Des de diversos digitals, hom anuncia el risc de ruptura interna de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) en cas que se la forci a haver de triar entre fer en Mas president, d'una banda, i no fer-lo i llavors obligar a repetir eleccions al març del 2016, de l'altra.
L'altre dia vaig parlar amb en Jordi Martí, regidor de la CUP a Tarragona, via Facebook. Tot xatejant, vam parlar de diversos temes (política de defensa, investidura d'en Mas, valoració del pla de xoc adjunt a la declaració d'inici d'independència, escola pública/concertada, etc.). El vaig interpel·lar sobre diverses qüestions relatives a aquests temes.
En parlar de la presidència de la Generalitat, em va confirmar això mateix: si es pressiona massa en aquesta línia, hi ha la possibilitat que la CUP es migparteixi. No s'ha d'oblidar que dins la candidatura CUP - Crida Constituent hi ha diversos grups i moviments, cadascun amb els seus matisos. Però el trencament podia afectar més coses (a banda de la relació interna de forces): en Jordi em va donar a entendre que, si la CUP opta per fer president en Mas, una part dels votants que havien confiat en la CUP podria passar-se a altres opcions polítiques d'esquerres (bàsicament, Podemos). Aleshores no vaig analitzar gaire aquest aspecte, però realment ho hauria de fer: és un tema no menor.
Tanmateix, voldria fer algun apunt sobre aquest fantasma que recorre l'espinada de la CUP.
Em fa gràcia (o llàstima, no ho sé) que els cupaires esgrimeixin aquest argument per no haver d'afrontar la investidura d'en Mas.
Què es pensaven que era, la política?
La política és prendre decisions. I això comporta, inexorablement, deixar algú insatisfet. Això passa en tots els ajuntaments, en totes les regidories i batllies, en tots els governs, en qualsevol organisme públic (un consorci sanitari, una universitat, etc.). Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) s'ha deixat votants pel camí al llarg dels anys per les decisions que ha pres quan ha governat. Fossin encertades o no, sempre hi ha hagut persones properes a CDC a qui no els ha agradat aqueixes decisions. Per això CDC ha anat perdent suports lentament.
En aquest sentit, els diputats de la CUP també han de prendre una decisió, inevitablement, sense escaquejar-se. Ho han de fer perquè és la seva responsabilitat. Sortir escollit diputat implica aquesta obligació. No prendre una decisió per por a perdre part dels teus suports és trampós. Això no és política. És salvar el cul. És com si un partit polític només pensés en ell mateix, no pas a servir la societat. La CUP semblava que havia de trencar amb aquestes inèrcies, però veig que les aplica igualment...
Doncs no: la CUP ha d'afrontar el debat, pensar què és millor per al país (i no què és millor per al partit o fins i tot per als seus votants), prendre una decisió i assumir-ne les conseqüències. Això és fer política.
Fins ara, la CUP pràcticament només tenia regidors als ajuntaments, gairebé sempre a l'oposició (l'Ajuntament de Badalona n'és l'excepció des d'aquest 2015). Del 2012 al 2015, la presència de la CUP al Parlament ha sigut testimonial: sols 3 diputats, amb poca capacitat d'incidir en les polítiques. I és molt fàcil proposar coses des de l'oposició: això no desgasta. Però ara la CUP té prou pes al Parlament de Catalunya i ha de prendre decisions que no agradaran a la totalitat dels seus votants. Quan arriba l'hora de prendre decisions, sempre es trepitjarà un ull de poll.
Això li va passar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) el 2003, sota el lideratge d'en Josep-Lluís Carod-Rovira. El partit tenia a les seves mans pactar amb Convergència i Unió (CiU), tot potenciant el pla nacional, o pactar amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alterantiva (ICV-EUiA), per tal de fer una majoria d'esquerres. Abans d'anunciar la decisió (fer el tripartit d'esquerres), en Carod-Rovira va explicar en un mitjà de comunicació que, a la seu del partit, havien rebut una comunicació d'una votant, on els deia que si pactaven amb CiU no els tornaria a votar mai més; però també va reconèixer que altres votants també havien anunciat que abandonarien el partit si pactava amb el PSC (un militant històric d'ERC a Sabadell amb molt de pes va plegar per això).
Doncs bé: la CUP està en una cruïlla pareguda. Ha de decidir forçosament fer en Mas president o portar-nos a noves eleccions, perquè aquesta és la seva obligació com a polítics, i assumir el desgast que això pot ocasionar-los.
Al capdavall, això és el que li ha passat a Unió Democràtica de Catalunya (UDC) aquest 2015 o al PSC anys abans, arran del procés sobiranista. Tots dos van optar per abandonar la via sobiranista, i llavors força militants i votants van marxar-ne i van crear altres plataformes polítiques que han acabat orbitant a l'entorn de CDC i ERC. Dins ERC, es va viure un procés semblant el 2010, amb militants descontents amb el tripartit. Les decisions de la cúpula d'ERC no agradaven molts militants, va sorgir Reagrupament (RCat) -ara satèl·lit de CDC- i ERC va perdre la meitat de vots el 2012.
En tot cas, el comportament d'aquests partits que han patit escissions ha sigut molt més madur que la CUP. Els dirigents que han quedat al PSC sabien que decidir entre el sobiranisme i l'unionisme els dividiria. Els indicis eren evidents. Però no van defugir prendre la decisió que van considerar més adient, sabent que, fos el que fos el que decidissin, perdrien un gruix considerable de votants i militants.
La CUP, en canvi, no mostra la maduresa del PSC. Prefereix amagar-se sota les faldilles de l'idealisme. Aquesta immaduresa es tradueix en la incapacitat de prendre decisions que els implica esforços i tensions. Ho veiem en el tema de la investidura. Però també en altres camps: "Governem-nos!", deien, però quan és l'hora d'entrar al Govern a governar no volen ser-hi (!?). "Desobeïm!", també proclamaven, però no van entrar a la mesa del Parlament. Això sí: obliguen els altres a emprendre el camí de la desobediència, i les galtades judicials per la desobediència que les engalti la presidenta del Parlament, no pas els cupaires...
Això de "no volem entrar en aquesta disjuntiva (o Mas o març)" no és només incapacitat per a afrontar responsabilitats; és també una excusa de mal pagador. Em recorda l'argument del Partit Popular (PP) i molts unionistes per a no afrontar la secessió de Catalunya. Segons el PP, Catalunya està partida per la meitat: un 50% vol la independència i un 50% no. I això és argument de sobra per a ells per a no tirar endavant la independència. Deixant a banda que no saben comptar (a favor de la independència ho està el 48%, en contra el 39%, i la resta són gent que han votat partits que han dit clarament que no s'han de sumar al no -UDC, Catalunya sí que es Pot i Partit Animalista-), això és una fal·làcia. En efecte, si el 50% no volgués la independència de Catalunya, voldria dir que la mateixa quantitat de gent la vol. I, per tant, segons el raonament del PP, també seria prou argument per a tirar-la endavant. Doncs la CUP fa el mateix: com que estem dividits i en risc de ruptura, no parlem del tema. Au.
I què us pensàveu que era, la política? Era això mateix, companys, i no una altra cosa. Per tant, assumiu les vostres responsabilitats. Benvinguts a la política. I si no us agrada, ja ho sabeu: torneu a fer assemblees on no hi va el 99% de la població. Allà segur que no hi ha risc de trencadissa.
