta Cristina i, doncs, gendre del rei, és interrogat judicialment sobre actes financers irregulars i pot ser processat. I l’abril del 2012 el primer nét, Froilà, es dispara al peu amb una arma que, per edat, no podia dur, de manera que son pare, en Jaime de Marichalar, incomplia la llei. Finalment, el rei es fereix a Botswana en una cacera d’elefants que costa un ull de la cara, quan l’Estat espanyol està en fallida i no té diners per a pagar pràcticament res (a tots els ministeris i departaments hi ha retallades, de manera que la gent perd prestacions i serveis). Per tant, el monarca ha estat de tot menys exemplar.

(Us recomano que llegiu aquest article de Vilaweb on s’expliquen més coses; dos editorials d’en Vicent Partal al mateix diari (“Urdangarín i Juan Carlos” i “M’interessen els diners de Juan Carlos”); o el llibre Una monarquía protegida por la censura, del polític basc Iñaki Anasagasti (Foca, 2009).)

Tot plegat ha fet que la Corona espanyola trontolli. En Juan-José López Burniol, al programa d’en Josep Cuní de 8TV, deia (8 al Dia, 17-4-2012) que la monarquia és una institució anacrònica i sense legitimitat democràtica; i que, precisament per això, perquè una societat del segle XXI l’accepti la monarquia ha de ser pulcra i exemplar, molt exemplar. Com que ja s’ha demostrat que no ho és, ara trontolla.

Estem davant la caiguda del règim? Potser sí. La gent que viu la crisi (que és pràcticament tothom) no pot pair això.

El problema és que “això” ja hi era, abans. Totes les sortides de to de la família reial ja hi eren, però es feia la vista grossa. Els mitjans no en volien parlar. I si algú deia res era perseguit o blasmat. I ara, en canvi, tots els periodistes i tertulians que s’esquincen les vestidures i exigeixen aire nou van callar. Quina professionalitat!

Les sortides? Jo no sé si hi haurà una Tercera República Espanyola. En Ferran Sáez Mateu, al diari Ara (“La república imaginària”, 7-4-2012) ja alerta que potser no és una opció bona per a Catalunya (ser a Espanya mai és bo per a Catalunya, hi afegeixo). Des de Madrid, l’ala dura del PP (diari El Mundo, portal Libertad Digital, etc.) fa temps que advoca perquè el rei abdiqui i postulen que hi hagi un dirigent de ferro que posi ordre al desgavell espanyol (desgavell, però, que atribueixen a tot el que sigui autonomisme, esquerra, centre-dreta, federalisme, sindicalisme, anarquisme, feminisme, catalanisme, etc.). És a dir: la Tercera República Espanyola és esperonada sobretot per qui més frisa per anorrear Catalunya. Potser la Tercera República Espanyola, doncs, no ens aniria bé.

A mi m’agrada més el que planteja l’escriptor gironí Antoni Puigverd (tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio, 18-4-2012): la via catalana, quina serà? En Puigverd alerta que no podem caure en la conyeta que no condueix a res. I que cal optar per una via clara. Si els borbons ja estan al final del seu cicle i la Tercera República Espanyola faria més grossa l’opressió envers Catalunya, què ens queda? És obvi, oi?