dissabte, 1 de setembre del 2012

Quan el poble parla...

Vegeu aquest escrit d’en Roger Buch a Tribuna.cat (20-6-2012): “Els Tres Palaus criden independència. Quin serà el següent?”.

En Buch fa referència al fet que, després de tres actes massius que van tindre lloc el juny del 2012, el públic es posava a cridar “In-inde-independència!”. En concret:

- Divendres 8-6-2012, al final del macroconcert Les nostres cançons contra la sida que va fer-se al Palau Sant Jordi (Barcelona), el públic va posar-se a corejar aquesta cantarella. Podeu veure-ho en aquest vídeo gentilesa d’El Periódico de Catalunya, al final. Posa la pell de gallina veure aquella gernació cridant llibertat.

- Dijous 14-6-2012 es va lliurar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes -concedit per Òmnium Cultural- al pare Josep Massot. En Massot és un savi, un home prolífic en el camp de la cultura, la història, la llengua i la literatura catalanes; vaja, un homenot, que en diria en Josep Pla. L
acte es va fer al Palau de la Música (Barcelona). Encabat dels Segadors, interpretat pel públic i l’escolania de Montserrat, el public esclata a cridar “In-inde-independència!”.

- Dissabte 16-6-2012, al Palau Blaugrana, el Barça guanya la lliga espanyola de bàsquet al Reial Madrid in extremis (per l’evolució de la final a cinc partits tot apuntava que el Madrid s’enduria el títol). Acabat el partit, el públic en ple, eufòric, es posa a cridar espontàniament per la independència de Catalunya. Podeu veure-ho aquí; és una imatge presa de la retransmissió que en feia Televisió Espanyola. Noteu com els treballadors d’aquest canal televisiu no diuen res del que se sent, i això que l’entrenador del Barça, en Xavi Pascual, demana a la periodista que li repeteixi la pregunta perquè no la sent.

En Buch fa notar dues coses. Diu “Són tres palaus importants per Catalunya” (el simbolisme que no hi falti, perquè sociològicament és important) i tot seguit deixa caure: “ara caldrà veure si el clam del poble és escoltat en el Palau més important del país: el de la Generalitat”. A més, en Buch es demana quan serà la propera vegada.

Tranquil, Buch: ja no cal ni comptar les vegades que passa. Perquè passa arreu i sovint. Vet-ne aquí cinc exemples més:

- Final de la Copa del Rei de futbol 2012, entre el Barça i l’Atlètic de Bilbao, a l’estadi Vicente Calderón (Madrid), amb presència del príncep Felip de Borbó (25-5-2012). Al principi l’enorme xiulada a l’himne espanyol, que pot veure’s aquí en tota la seva intensitat (mal que Televisió Espanyola ho oculti vergonyosament, demostrant que són periodistes que no fan periodisme, sinó una altra cosa). I aficionats culers cridant independència, com es pot veure aquí.

- Quan Convergència i Unió va guanyar les eleccions catalanes (29-11-2010), els seus dirigents s’havien congregat a l’hotel Majestic, de Barcelona. Quan ja se sabien els resulats surten -com mana la tradició- a saludar els militants i simpatitzants que s’havien congregat davant l’hotel per tal de celebrar la victòria. Sonen els Segadors i... sí, la gent es posa a cridar per la independència al mig del carrer. Podeu veure-ho aquí, al final.

- Diada castellera de Sant Fèlix, Vilafranca del Penedès (30-8-2012). Al moment d’iniciar-se la diada (12:45) una banda de música alemanya toca els Segadors i, just acabat, la gent es posa a cridar en bloc “in-inde-independència!”.

- Ciutat de Barcelona (27-2-2011). Durant l’acte d’inauguració de la restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch a l’avinguda Maria Cristina -entre la plaça Espanya i Montjuïc-, davant les autoritats, la gent es posa a clamar per la independència. L’aleshores alcalde de la ciutat, en Jordi Hereu, intenta contrarestar-ho però només aconsegueix que, al final, altres persones es posin a cridar per la independència. Podeu veure-ho aquí.

- Segon concert de Sopa de Cabra per tal de commemorar els 25 anys de carrera, al pavelló de Fontajau, Girona (2-10-2011). Abans de la cançó “Sota una estrella” la gent es posa a cridar per la independència. Immediatament el cantant del grup, en Gerard Quintana -anys enrere crític amb el nacionalisme català- fa un al·legat per la independència. Podeu veure-ho aquí.

I no poso exemples d’actes explícitament i expressament independentistes...

Els escenaris descrits no són palaus i per tant potser no tenen tant de simbolisme (de fet, un dels escenaris és fora de Catalunya). Però tenen la importància que són arreu: al carrer, a les places, al marge o al costat del poder, a Madrid...

Tothom sap que un poble pot manifestar els seus anhels col·lectius. I pot fer-ho mitjançant càntics o consignes. No ho fem només els catalans: també ho fan els espanyols. A tall de mostra, durant el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya de futbol entre el Barça i el Reial Madrid, que va tindre lloc a l’estadi Santiago Bernabeu (29-8-2012), el públic madridista va posar-se a cantar a mig partit “¡Que viva España!”, cançó que va popularitzar en Manolo Escobar (també va deixar anar altres insults envers els catalans, però això no és objecte d’aquest apunt). O als Jocs de Policies i Bombers que es van fer a Nova York l’agost i setembre del 2011, els bombers i policies catalans van fer un castell i van brandar una estelada, símbol de l’independentisme català. En veure-ho els bombers i policies espanyols, que eren molt a prop, van començar a xiular i protestar en bloc, tot entonant el càntic col·lectiu de tipus reivindicatiu “¡Yo soy español, español, español!”, per acte seguit cridar “¡Hijos de puta!, ¡Hijos de puta!” (podeu veure-ho aquí). Per tant, cada poble expressa què vol ser o fer -o què pensa dels pobles veïns- amb veus aplegades sota un mateix crit o càntic. I aquesta mena d’expressions col·lectives tenen un gran valor, especialment si es donen de manera espontània, en diversos llocs, amb la participació de tot tipus de gent i repetidament.

I quan el poble parla...

Sí, quan el poble parla els governants han d’actuar en conseqüència. I si hi ha gent que no vol seguir el camí (i n’hi ha, i és inevitable i lògic que n’hi hagi, perquè no tothom pensa igual), en qualsevol país democràtic la qüestió es resol políticament, és a dir, democràticament, és a dir, per majories. Els governants, doncs, ja saben què han de fer.

Estarem a l’aguait a veure què farà el govern català i els parlamentaris catalans l’endemà de l’11-9-2012. Prendrem nota.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.