dilluns, 22 de juliol del 2013

Enfront de la crisi econòmica i de valors...

Crec que molts estem d’acord que la crisi econòmica (que vivim del 2008 ençà) té les arrels en una profunda crisi de valors. Aquesta manca de valors ha estat present en les altes esferes del món financer (vegeu el pocavergonyisme que ha imperat en la banca espanyola amb preferents i atorgament de préstecs al primer que passava pel carrer, per ara prendre’ls la casa) i en la classe política; i tot plegat ens ha dut on ens ha dut. Ho diuen la monja Teresa Forcades, l’expresident Jordi Pujol, l’economista Josep Maria Gay de Liébana, el professor mercantil Manuel Puerto Ducet, l’economista César Molinas i fins i tot el polític Manuel Milián Mestre (excol·laborador d’en Manuel Fraga quan va passar de franquista a dirigent polític dins l’incipient democràcia espanyola a partir del 1975). Que el diagnòstic sigui tan transversal vol dir alguna cosa.

Es pot corregir, això? Es pot fer que els valors siguin un dels motors de l’actuació de les persones?

La resposta és difícil, car l’avarícia és l’avarícia; inclús podem dir que el diner és verí (qualsevol persona pot haver tingut enganxades amb altres persones per temes econòmics, fins i tot amb familiars). L’egoisme imperant fa que deixem de pensar en el benestar de tothom i pensem només en el benestar propi...

Com ho podem fer, doncs, perquè l’ètica, la moral, la rectitud, la bona fe, l’honestedat, fins i tot la bonhomia, siguin elements rectors del comportament humà per sobre de l’egoisme, l’avarícia i la manca de compromís social?

La resposta no és gens fàcil, perquè és un tema molt complex. Però se m’acuden tres propostes/suggeriments en un camp molt concret: el de l’ostentació i l’admiració/enveja, incloent-hi la que hom sent vers si mateix (caldria actuar en molts més camps, evidentment). En concret:

1. Deixar d’admirar el qui té la casa més gran i el cotxe més gran. La persona que té una casa gran o un cotxe gran sol ser o un tauró de les finances a qui no li importa res del que passi a altres o, si és empresari, generalment escanya els seus treballadors (fent-los fer moltes hores, pagant-los poc, a voltes deixant-los de pagar... i conec alguns casos així, no és un mite). Per tant, com a generalització (i sempre deixant la porta oberta a les excepcions), podem fer l’equació cotxe gran i ostentós = moral petita i mesquina. En canvi, es pot admirar aquell que té la casa i el cotxe més menuts però penca cada dia de valent, complint amb les seves obligacions. Aquesta altra persona és millor persona que el primer.

2. Passar a admirar i lloar  -si convé en públic- l’honradesa, la franquesa i les paraules clares i netes. Qui parla clar i diu les coses pel seu nom generalment no amaga res, i si no amaga res generalment no mirarà de fotre ningú. En canvi, s’hauria de menystindre aquell qui diu una cosa i fa l’altra, qui no dóna la cara, qui aparenta ser un gran analista de la realitat i ser un perdonavides per després parlar sempre malament de qui no hi és. A aquest altre caldria dir-li en públic que la seva actitud és menyspreable.

3. En el camp laboral, obrar un mateix no com un proveïdor de serveis que cobra pels serveis prestats, sinó com un solucionador de problemes que cobra per haver resolt un problema. Això val per a un lampista, per a un mecànic, per a un policia, per a un professor, per a un repartidor, per a un oficinista, per a un metge... Si hom pensés i obrés així, els lampistes i mecànics s’estarien -si convingués- més temps a apariar una cosa que no funciona (i n’hi ha que obren així); o no hi hauria ni un sol policia que es passés de la ratlla (i consti que n’hi ha que no es passen de la ratlla).

Fixeu-vos que no apel·lo a ser simpàtic, o ser altruista perquè queda bé o fins i tot a ser ingenu (com ho pot ser algú que vol canviar el món a base de pau i amor). Només he parlat de raonaments de base racional, que podem aplicar cada dia.

Que semblo un capellà o un monjo budista? Doncs l’alternativa a això és un tauró de Wall Street, un aprofitat que estafa gent gran i gent jove, un polític que només mira d’embutxacar-se diners o un dirigent d’un banc que cobra 10 o 100 vegades el que cobra la majoria de gent sense importar-li els danys que poden causar a tercers. Què voleu ser? Jo ho tinc clar.

dilluns, 1 de juliol del 2013

Fins quan es faran el sord?

Repassem la història recent.

Eleccions catalanes del 2003. ERC, amb en Josep-Lluís Carod-Rovira al capdavant i amb un missatge nítidament independentista, augmenta de vots de manera considerable, assoleix 23 diputats i passa a ser decisiva per a formar govern. L’augment de l’independentisme és clar. El poder polític espanyol no para atenció als motius d’aquest fenomen i es dedica a combatre’l amb guerra bruta (vegeu el paràgraf següent), sota la premissa de morta la cuca, mort el verí.

Entrem a l’any 2004. Al març hi ha eleccions espanyoles. Uns mesos abans l’aparell de l’Estat difon que en Carod-Rovira, sent conseller en cap de la Generalitat (sota la presidència d’en Pasqual Maragall), ha parlat amb la banda terrorista ETA. Es fa una campanya de linxament contra aquest polític (amb la connivència de partits catalans, des de CiU fins a ICV). Uns dies abans de les esmentades eleccions hi ha un atemptat islamista a Madrid. El Govern espanyol, aleshores a mans del PP, intenta amagar aquest fet a l’opinió pública espanyola i vol difondre la idea que ha sigut ETA, quan la premsa internacional ja apuntava a l’autoria islamista. Resultat? ERC, amb en Carod-Rovira com a cap de cartell, assoleix 652.196 vots i passa d’1 escó a 8. Una ocasió d’or del poder polític espanyol per a esbrinar què coi passa amb Catalunya; però no, ells a la seva.

Anys 2006 i 2008. Lluny d’asserenar-se, la població catalana fa dues manifestacions gegantines per Barcelona. (La del 2008 en rigor era per a protestar contra la manca d’inversions ferroviàries del Govern espanyol a Catalunya, però va acabar sent un clam independentista.) L’èxit de públic sorprèn els mateixos organitzadors.

Com que el poder polític espanyol continua sense guipar-hi, diversos catalans pro Espanya sí que fan els deures i intenten fer veure als polítics, empresaris i periodistes espanyols què està passant. En Manuel Milián Mestre, històric del PP, va fer arribar el seu parer a la cúpula del PP mentre governava Espanya (fins al 2004). Resultat? L’obvien (per dir-ho suau). Quan en José Montilla va ser president de la Generalitat (2006-2010) també va alertar el PSOE i l’opinió pública madrilenya (va usar el terme desafecció envers Espanya per part dels catalans). Resultat? El silenci.

Juny del 2010. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que havia sigut recorregut pel PP, és retallat pel Tribunal Constitucional. Tal fet va ser vist pel Govern espanyol com a innocu. Però a Catalunya es va interpretar com una ingerència dels poders fàctics espanyols contra la voluntat del poble català. I així és com el 10-7-2010 els catalans van tornar a ocupar massivament els carrers de Barcelona. La manifestació, sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim, era una reacció transversal a la retallada de l’Estatut. Va anar-hi tanta gent que la manifestació no es va poder moure pràcticament gens.

Tardor de l’any 2010. Novament, eleccions catalanes. CiU s’hi presenta amb el concepte de pacte fiscal, per tal de refer la manca de recursos financers de Catalunya. N’Artur Mas guanya folgadament en part pel desprestigi del Govern català sortint i en part perquè ERC havia mig aparcat el missatge sobiranista.

Ens plantem a l’11-9-2012. Nova manifestació independentista per Barcelona, amb el lema Catalunya, nou estat d’Europa. Hi ha tanta gent (més d’un milió de persones) que no es pot avançar. Per primer cop Catalunya centra les mirades del món. Reacció del govern espanyol, els mitjans de comunicació madrilenys i establishment català i espanyol: que si és un suflé, que si és una deriva motivada pels partits polítics...

Al cap de poc n’Artur Mas rep una negativa del Govern espanyol al pacte fiscal. En Mas convoca eleccions anticipades per tal de donar la veu al poble i veure si s’engega un procés secessionista. CiU baixa 100.000 vots, una xifra assumible si es parla del volum de vots que va treure (un milió); però com que va pujar la participació perd 12 escons. Reacció de la premsa madrilenya: fracàs d’en Mas, el seu pla sobiranista queda en no res... En fi, allò de morta la cuca, mort el verí.

Enquestes de l’any 2013. L’independentisme supera el 50% de la població catalana. ERC, amb un missatge independentista clar, suma suports i podria guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya. En aquella mateixa època hi ha cada cop més manifestacions populars a favor de la independència. Respostes del Govern espanyol a aquests fets: que no res, que això no du enlloc, que no res, home!, que són quatre polítics que han perdut el seny i el poble manipulat. Fins i tot s’empesquen hipotètics vetos a tot arreu, des d’Europa fins a les elèctriques. L’establishment català i espanyol va en la mateixa línia, amb una ceguesa evident. En definitiva, confondre desitjos amb realitat.

Dissabte 29-6-2013. Concert per la Llibertat al Camp Nou, amb 90.000 persones. Una festassa amb un munt d’artistes clamant per la llibertat i la democràcia i el públic corejant crits d’independència. Reacció de la premsa madrilenya: deliri independentista, festa esperonada pels partits...

Arribarem a l’11-9-2013 i es farà la cadena humana del Pirineu a l’Ebre. Friso per veure les portades de la premsa madrilenya i el menysteniment de Madrid.

Algú amb seny hauria de demanar-se (i demanar-los): fins quan es faran el sord? Perquè el poder espanyol un moment o altre haurà d’enfrontar-se a aquest tema. Potser aquest “algú amb seny” són les institucions europees (hi ha símptomes en aquest sentit: declaracions d’eurodiputats, declaracions del primer ministre britànic, reportatges i articles periodístics, moviments a Brussel·les...).

Moltes veus diuen que al final tot plegat acabarà forçosament amb una declaració unilateral d’independència. Algú altre sosté que hi haurà eleccions plebiscitàries el 2014. Jo crec que hi haurà consulta i que el Govern espanyol acceptarà de fer-la. Ep, a contracor. Però des del 2010 ha passat una altra cosa: els governants espanyols ja no manen, sinó que només executen ordres que vénen de Brussel·les, Berlín, Washington o Pequín. La primavera del 2010 el president espanyol d’aleshores, en José Luis Rodríguez, va aparcar les seves polítiques caragaleristes i va empassar-se les instruccions provinents d’aquestes ciutats, que anaven en contra del pensament mateix d’en Rodríguez. Els anys 2012 i 2013 el president espanyol en Mariano Rajoy s’ha hagut d’empassar el seu programa electoral i fer tot el contrari del que volia fer simplement perquè li ho manen des d’aquestes ciutats. Si la Unió Europea percep que la inestabilitat catalana (llegiu-hi possible declaració unilateral, però sobretot per l’empenta popular) pot afectar l’estabilitat de l’euro i de la prima de risc, no patiu que hi haurà consulta. I el Govern espanyol, els mitjans de comunicació madrilenys i l’establishment català i espanyol hauran d’empassar-s’ho i acceptar-ho (amb el foc cremant per dins). Aquest és el preu que pagaran per fer-se el sord. Perquè els deures es poden ajornar una miqueta, però al final s’han d’acabar fent, t’agradi o no, i si no vols fer-los te’ls faran fer.