dimarts, 8 de juliol del 2014

Les noves propostes polítiques de n’Iceta consisteixen a... considerar que la gent no té criteri i tornar als anys 90

En Miquel Iceta serà el màxim responsable del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). La seva irrupció a la primera secretaria del partit pretén resoldre la greu crisi del socialisme català.

Certament, el socialisme català pateix una greu crisi perquè, a nivell espanyol, no és una oferta política creïble per a la gent d’esquerres; i també perquè el procés sobiranista català obliga la gent a posicionar-se i això ha trencat el partit. Davant això, hom ha optat per una de les persones més intel·ligents de la política catalana per a dirigir el partit. El seu repte és reconduir la situació i remuntar el vol (o almenys intentar-ho). Si hi ha algú que pot (o podria) fer-ho és n’Iceta, ja que té atributs adients per a fer-ho. És capaç de comunicar bé (a diferència dels seus predecessors, en José Montilla i en Pere Navarro), coneix bé l’estructura del partit, és intel·ligent, està preparat, té nas polític (sap bé cap on va la societat catalana), és prou hàbil per a afrontar reptes i segurament té la capacitat suficient i el saber fer per a conciliar sensibilitats diverses dins el socialisme català. Tanmateix, n’Iceta també té ròssecs. En efecte, ha treballat en la direcció del partit des de fa gairebé vint anys. I, especialment, n’ha estat un dels ideòlegs més actius. Per tant, es pot considerar coresponsable de la crisi que ha patit el partit els darrers anys, per haver formulat un discurs polític i unes propostes que cada vegada desconnectaven més de la societat.

Certament, n’Iceta és un dels personatges amb més capacitat política. Però em temo que n’Iceta no serà capaç de redreçar la situació. Les raons d’aquesta incapacitat han de ser diverses (com sol passar en problemes complexos, que no es deuen a una sola causa), i no pas perquè no sigui intel·ligent ni estigui preparat -com he apuntat-. Per tant, a què es deu aquesta incapacitat?

La primera raó és que ha fet tard.

En efecte, el PSC ja s’ha trencat i ja no hi ha remei. El partit ha perdut (els va perdre entre el 2012 i el 2014) molts dels seus quadres i votants. Fa temps ja van tindre’n un avís, amb la desafecció del maragallisme: va marxar-ne n’Ernest Maragall i va crear Nova Esquerra Catalana. La direcció del partit no va escoltar aquell avís i va tancar les orelles a altres veus crítiques, com la d’en Joan Ignasi Elena (exalcalde de Vilanova i la Geltrú). És més: en comptes de bastir ponts amb aquestes veus crítiques, se’ls va arraconar/castigar al Parlament (va ser quan n’Elena i les diputades Núria Ventura (de les Terres de l’Ebre) i Marina Geli (de Girona) van votar fidelment al programa electoral del PSC i van apostar per demanar al Govern espanyol que permeti una consulta sobiranista: això va ser motiu d’arraconament/càstig per part de la direcció socialista). Aquest juliol del 2014, just abans que n’Iceta sigui entronitzat, ja estan escindint-se Avancem, liderat per en Joan Ignasi Elena, i Moviment Catalunya, impulsat per històrics del PSC com n’Antoni Castells i na Montserrat Tura i per persones amb capital polític actiu com en Jordi Martí (antic número u socialista a l’Ajuntament de Barcelona). O sigui que n’Iceta ja ha fet tard. La direcció del PSC (en temps d’en Pere Navarro) hauria hagut de reaccionar més aviat. I potser n’Iceta també: si és tan llest i coneix tant el partit, ha malbaratat els dos darrers anys si no va alçar la veu per a esmenar l’actitud de la direcció. Ara és massa tard. Especialment després d’haver arraconat/castigat tres dels seus parlamentaris. Després d’això, ara pretenen recosir el PSC? Ni la intel·ligència de n’Iceta pot reparar això.

La segona raó és que n’Iceta ja està amortitzat.

La vida política d’una persona és la que és. I, el que és evident, és que no pot ultrapassar la vintena d’anys, un període de temps excessivament llarg en política (i més avui dia). Precisament el pujolisme va caducar després d’aquest lapse de temps (en Jordi Pujol va ser president del 1980 al 2003, i podem sumar-hi la Transició espanyola; però ja a finals del segle XX el seu projecte polític es veia fluixejant i això va donar ales al maragallisme i a l’aleshores emergent Carod-Rovira i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)). Un altre exemple el tenim en en Duran i Lleida (en actiu des de mitjan anys 80 del segle XX), que ja ha acabat els seus dies com a polític (encara que mantingui càrrecs, ja no pinta res en la política catalana, i només falta que vingui una convocatòria electoral perquè desaparegui del mapa, fins i tot encara que es tornés a presentar). En Miquel Iceta ha participat en la direcció del PSC des de mitjans anys 80 del segle XX, als anys 90 va tindre responsabilitats polítiques a Madrid i des del 2003 és diputat al Parlament de Catalunya. Per tant, la seva carrera política no pot donar gaire més. Algú amb aquest perfil, amb tant de passat, ha de ser l’artífex del renaixement del PSC? Almenys al PSOE han posat cares noves a la secretaria general que s’ha d’escollir aquest 2014, encara que majoritàriament siguin persones que només han viscut en el i per al partit. Quan algú pretén resoldre problemes greus d’una organització que ell mateix ha comandat (en part) durant anys, està més a prop de mantindre els problemes creats (com a molt pot suavitzar-los) que no pas de resoldre’ls. Dit altrament: n’Iceta ha format part del problema pel simple fet que ha sigut ideòleg del socialisme català durant un decenni llarg. Pretendre ara aportar la solució és pretendre molt. Em temo, doncs, que serà incapaç de resoldre res, i els qui se n’han anat tindran els mateixos motius per a continuar fora del PSC. (Almenys, altra gent que ha format part del problema -en Pere Navarro d’un cantó o en Joan Ignasi Elena de l’altre- se n’han anat: en Navarro ha plegat de primer secretari i n’Elena munta el seu propi projecte polític. Quina diferència amb l’anhel de n’Iceta de ser el revulsiu per a sortir d’una situació que ell mateix ha contribuït a crear!)

La tercera raó, i més important, és que n’Iceta encara es pensa -o així es desprèn de les seves propostes polítiques- que la ciutadania és immadura; n’Iceta pretén dur a terme accions que ens porten als anys 90 del segle XX; i, en definitiva, n’Iceta practica el que els politòlegs anomenen “vella política” (la que ha saltat pels aires gràcies al Procés sobiranista català i la irrupció de propostes polítiques com Podemos o Ada Colau).

En efecte, com a contraproposta a la consulta independentista del 9 de novembre vinent, n’Iceta proposa que la ciutadania catalana sigui consultada sobre una altra cosa. En concret, la pregunta de la consulta, segons n’Iceta, ha de ser: la Generalitat ha d’obrir un període de negociació amb l’Estat per a determinar l’encaix de Catalunya a Espanya?

Perdona, Miquel: però per a fer una negociació com aquesta no cal cap consulta. Qualsevol Govern pot actuar per iniciativa pròpia en aquesta línia... com ha anat fent la Generalitat del 1980 al 2012. No cal destinar diners i recursos públics a obtindre una resposta sobre això. Simplement, d’això se’n diu aixecar la camisa a la gent. Per què la tractes com a immadura?

Aquesta proposta de n’Iceta ha rebut crítiques diverses (vegeu n’Empra Moliner al diari Ara (“El tres en un de Miquel Iceta”, 8-7-2014) o en Salvador Cot al Nació Digital (“L’elitisme d’Iceta”, 8-7-2014)), però jo hi afegeixo dues observacions més. La primera és que de propostes d’encaix de Catalunya a Espanya se n’han fet moltes: la Constitució del 1978, el pujolisme als anys 80 i 90 del segle XX, l’Estatut d’Autonomia impulsat per en Pasqual Maragall (2005-2006) -que Espanya es va passar pel forro- i la proposta de pacte fiscal feta per n’Artur Mas (2010-2012). Resultats? Zero. I la societat catalana ja ho sap. Als anys 90 del segle XX ja es feia el que proposa ara n’Iceta. Pretén ara n’Iceta que hi tornem? Però en quin món viu?

La segona observació és que això és “vella política”. Tornar a pactar entre governs o entre partits, al marge de la gent. Sigui la reforma de la Constitució per a assegurar que es pagaran els interessos del deute abans que les prestacions socials (reforma impulsada pels socialistes, per cert); sigui una abdicació exprés del rei d’Espanya, sense deixar que el debat social es desenvolupi (i on els socialistes s’han abocat a menystindre les veus republicanes); sigui l’encaix Catalunya-Espanya. Doncs no, Miquel: la gent ja n’està farta i vol decidir per si mateixa (sigui monarquia/república, sigui la independència de Catalunya). I la teva obligació és atendre aquestes demandes, i no pas fer vella política.

Ja veieu, doncs, què ofereix n’Iceta. Si és la ment més lúcida del socialisme català (del que queda del socialisme català), caldria esperar d’ell una reformulació del paper del PSC, que plantegés propostes innovadores i atrevides, o un discurs nou, que permetin superar l’estat actual de davallada que viu el partit. En comptes de fer això, el que proposa és més vella política; més Espanya rància (monàrquica i no republicana, amb connivències entre grans empreses i grans partits -incloent-hi el PSOE-); més pacte entre elits; i perquè la gent es pensi que decideix ella i no pas les elits (queda molt lleig que un partit que es diu d’esquerres decideixi d’esquena al poble), munta una pseudoconsulta (com les primàries amb un únic candidat, especialitat del socialisme) i fa veure que la seva proposta té suport popular (quan el mandat popular ja està donat des de les eleccions del 2012, amb el resultat que tots sabem).

Això és el que ha de revitalitzar el socialisme català?


AFEGITÓ (16-7-2014)

Per si algú en tenia cap dubte: “Iceta: "No m'interessa gens saber què opina Catalunya sobre la doble pregunta"”, El Singular, 8-7-2014). Això ho diu un que s’autoqualifica de progressista. Doncs sí que està en bones mans, el progressisme.