Per fi l’unionisme ha intentat aportar un primer argument objectivable contrari a la independència de Catalunya. Cal agrair-ho després de tantes amenaces, exabruptes i proclames antidemocràtiques.
L’argument, sent objectivable, té dues cares. En primer lloc se circumscriu en l’àmbit del debat tècnic. En segon lloc, com que és objectivable, és discutible a partir de dades (no pas a partir de creences i prejudicis).
L’argument en qüestió és el següent: el deute del futur Estat català seria tan alt que el faria inviable. Un dels mitjans que ho ha plantejat -no pas l’únic- és El Confidencial; podeu veure-ho aquí: “Una Cataluña independiente nacería ahogada por una deuda de 155.000 millones de euros” (20-9-2012).
A parer d’aquest mitjà, si s’apliques la jurisprudència del Canadà (en relació amb la possible secessió del Quebec), l’Estat català hauria d’assumir una part del deute espanyol actual, concretament el percentatge corresponent al producte interior brut (PIB). És a dir, com que a Catalunya hi ha el 18% del PIB espanyol, l’Estat català hauria d’assumir el 18% del deute espanyol.
El 2012 la Generalitat té un deute de 44.000.000.000 euros. L’Estat espanyol deu 617.000.000.000 euros. El 18% del deute espanyol, doncs, és 111.000.000.000 euros, els quals sumats als de la Generalitat, ascendirien a uns 155.000.000.000 euros.
Aquests són els números fets pel diari esmentat. Però cal fer-hi algunes precisions o objeccions.
La primera, i més important, és que l’Estat català només ha d’assumir una part del deute de l’Estat espanyol en cas que l’Estat espanyol reconegui l’Estat català. Si no és així, l’Estat català queda exonerat de qualsevol deute. I que l’Estat espanyol reconegui l’Estat català vol dir acceptar que s’independitza i no posar traves en el reconeixement internacional (Unió Europea, etc.). Dic això perquè sovint els unionistes aporten diversos arguments plegats: Catalunya no serà reconeguda com a Estat per Espanya i alhora haurà de pagar una morterada del deute sobirà espanyol. Les dues coses són impossibles.
La segona és que no està escrit enlloc que, en cas que Catalunya se separi d’Espanya, hagi de seguir-se la jurisprudència canadenca. Per exemple, l’Estat català podria assumir la part del deute espanyol corresponent al parcentatge de població, no pas al percentatge del PIB. Com que demogràficament Catalunya és el 16% d’Espanya, el deute del futur Estat català (sumat el que té ara la Generalitat i el 16% del de l’Estat espanyol) seria de 142.000.000.000 euros, no pas 155.000.000.000 euros. Un petit detall que El Confidencial no esmenta.
La tercera és que l’anàlisi del deute no s’ha de fer tant per la xifra absoluta sinó per quin percentatge del PIB representa. És a dir, no és el mateix que un Estat de 10 milions d’habitants degui 100.000.000.000 euros que un estat de 60 milions d’habitants degui aquesta mateixa quantitat. En aquest sentit, uns 140.000.000.000 euros de deute és assumible per l’Estat català, perquè en comparació del PIB català no és exagerat (és si fa no fa el mateix percentatge de deute que tenen altres estats europeus solvents).
La quarta és que, a més del deute, hi ha els interessos. La prima de risc fa que els interessos pugin o baixin. Si un país és solvent, la prima de risc baixa (vegeu el cas d’Alemanya). Si no és solvent, puja (vegeu el cas de Grècia). Espanya es troba a l’alça perquè els qui presten diners a l’Estat espanyol no se’n refien. Si Catalunya s’escindeix, hi haurà dos estats que deuran diners als mercats, Catalunya i Espanya; i cada un rebrà una prima de risc en funció de les previsions de cobrar el deute. Això pot fer que la prima de risc catalana baixi (per tant, paguem menys) o pugi (paguem més); però això mateix pot passar-li a Espanya. Només depèn de si els governs d’aqueixos dos estats són responsables i fiables.
La cinquena és que l’Estat català només ha d’assumir el 16% del deute espanyol si també rep el 16% d’actius de l’Estat espanyol. I això vol dir l’aeroport del Prat, les vies de tren, les ambaixades que hi ha arreu del món, les reserves del Banc d’Espanya, etc. Amb aqueixos actius la Generalitat podria reduir deute.
I finalment: sense Catalunya, com pagarà el seu deute l’Estat espanyol (uns 500.000.000.000 euros)? Encara que Catalunya es fes càrrec del 16% (no del 18%) del deute espanyol, Espanya perd el 25% d’ingressos fiscals (els provinents de Catalunya). Com pensa pagar el 84% del deute actual si només comptarà amb un 75% dels ingressos actuals?
He exposat quatre arguments que fan veure que la qüestió no és tan simple com ho pinten alguns mitjans espanyols. El professor d’economia Xavier Sala-i-Martín, catedràtic de la Universitat de Colúmbia (Estats Units) ha rebatut amb dades semblants aquesta creença que Catalunya s’ofegaria en el seu deute. Podeu llegir-ho aquí: “La falacia de la deuda heredada” (21-9-2012).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.